Hi ha una dita que resa que “a Rubí, noies maques i bon vi” i una altra encara ho acaba de remarcar precisant que “a Rubí, la flor del vi”. Són dites que resten en la memòria popular dels rubinencs i de gent de més enllà, indicatives de la forta presència que la vinya i el vi van tenir a la localitat durant la major part del segle passat i dels anteriors, tot i que avui gairebé ja només en quedin com a rastres el Celler Cooperatiu i la Fira del Vi que s’hi celebra des de l’any 2013.

Modernisme des de 1919
La ciutat que avui s’ha fet residencial i industrial sobre el sòl que fins als anys seixanta del segle passat ocupaven les antigues vinyes té com a principal referent de tota aquella activitat agrícola i vinícola el seu celler cooperatiu. Es tracta d’un edifici modernista, considerat bé cultural d’interès local, construït entre el 1919 i el 1921, obra de l’arquitecte Cèsar Martinell, deixeble d’Antoni Gaudí. Restaurat i rehabilitat integralment sota la direcció de l’arquitecte Joan Albert Adell, respectant els cànons modernistes originals, l’octubre del 2013 es va tornar a posar en servei, ara com a equipament cultural municipal, que acull exposicions, conferències, concerts i espectacles diversos, tallers i altres activitats.
El celler cooperatiu va ser fundat el 1919 per cent dinou pagesos de Rubí i depenia de la Cambra Agrícola Oficial. Als anys cinquanta havia arribat a produir 27.000 hectolitres de vi a l’any i el 1960 va arribar als quatre-cents socis, en el seu màxim esplendor, com explica l’historiador Ramon Batalla. Les varietats tradicionals de raïm conreuat a Rubí eren el sumoll, el cua-sec, el rosat, el xarel·lo mentre que la varietat picapoll es venia com a raïm de taula.
La tràgica riuada del 1962 i la transformació urbanística i socioeconòmica que Rubí va experimentar els anys seixanta i setanta va comportar una destrucció de la vinya i una reducció de la producció de raïm i de vi que es va anar accentuant progressivament fins al tancament de la cooperativa el 1988, quan la seva capacitat de producció es reduïa a 2.000 hectolitres. Llavors el celler va ser comprat per l’Ajuntament pel seu valor arquitectònic i històric i s’hi van començar a fer diverses activitats culturals.
Format per dos cossos rectangulars i perpendiculars entre si, l’edifici té les cobertes a dues vessants, que estan fetes amb uralita acanalada. A l'interior, les naus estan separades per pilars de totxo que sostenen arcs rebaixats, també de totxo. L’espai més destacat és la nau principal amb forma d’ela, on es troben encara les vint tines d’obra de la planta baixa. Al soterrani hi havia vint tines més de fusta que han deixat pas a un espai d’exposicions singular. “És un dels cellers més normals que va projectar Cèsar Martinell, buscant sobretot la funcionalitat”, segons l’arquitecte Joan Albert Adell, responsable de la seva rehabilitació integral.
Dins del celler s’hi poden veure elements originals per a la producció del vi com ara la balança romana de dimensions industrials, on es pesava el raïm que hi duien els pagesos, les vagonetes que el transportaven, així com una premsa de mitjans del segle passat.

Tres espais per a la cultura
L’emblemàtic Celler cooperatiu rubinec perviu avui com un espai viu, punt de trobada de dinamització i intercanvi cultural, sense perdre de vista els seus orígens al voltant de la viticultura. La programació cultural del nou Celler ha dividit l’espai en tres sales diferenciades, en cadascuna de les quals es fa un tipus d’activitat. La Sala de Tines, integrada per la nau principal amb dues fileres de tines disposades paral·lelament, és l’espai central del Celler on s’organitzen les activitats de format més gran. L’altra sala gran, ubicada a la planta soterrani del Celler, anomenada sala Cèsar Martinell, acull bàsicament exposicions temporals. La tercera sala és l’Espai Tremuja, l’antic espai destinat a la recollida del raïm, que es troba a la primera planta de l’equipament, habilitada per a activitats de petit format.