La relació amb Sabadell de Lluís Companys i Jover va ser polièdrica. Va ser una relació professional, com a periodista (de vocació) i advocat (de formació), i política, en la seva condició d’ideòleg i orador prorabassaire i de militància republicana i federalista. També va ser una relació personal: hi tenia moltes amistats i coneguts i en el que havia de ser la ciutat jardí de Can Rull s’hi va fer construir una casa xalet. I, finalment, també hi va mantenir una relació institucional, com a diputat per Sabadell primer a les Corts espanyoles els anys 1921 i 1923, i després, el 1931, a la Diputació provisional de la Generalitat de Catalunya, i com a president de la Generalitat, entre els anys 1934 i 1940.
Aquesta vinculació amb Sabadell arrenca, de forma simbòlica, l’any 1916, quan es publica el seu primer article en el setmanari Sabadell Federal, d’arrel republicana i federalista: “La política del máuser. El orden de abajo y el desorden de arriba”, un text contra la Guerra del Marroc.
En poc més de 24 anys, fins que va ser afusellat per ordre del general Franco al Castell de Montjuïc, el 15 d’octubre de 1940 –ara ha fet 75 anys–, els esdeveniments històrics es van precipitar sobre manera, al Vallès, a Catalunya, a Espanya i a tot Europa. Lluís Companys va viure una època històrica realment intensa i convulsa, plena de conflictes, accidents i avatars polítics, socials i econòmics, i d’amargors personals, que va acabar de manera brutal i sagnant. A tall d’exemple, només cal recordar que entre els anys 1917 i 1936 va ser empresonat tretze vegades i va estar reclús, en total, dos anys i quatre mesos, és a dir, uns 810 dies.
L’univers sabadellenc amb el qual es va relacionar Companys està farcit de noms de persones significades per la seva activitat política d’aquella època, però també de simples ciutadans i veïns. Amb aquest entorn humà va compartir lluita, anhels i enfrontaments polítics, penes de presó, projectes personals i socials, vida i veïnatge, inquietuds intel·lectuals i culturals, mítings, converses de cafè, responsabilitats institucionals, guerra i sofriment i, finalment, la retirada i l’exili.

Temps de lluita, dictadura i altres guerres
Com a periodista i polític, Lluís Companys va començar a publicar textos de manera regular al setmanari d'esquerres L’Avenir, fundat l'octubre de 1920, dirigit pel diputat a Corts per Sabadell Francesc Layret, i també editat pel Cercle Republicà Federal (CRF). D'aquest setmanari Companys en va agafar les regnes després de la mort, per assassinat, de Layret. En aquest mitjà hi va publicar una trentena d'articles i cròniques diverses, entre els anys 1920 i 1925. I finalment, els anys 1926 i 1930, respectivament, va escriure alguns textos més, una desena llarga, per al setmanari republicà El Federal, en alguns casos amb pseudònim. Ben sovint altres redactors van escriure sobre ell, sobre la seva activitat política a Sabadell i comarca i, finalment, sobre les seves gestions com a diputat a Corts per Sabadell a Madrid: uns setanta articles hi van fer referència. Així es pot resseguir la seva acció i pensament polítics en aquests anys plens de convulsions socials, polítiques i econòmiques, violència extrema entre la patronal i els obrers (pistolerisme) i, també, encara que a l'exterior de l'Estat espanyol, en el context d'enormes conflictes militars: la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i la Guerra del Marroc (1916-1926).
La major part dels seus escrits es van centrar en la defensa de la causa rabassaire, una causa per a la qual va lluitar molts anys i de forma molt estreta amb un sabadellenc clau en la seva trajectòria política: Amadeu Aragay i Daví (Sabadell, 1886 - Mèxic DF, 1966). Amb ell i altres van fundar, l'any 1922, la Unió de Rabassaires i Altres Conreadors del Camp de Catalunya i van compartir, en aquest període, un munt de mítings i vivències, a banda de presó. Aragay va ser un dels ideòlegs principals de les reivindicacions rabassaires, tema al qual va dedicar una novel·la i una obra de teatre.
