Fa un dia de núvols i clarianes de mig setembre. El sol de mitja tarda s’entrelluca com pot enmig d’un nuvolós cel i l’aire és fresquet, tardoral. Recorro d’una punta a l’altra el passeig de la Carrerada, de nom tan explícitament ramader (coses de l’antigor, ves), abrigat per unes llargues fileres de plàtans, a Palau-solità i Plegamans, allà on potser les ondulades planúries vallesanes s’imposen amb prou coratge. I tot per anar a veure tomàquets. Bé, tomàquets i tot tipus d’horta, val a dir. Però, sobretot, tomàquets. Fins aquí cap novetat. Però en Jonatan del Amo i la Míriam Vizoso, ara instal·lats a can Po, a prop de la Sagrera de Palau-solità, a través de l’associació la Panotxa, han posat la banya a no deixar de treure el cap a qualsevol racó proper per llançar-se a la caça i captura de les varietats locals, tradicionals o antigues de tomàquets d’aquesta zona del Vallès central. Una denominació mig oficiosa, aquesta, molt pròpia d’aquestes rodalies vallesanes capitalitzades per Caldes de Montbui, i que anirien fins a Sant Feliu de Codines i Gallifa, Santa Eulàlia de Ronçana i Bigues, cap a Lliçà d’Amunt i de Vall, Sentmenat i Palau-Solità i Plegamans, pam amunt, pam avall. Si més no, m’explica en Jonatan, “aquesta ha estat la zona de prospecció a la recerca de pagesos que guardessin llavors de tomàquets que han anat sembrant durant anys i panys”. I l’un, diu, et porta a l’altre. Així fins a assolir la xifra d’unes vint varietats nostrades d’aquesta zona del Vallès, ja que, ben mirat, el tomàquet és una de les hortalisses del que més varietats té al llarg i ample del país.
En Jonatan s’explica pausadament i deixa clar que les varietats assignades són només les que s’han anat assentant al terrer per selecció en el dia a dia dels mateixos pagesos, sense interferències artificioses, és a dir, tenint en compte només la tria espontània de llavor per part de la pagesia i les particularitats bioclimàtiques de cada zona, afinant l’observació, potser, en relació a la resistència de la planta, l’estètica i la productivitat. I de totes aquestes llavors n’han desenvolupat un banc al llavorer que tenen a casa mateix, cultivant-les i guardant-ne en pots, cobertes amb guix, a l’antiga, per tal de parar-ne el creixement i tenir-les a punt, dins del seu temps de vigència, per quan s’hagin de tornar a menester. El resultat final, doncs, és “la possibilitat de poder fer circular les llavors d’aquestes varietats posant-les a l’abast de tothom que estigui interessat en el seu cultiu, fer-les circular entre els pagesos i planteristes de la comarca per assolir varietats vives”, en les seves mateixes paraules. Ofereixen llavor, doncs, a qui n’estigui interessat, a canvi només “que siguin bescanviades per les de la següent collita de la mateixa varietat”, comenta, tancant el circuit de la seva tasca. M’expliquen que han sabut transferir tota aquesta feina de treball de camp a través de les eines de comunicació de l’associació La Panotxa, però que reconeixen que no n’han estat ni els primers ni els únics, ja que diuen haver après molt d’altres que els han precedit, com en Jordi Puig, autor del llibre
L’hort del segon origen, en Pep Salsetes, el conegut gastrònom i cuiner vallesà, que també n’ha cantat les excel·lències, o en Ricard Alcojor, conegut també agitador de la matèria a la zona. Aviat està tot dit, “aquest món no és massa extens i de seguida tothom es coneix, vaja”, com ell mateix comenta.
Varietats reeixides
De les varietats reeixides en té ara mateix una petita mostra força interessant dins una caixa a sobre la taula de jardí al voltant de la qual conversem. Si més no, les més significatives, per una cosa o l’altra. Mentre en va assenyalant algunes d’elles, van ressonant noms ben gràfics : “cirerol, bombeta, mala cara, mataporcs, pera gros, nas de bruixa, pometa...”. No dono l’abast a apuntar! Anem per pams, doncs.
