Vaig veure com obrien els ulls i badaven la boca. Per primer cop veien la imatge del cosí que mai van conèixer. El noi que va morir afusellat pels franquistes pel simple fet de ser el fill del director de l’Heraldo de Madrid, Manuel Fontdevila.
Érem a Canet de Mar amb un grup de familiars dels Busquets, els editors del diari, i d’altres periodistes que hi havien treballat. Gravàvem la reunió per a un documental sobre la història d’aquest diari i l’edició especial que se'n va fer la primavera de l’any 2013. Els sorpresos eren Manuel i Rosa Fontdevila, nebot i neboda néta del personatge que va ser fill predilecte de Granollers abans de la Guerra i que va ser tan popular a Madrid que el 14 d’abril del 1931 hi havia qui cridava !Viva Fontdevila!
Després, el silenci, una negror profunda que arriba fins els nostres dies i que fa possible que encara se'ns posin els ull com plats veient fotografies o coneixent nous detalls de la trajectòria del periodista vallesà. Manuel Fontdevila havia arribat a Madrid el 1923 de la mà dels germans Busquets i d’Amadeu Hurtado, llavors socis en la compra del grup de diaris que havien estat propietat de Miguel Moya, el patriarca de la premsa de Madrid. Era una operació empresarial amb transfons polític, ja que Hurtado sostenia que no es tractava d’anar a fer catalanisme, sinó periodisme pensant en català.
L’Amadeu Hurtado era llavors el degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona, amic íntim de Francesc Macià i de Niceto Alcalá Zamora, entre d’altres. Un home pont que es va mantenir en segona línia durant dècades, tot i que tenia la categoria suficient per estar al davant de tots. Els germans Busquets eren uns industrials del sector del petroli que també tenien interès en els diaris a través de la relació familiar amb la propietat de El Diluvio, el segon diari de Barcelona de l’època, ara també oblidat per republicà i federalista.
Fontdevila havia de ser la peça clau en la renovació i rellançament del grup de diaris que havien comprat els Busquets i Hurtado. Tenia una gran reputació com a dissenyador i una immensa capacitat de lideratge per la seva personalitat divertida i teatral. Havia estat un dels autors celebrats del teatre popular al Paral·lel i els seus acudits i textos humorístics van omplir moltes pàgines del Papitu i altres publicacions satíriques de l’època. L’experiència periodística li venia de treballar com a corresponsal de guerra per El Día gráfico i després com a redactor en cap de La Publicidad.

Voleu res de Granollers?
Enrere quedava la carrera de medicina que el seu pare li havia volgut fer estudiar. El destí de seguir les passes del metge de prestigi que era el seu pare a Granollers no va fer per al jove Manuel. S’havia matriculat a la facultat, però no apareixia a classe. Un dia es va presentar a un examen sense tenir ni idea del temari i quan el professor va començar a preguntar oralment, en Manuel va anar sortint de la classe mentre deia la frase que es convertiria en una de les seves senyes d’identitat: “voleu res de Granollers?”
Durant els anys de bohèmia a la Barcelona més canalla va arribar a escriure un article a canvi d’un ou ferrat mentre passava hores amb els companys de gresca al Bar del Centro. Al soterrani tenien el seu espai de disbauxa i creativitat, tal com han explicat Just Cortés i Quim Torra en sengles treballs.
Però el Fontdevila més important és el de Madrid. L’home que es va fer càrrec de la direcció d'Heraldo de Madrid el 1927 i que ho va ser fins els primers dies de la Guerra Civil. Va agafar un diari que es publicava a la tarda, destinat al públic que el llegia després de treballar, i el va convertir en un mitjà tan popular que el 1935 va arribar a tirar 500.000 exemplars.
Manuel Chaves Nogales va ser el redactor en cap durant els primers anys de la direcció de Fontdevila. El periodista andalús tenia una ploma poderosa i és autor de textos que ara són reverenciats i reeditats per unes quantes editorials. Fontdevila va encarregar a Chaves un reportatge molt especial, una volta a Europa en avió. Es tractava de recórrer el continent explicant les peripècies del viatge i fent informació política d’alt nivell. El còctel va ser un gran èxit i la sèrie d’articles va donar lloc a un llibre que encara ara es llegeix amb gran interès.

Un canvi de rètol al Congrés del Diputats
El director de l’Heraldo de Madrid també va ser el que va trucar als bombers un dia de febrer de 1930. Els va dir que era el governador civil de Madrid i que havien d’anar a la Carrera de San Jerónimo per retirar el rètol de guix que deia Asamblea Nacional per deixar a la vista l’original que encara diu Congreso de los Diputados. Els bombers s’ho van creure i van anar a fer el canvi davant un fotògraf del diari. Va ser la contribució de Fontdevila a l’evolució política d'una Espanya que llavors maldava per sortir del marasme polític de la dictadura de Primo de Rivera.
Mentre va durar la República, Fontdevila va mantenir el diari a favor del règim però sense decantar-se per cap partit. La seva filiació republicana li va portar la repressió dels governs de dretes a partir de 1933 i va conèixer suspensions i censures. Uns fets que només van atiar el foc de la passió per aquesta capçalera entre els simpatitzants de la causa republicana i que van conduir als màxims de popularitat.
El 17 de juliol del 1936, el fill de Manuel, Paco, era a Cadis filmant una pel·lícula quan van aixecar-se els colpistes. El director del diari era aquells dies fora de Madrid i ja no va tornar al seu lloc. La noticia de l’afusellament del fill ja el va agafar a França, des d’on va marxar a Buenos Aires el 1939. Allà va escriure les pàgines més nostàlgiques del seu Granollers nadiu a la revista Catalunya. La Fonda Europa, la font de Canaletes o els dies de la Publi van ser tema per a l’enyorament d’un personatge que ara emergeix des del passat.