Josep Melo
La fascinació per l'art de fer guitarres d'un sabadellenc internacional
Jaume Camprubí (text) , Cesc Prat Fernàndez (fotografies)
El primer que es troba al taller és la gran diversitat de taulons de fusta preciosa que en Josep ha seleccionat a propòsit durant les visites a les millors serradores especialitzades d’Europa i d’Amèrica. D’aquesta matèria primera en surten algunes de les guitarres que desperten admiració arreu del món. El reconeixement artístic del guitarrer de Sabadell sobrepassa l’esfera del país i entra de ple en l'àmbit internacional, ja que arriba des de països de gran tradició guitarrera. Fa poc la publicació més important del gremi dels Estats Units, l’associació americana de luthiers American Luthiere The Quarterly Journal of American Luthiers, li ha dedicat una portada i un reportatge biogràfic extens, dins el número especial de Nadal (2014). Allà ja se’l considera un dels guitarrers europeus més interessants d’aquesta nova època.
Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra, Toni Xuclà, Albert Pla, Jordi Farrés, entre d'altres, són propietaris d’una guitarra d’aquest sabadellenc i saben bé què és tenir a les seves mans una guitarra Melo. “Actualment si no aconsegueixes vendre fora del país, o si no tens un cop de sort, és gairebé impossible poder viure d’aquest ofici”, explica en Josep per remarcar els moments difícils que passa el sector. Li agrada viatjar i és un home d’una gran curiositat que el porta a conèixer tot el que es manega als països que trepitja. Ha visitat les fàbriques més importants de guitarres: la Martín&Co de Pennsylvania, la Gibson de Nashville o la de Fender Coustom de Califòrnia. Però la seva gran fortuna és haver conegut i fer amistat amb els seus mestres que li han transferit les seves experiències per tal d'anar més enllà de la construcció d’un moble per crear un instrument que soni extraordinàriament bé. Aquests mestres són el ja desaparegut James L. D’aquisto, de Nova York; Steve Klein, de Califòrnia i José Romanillos, de Guijosa (Guadalajara).
Sense el clàssic davantal
Avui no s’ha posat el clàssic davantal de guitarrer. Mentre espera la visita de Vallesos aprofita el temps per preparant la goma laca que ha de servir per vernissar la seva darrera obra, una guitarra clàssica de mida més petita –estil Torres–, un encàrrec del País Basc. El que desperta l’atenció –i no és precisament pels ulls– és la característica olor que desprenen les serradures i la fusta noble tallada quan s'entra dins del taller. Una aroma permanent que captiva el visitant. Aquesta mateixa sensació és la que devia tenir Josep Melo quan als nou anys se’n va anar, tot decidit, al talleret d’un fuster del barri de Can Rull de Sabadell perquè l’ajudés a construir la seva primera guitarra. El somni d’un nen que més endavant va anar prenent forma. “De jovenet havia tingut un talleret a casa dels meus pares, a la carretera de Terrassa, on feia mobles per guanyar-me la vida. El meu pare, que exercia de jutge, era aficionat a la fusta i per Nadal ens feia a mi i als meus germans les joguines”, explica el reputat guitarrer, tot rememorant els primers records de la seva relació amb la fusta. Després va començar l’etapa d’aprendre a tocar la guitarra, d'estudiar-ne les formes i els tipus de fustes que donen forma a l'instrument... I més endavant se li va despertar la dèria de col·leccionar-ne. A la dècada dels setanta en Quico Pi de la Serra li va portar des dels Estats Units la primera guitarra acústica, una genuïna Martin, aleshores molt difícil d’aconseguir al nostre país.