En aquests setmanaris sabadellencs s'hi pot veure com el Companys advocat s'hi anunciava sovint i oferia els serveis professionals del seu despatx barceloní.Va ser en aquest marc que Companys va participar en les gestions per legalitzar els estatuts de la cooperativa de construcció de cases barates La Benèfica del Vallès, de la qual, molt probablement, formava part de la Junta Consultiva, com a personalitat de prestigi. Per aconseguir aquesta legalització es va trigar molt (1923-1926) i es va haver d'arribar fins a altes instàncies ministerials de Madrid, segurament amb l’ajut de Companys. Aquí es va relacionar amb sabadellencs com l'arquitecte Josep Renom, l'autor d'aquestes cases.
En un àmbit més personal, Companys va forjar amistats en els ambients de tertúlies tavernàries, com les que es feien al cafè El Diluvio de la carretera de Barcelona (amb Magí Marcè, per exemple), però també amb alguns intel·lectuals, com va ser el cas del llibreter, escriptor i editor Joan Sallarès i Castells –amb qui es va cartejar arran d'un concert ofert per l'Orfeó de Sabadell a Perpinyà el 20 de maig de 1923, al qual no va poder assistir. Però encara més significatiu va ser el fet que l'any 1928 s'hi va acabar construint una torre d’estiueig a la que havia de ser la ciutat jardí de Can Rull, casa on van passar més temporades la seva primera dona, Mercè Micó i Busquets, i els seus dos fills, en Lluïset i la Maria, que no pas ell. En aquest paratge d'ambient republicà també s'hi van acabar construïnt cases altres sabadellencs compromesos amb la causa republicana i antimonàrquica i contra la dictadura primoriverista: els germans Joan i Josep Miralles Orrit, Jaume Òssul Crusafont, Abdó Mimó...

Temps de República
Els resultats de les eleccions del 12 d’abril de 1931, amb el triomf de les esquerres a Catalunya i Espanya, van comportar un esclat polític i social que es va materialitzar en la proclamació de la República catalana, primer, i de l’espanyola, tot seguit. L’eufòria es va desfermar a Barcelona el 14 d’abril, de la mà de Companys, que altra vegada acompanyat del sabadellenc Amadeu Aragay i del dibuixant i caricaturista Ricard Opisso, entre altres, van ocupar l’Ajuntament de Barcelona per manllevar, amb l’aval dels resultats electorals, el govern de la ciutat i del país a les forces enquistades en la dinàmica del règim dictatorial. El relat d’aquelles hores inicials que ha quallat en la historiografia catalana es deu, ni més ni menys, que a la memòria deixada per escrit pel mateix Aragay, el qual, a més, va ser present al balcó de la Generalitat quan Francesc Macià va proclamar la República de forma solemne, amb la plaça de Sant Jaume plena de gom a gom.
Lluís Companys, que havia estat escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona per ERC, de seguida va ser nomenat governador civil de Barcelona (16 d’abril), i com a tal va fer una visita institucional a Sabadell, l’1 de maig de 1931. En aquesta visita, acompanyat del capità general Reinlein i l’alcalde Salvador Ribé, va assistir a la representació de la sarsuela “Cançó d’amor i de guerra”, al Teatre Euterpe, una obra plena de referències a la República i a la llibertat individual i col·lectiva, la qual havia estat censurada àmpliament des de l’estrena l’any 1926. Durant l'exercici del seu càrrec va exercir una paper prou sòlid de pacificador entre l'obrerisme i l'anarquisme, i de passada va poder destruir la seva fitxa policial on hi havia escrit, textualment: "hacerle la vida imposible". Aquell mateix mes de maig Companys va deixar el càrrec per presentar-se a les eleccions del 24 de maig per a la Diputació provisional de la Generalitat de Catalunya, de la qual va sortir elegit diputat pel partit judicial de Sabadell.