De tomàquets per amanir, en destaca el tomàquet rosa de Santa Magdalena de Palau, molt propi d’aquesta zona, originat als horts del petit llogaret de Santa Magdalena, ple com els de Montserrat però més petits. Després també tenim el tomàquet pometa i el nas de bruixa, més estesos pel territori però molt característics del Vallès. També hi ha el tomàquet bombeta, molt apreciat, ja que es guarda força temps, sense acabar de ser, però, pròpiament un tomàquet de penjar. Es tracta, a més, d’una varietat polivalent, ja que tant va bé per amanir com per sucar-hi un bon pa. En Jonatan s’anima, està ben bé en el seu terreny. I m’acaba parlant de dues varietats ben curioses, que potser costen una mica de trobar però ben significatives: el tomàquet de can Mataporcs, propi d’aquesta pairalia de Santa Eulàlia de Ronçana, que a més també són planteristes, i el tomàquet pera gros, localitzat a Caldes, d’un pagès que sempre l’ha cultivat gairebé per autoconsum. De tomàquets pròpiament de sucar, en destaca dos de ben interessants: el tomàquet cirerol, una varietat de penjar que es cultiva a Caldes almenys des de fa un segle, i el tomàquet mala cara, també de penjar, que ve de Riells, als peus dels cingles de Bertí, d’una pell molt peculiar, com vellutada, com si fos gairebé un albercoc. Carai, Déu n’hi do! I ens quedem curts, podríem estar parlant de més varietats hores i hores.
La feina de la Panotxa, però, no s’acaba aquí. També els preocupa el bon ús i la difusió de tota aquesta feina, cosa que fan a través d’un espai web (
http://lapanotxa.wix.com/lapanotxa) i de les xarxes socials. A més, són membres de la Xarxa Catalana de Graners, on s’aglutinen la majoria de bancs de llavors de Catalunya, fent pressió perquè les administracions de torn reconeguin i posin èmfasi a promoure aquestes varietats i poder-nos allunyar a poc a poc d’híbrids artificials, deslocalitzats i de gust poc ufanosos, per dir-ho d’alguna manera. Un pas important a fer ara, doncs, és poder assolir amb certa normalitat que aquestes varietats de tomàquets puguin ser comprats als punts de venda convencionals, ja que, ara per ara, cal reconèixer que massa sovint prou voltes cal fer per poder-los adquirir. Actualment, en Jonatan i la Míriam comenten que “la millor manera és comprar-ne directament als pagesos que en fan, a través de la modalitat de la cistella ecològica setmanal”. I en aquesta zona del Vallès n’hi ha per donar i vendre: la Kosturica, de Lliça d’Amunt i Canovelles; l'Olivar, can Tortuga i hort Serratosa, de Caldes de Montbui; can Patxau, de Sentmenat; el Rave Negre, de Gallecs; o ells mateixos, la Panotxa, de Palau-Solità i Plegamans. Si el que ens agrada és voltar pel territori, sempre podem anar-ne a comprar directament als pagesos que en fan, com n’Antoni Tusell, en Joan Picanyol o en Josep Canet, de Caldes de Montbui; les Rassades i can Camp, Riells del Fai; o en Josep Estrada, de Palau-Solità i Plegamans. També es pot provar sort als mercats setmanals de Caldes, els dimarts, de Granollers, els dijous, o de Santa Eulàlia, els dissabtes. I si el que volem es plantar-ne, sempre podem posar-nos en contacte amb ells mateixos o anar a veure a planteristes arrelats al territori, com el Puigdueta de Caldes o a can Mataporcs de Santa Eulàlia. Tots ells projectes agroecològics i respectuosos amb les varietats més nostrades.
A en Jonatan i a la Míriam se’ls veu ben satisfets amb tants de tomàquets. Si la felicitat es mesurés amb tomàquets, sens dubte la tenen tota. Us ho puc ben garantir. N’he quedat impregnat per una bona temporada.
Patrimoni Agroalimentari