Més de mig segle després surten del taller del carrer Montseny diversos tipus de guitarres, no gaire més d’una vuitena d’unitats a l’any. Uns instruments molt reconeixibles que tenen un segell propi pel seu disseny únic. “El fet que a mi m’interessi tot tipus de guitarra m’ha facilitat moltes més sortides que si només m'hagués especialitzat en un tipus concret i específic”, explica mentre mostra l'impressionant llibre sobre els seus mestres i les seves guitarres Aprenent dels mestres. A més de la clàssica espanyola, de la qual Melo n’és un expert que no para d’investigar-ne tots els misteris i peculiaritats, també construeix guitarres acústiques de tapa plana –la de folk, rock, country (manera Steve Klein)- i la de tapa arquejada o buidada, la que s’utilitza en el jazz (estil Jim d’Aquisto). També fa guitarres elèctriques d’un disseny molt peculiar, com la primera que va construir, de la qual se’n va enamorar en veure-la el ja desaparegut guitarrista Josep Maria Bardagí. Però la seva tasca no s’acaba aquí, perquè també fa divulgació i imparteix conferències allà on el demanen i participa en simposis arreu d'Europa sobre els seus coneixements històrics i orgànics de la guitarra.
Però el que va portar l’autèntica vocació de ser un guitarrer a Josep Melo va venir de la necessitat. Havia estudiat art a l’escola Massana de Barcelona, va exercir de professor de disseny i després va muntar el seu propi estudi professional de disseny a Sabadell. Però la crisi post-olímpica del 1993 el va deixar sense feina. La seva dona, Maria Carme Ballester, el va animar a comprar a la casa Martin un quid de peces per construir la pròpia guitarra. En molt poc temps ja tenia muntada una guitarra acústica de dotze cordes. Abans havia estudiat guitarra clàssica al Conservatori de Sabadell. En el darrer any va participar en un curset amb el gran mestre Manuel Barrueco i allà es va adonar que “mai arribaria a tocar com aquell bon home”. I davant de la impossibilitat va decidir dedicar-se a una altra cosa. “Em vaig dir a mi mateix que si no podia tocar així de bé la guitarra havia de mirar de fer-la”. No sabrem mai si es va perdre un guitarrista brillant, però sí que es pot confirmar que es va guanyar un gran constructor artesà de guitarres al servei de la música.
L’origen català de la guitarra. L’aprofundiment de l’estudi de la guitarra ha donat sorpreses a Josep Melo, com és ara assabentar-se que l’origen de la guitarra és català. “Tot i que s’ha de mirar amb molta cura, el cert és que documentalment el diccionari de la llengua britànica diu textualment que la guitarra és un invent català, de l’època del regne de Nàpols sota la Corona d’Aragó. De totes maneres és molt complicat dir-ho així sense tenir més documentació, però és el text més antic que s’ha trobat”, afirma amb un somriure murri. Assegura que això mateix també ho podem trobar al tractat “De Inventione et Usu Musicae” (1481) del clergue i músic flamenc Johannes Tinctoris que amb llatí escriu textualment que “la guitarra és un invent dels catalans que deriva de la lira, i que és com un llaüt més petit”. Aquest tractadista sta explica que quan va visitar Catalunya va sentir la guitarra a mans de dones que acompanyaven cançons amoroses. L a història de la humanitat està plena de la recerca sobre l’origen de les coses i en Josep també ha trobat el seu. En un racó del seu taller hi ha un petit document emmarcat que indica d’on ve l’arrel de la seva família. “El cognom Melo és provinent d’una família noble de Cremona, el bressol de tot l’instrument d’arc, violí, viola..., que va tenir unes ramificacions que els va portar a fer de corsaris al Regne de Portugal”, diu amb gran satisfacció. I afegeix que “dels italians, que són molt pràctics com els catalans, n'intento combinar la racionalitat de la construcció sense malmetre la qualitat”. És el plaer de l’obra feta a mà amb paciència, amb refinament, buscant el màxim rigor i el gust per les bones formes. Tot per obtenir una obra d’art, la guitarra, que doni el so d’una gran ressonància harmònica i molta claredat tímbrica. Aquesta és la passió de l’ofici d’aquest guitarrer sabadellenc.