Un mes després, el 29 de juny, es tornaven a convocar eleccions, aquesta vegada per escollir els diputats a les Corts Constituents de la Segona República Espanyola. Companys s’hi va tornar a presentar, com a candidat de la Coalició d’Esquerres, i just un dia abans, el 27 de juny de 1931, va assistir a un míting compartint cartell, entre altres, amb el republicà sabadellenc Magí Marcè. El míting va tenir lloc al Catalunya Park, espai situat al pati interior del casal dels Oliver, a la Rambla. Companys va tornar a ser escollit diputat, aquesta vegada per la província de Barcelona. A partir d’aquesta data el president Macià li va encomanar l’impuls i la defensa de l’Estatut de Catalunya a Madrid, i Companys va tornar a posar a l’agenda política la necessitat d’una reforma agrària per la via legislativa. Companys va ser escollit cap de la minoria catalana al Parlament espanyol i va aconseguir, no sense dificultats i amb retallades importants per part de les forces republicanes espanyoles, l’aprovació final del conegut com “l’Estatut de Núria”, el 9 de setembre de 1932.
Uns mesos després, el 20 de novembre de 1932, es van tornar a convocar eleccions a Catalunya, en aquesta ocasió per constituir el nou Parlament de Catalunya, a l’empara del nou Estatut. A Sabadell les votacions van donar un triomf aclaparador a ERC, per davant dels representants de la dretana Concòrdia Ciutadana i de l’Extrema Esquerra Federal. Companys va rebre 4.281 vots. Poc temps després, entre el 6 i el 13 de desembre, va ser escollit president del Parlament de Catalunya. El juny de 1933, però, Manuel Azaña, president del Govern espanyol, el va cridar per ser nomenat ministre de Marina, càrrec que va ocupar fins al novembre del mateix any. El seu pas pel Ministeri no va ser gaire exitós, ans al contrari, sovint va ser objecte d'acudits sarcàstics i burletes.
El 19 de novembre de 1933 es tornen a convocar unes segones eleccions generals per a les Corts espanyoles. Eren les primeres eleccions en les quals hi va haver sufragi universal i en què es va permetre el vot a les dones. Companys, d’ERC, guanya a Barcelona ciutat, però arreu de Catalunya i d’Espanya els partits de dretes s’alcen amb la victòria. S’obrien així les portes al denominat bienni radical-cedista o bienni negre dels anys 1934-1935.
El 25 de desembre de 1933 un fet inesperat va fer donar un nou tomb a la vida política de Lluís Companys. El president Francesc Macià, l’avi Macià, va morir sobtadament a Barcelona; entre les personalitats que es van acostar al seu domicili, van coincidir, amb Companys, el geògraf sabadellenc Pau Vila i l’exalcalde Salvador Ribé. Uns dies després, l'1 de gener de 1934, Companys era escollit pel Parlament nou president de la Generalitat. Després d'haver declarat l'Estat català dins la República Federal espanyola el 6 d'octubre de 1934, Companys i els membres del seu govern van ser detinguts i portats al vaixell presó Uruguai. Els mossos d’esquadra van ser desarmats. L’Estatut del 1932 es va suspendre...
Entre el novembre de 1934 i el febrer de 1936, les penes de presó van afectar també centenars de militants rabassaires i d’altres col·lectius d’esquerres. Durant el judici, la figura de Companys, amb 53 anys, es va consolidar com a símbol de la lluita pels ideals del republicanisme arreu de l’Estat. Va ser condemnat, com la resta de membres del govern, a 30 anys de reclusió. També va esdevenir una icona i un referent per a les classes mitjanes, les classes obreres i la militància d’Esquerra.
Amb el temps es va aconseguir de reorganitzar els quadres d’ERC, i la victòria del Front d’Esquerres en les eleccions generals del 16 de febrer de 1936 va fer que Companys recuperés la llibertat i retornés a Catalunya l’1 de març de 1936, reocupant la presidència de la Generalitat. Uns mesos després, però, el 18 de juliol de 1936, es va produir la sublevació feixista del general Franco. Sota la presidència de Lluís Companys el cop d’estat militar va ser sufocat a Barcelona i Catalunya. No obstant això, la Guerra Civil espanyola ja era un fet irreversible.

Visita després d’un bombardeig
Durant la Guerra Civil el president Companys va visitar Sabadell en una sola ocasió: el 16 de març de 1937. Va ser just tres dies després del bombardeig aeri llançat per l’aviació legionària feixista italiana, que va afectar el sud del terme, a cavall amb el terme de Barberà del Vallès, prop de l’aeròdrom de Sabadell, sense víctimes. Va ser una visita sonada, sens dubte, i els diaris barcelonins de l'època com La humanitat i Última Hora se'n van fer ressò. En una nota manuscrita que el president va adreçar al conseller Josep Tarradellas la mateixa nit que va tornar de Sabadell, i que es conserva a l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià de Poblet, diu: “Estimat Terra: Acabo d’arribar de Sabadell, que ha estat una cosa enorme d’adhessió, emocionant i d’entusiasme. Una cosa emocionant com mai. Els carrers quedaven obstruits de gent que s’abalançaven al auto. He sortit casi il·lès, per això. Lluís. (sic)”
En aquells moments el teixit industrial de la ciutat estava abocat a la producció de les indústries de guerra: aeronàutica militar, armament, proveïments, teixits per a l’exèrcit... I el contingent humà que una població tan important com Sabadell estava aportant als diferents fronts de guerra i a la mobilització militar en general va ser prou significatiu; al final, el nombre de morts i desapareguts es va apropar al miler de persones.
D'aquesta etapa de la guerra tenim, també, el testimoni curiós d'un sabadellenc, Joan Bistuer i Espies (Sabadell, 1916-2000), que estava destinat al batalló de transmissions de la Brigada Mixta del Campesino (Valentín González, militar comunista). En el seu dietari personal -que es conserva a l'Arxiu Històric de Sabadell-, Bistuer, aleshores destinat als afores de l’Ametlla de Mar, el 17 de juny de 1938 escriu: “[...] Aquesta tarda ha vingut a visitar-nos el nostre president Companys, Líster, Campesino i altres demés personalitats; el Companys ha enraonat una mica en català i castellà, i tota una sèrie d’analfabets l’han criticat per parlar en català, doncs segons ells ‘ladraba’ i tots sovint hi ha discusions sobre aquest particular, i només fan que insultar i dir-nos estrangers, però ara ja no en faig cas i no m’hi amoïno; des del temps que feia que no havia vist al Companys, l’he trobat molt envellit [...] (sic)”.

La retirada, l'exili i la mort
L'avanç imparable de l'exèrcit franquista després de la desfeta del Front de l'Ebre va precipitar, a Catalunya, la retirada de l'exèrcit republicà i l'èxode de milers i milers de civils, famílies senceres.
En aquesta fugida, sobretot entre el 22 de gener i el 5 de febrer de 1939, els membres del govern espanyol, que pocs mesos abans havien celebrat una de les seves darreres reunions de les Corts a Sabadell, a la seu de la Caixa de Sabadell al carrer de Gràcia (1 d'octubre de 1938), i els membres dels governs català i basc, van fer cap a l'Alt Empordà, a Agullana, on es van instal·lar repartits en diverses masies del terme i altres edificis del poble i de pobles veïns. Aquest municipi era un indret estratègic, a vuit quilòmetres de la frontera, la qual es podria travessar per camins poc concorreguts, apartats de la Jonquera.
Agullana i el seu entorn es va convertir en l'última capital de la República. Hi van coincidir el president Companys i el lendakari José Antonio Aguirre, instal·lats allí el 30 de gener, i un munt de representants polítics i institucionals, amb un nombrós grup d'intel·lectuals catalans que havien arribat amb el Bibliobús del Departament de Cultura, sota la responsabilitat del periodista granollerí Miquel Joseph.
Entre aquests intel·lectuals hi van fer cap el geògraf Pau Vila i els escriptors Francesc Trabal, Armand Obiols i Joan Oliver, tots ells sabadellencs: Oliver i Trabal, com a responsables de la Institució de les Lletres Catalanes, havien rebut l'encàrrec de part de la Generalitat de coordinar l'evacuació d'aquest contingent. Allí de seguida es van separar del president Companys: l'endemà, 31 de gener, van marxar els joves escriptors cap a França, a peu, cap a les Illes. Pau Vila, de més edat, va marxar amb les dones, els nens i altres persones grans cap a Perpinyà passant pel Pertús, en un expedició dirigida per Bosch Gimpera.
Després de travessar la frontera, Companys va passar per Perpinyà i va arribar a Saint Germain-en-Laye, prop de París. El mes d’abril el matrimoni Companys-Ballester va llogar una casa a París. L'arribada massiva de refugiats catalans i espanyols a la capital francesa era difícil de gestionar, tant per part de les autoritats franceses, com per part de les mateixes autoritats republicanes a l'exili. Aquí tornem a tenir a les nostres mans una carta fins ara inèdita i conservada a l'Arxiu Hisòric de Sabadell, en què el president Companys s'adreça a Josep Moix el 6 de juliol de 1939, intercedint per Frederic Escofet, cap dels Mossos d’Esquadra i comandant de l’exèrcit republicà, per tal que pogués accedir a l’ajut del Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE). Moix, l'alcalde Moix de la Guerra Civil, que també havia estat ministre de Treball de la República entre els mesos 17 d'agost de 1938 i l'1 de febrer de 1939, a l'exili va continuar tenint un paper important com a autoritat política: com a membre del PSUC formava part de la Ponencia Ministerial del Dr. Negrín, que controlava el SERE. La carta portava manuscrita al revers la referència amb el nom de Joan Tauler, secretari de l'oficina del Govern de la Generalitat a l’exili, i era ben explícita de la situació delicada del ciutadà Escofet i la seva família, heroi significat de la causa republicana en paraules d'en Companys. El 29 de juliol Companys i la seva dona, Carme Ballester, es van traslladar a la localitat de La Baule-les-Pins, a la Bretanya francesa.
Però mentre tot això passava lluny de Sabadell, a la ciutat ja ocupada per les tropes franquistes, les autoritats s'apressaven a confiscar les propietats de "los rojos que abandonaron la ciudad". Així va passar amb la casa d'en Companys a Can Rull, que apareix en una relació de cases, les quals pertanyien a persones significades de la República i de l'Ajuntament republicà. Una relació que es va elaborar amb motiu de les diligències obertes pel Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de Barcelona. En els primers mesos del 1939 la casa havia anat a parar a mans d'un xofer de l'aviació franquista i la seva família, amb els quals també hi vivia un pagès. Amb el temps la finca va ser rellogada a la família Ventura Pinós, després va passar a mans de la família Torán (antics propietaris dels terrenys abans d'esclatar la guerra) i, finalment, la casa va ser enderrocada a finals dels anys seixanta.
El desembre de 1939, quan ja feia més de tres mesos que havia esclatat la Segona Guerra Mundial, un vaixell, el Florida, salpava de Marsella carregat d'exiliats republicans camí de Buenos Aires, i hi viatjaven, entre altres, Joan Oliver i Francesc Trabal. Ambdós, després, es van acabar establint a Santiago de Xile. Allí de seguida van col·laborar en el programa radiofònic L'hora catalana, que s’emetia des de l’any 1935 per iniciativa del Centre Català. Trabal i Oliver es començaven a integrar a la comunitat refugiada republicana i a participar en una intensa activitat cultural i reivindicativa, i allà es van assabentar que el president Companys havia estat afusellat a Barcelona. Era l'octubre de 1940, es va fer un programa especial sobre l'execució del president Companys i les autoritats i els responsables de l'emissora Radio Hucke els van expulsar immediatament. El programa es va anul·lar i es va començar a emetre un altre programa conduït per un falangista basc, el diplomàtic franquista Miguel Lojendio, amb el nom de La hora española. A l'exili la lluita silenciada, continuava... Tanmateix, a Espanya i a Catalunya, la dictadura de Franco s'abraonava contra els republicans i els demòcrates en general.