Ca n’Anglada, Can Boada, Ègara, Bonaire i Can Tusell. Podria ben ser el trajecte d’una línia d’autobús de Terrassa (una mica enrevessada). Però és l’itinerari de la infància i joventut d’Òscar Andreu i Fernández, que cada dia interpreta múltiples personatges còmics al programa ‘La Competència’ de RAC1. Guionista de ràdio i de televisió, i escriptor, Andreu és sens dubte una de les veus vallesanes amb més difusió al país.
Fora de micro, de l’èxit mediàtic i els reconeixements professionals, l’Òscar és el xicot senzill i amigable que trobaríem integrat en el paisatge humà d’aquest autobús imaginari –o no– anant i venint d’aquests barris als quals es fa difícil posar un adjectiu al darrere. Ell ho fa per nosaltres: “Sempre vaig viure amb el factor barri obrer dels afores. No en sortíem gaire. Va ser el meu tutor de primària el que em va recomanar ‘marxar lluny’ i anar a estudiar a Sabadell!, a l’institut de la Mancomunitat” situat entre les dues capitals vallesanes: “L’obertura al món va ser conèixer gent del centre de Terrassa!, de Sant Quirze, de Caldes de Montbui, de Sabadell, de Polinyà, Castellbisbal...”.
“El meu pare era un treballador del tèxtil i la meva mare es dedicava a fer feines a casa i a criar els tres fills... vivíem en una economia de subsistència”. El pare, tot i dir-se Andreu, venia de Còrdova, i la mare, de Fraga: “Sóc un crioll”. Com diu la demògrafa Anna Cabré, “els catalans tenim una manera molt peculiar de barrejar-nos: una és follant, com tothom, i l’altra és acceptant la gent que manifesta la voluntat de ser català”. Aquest comportament “és comparable a països grans com Argentina, Austràlia o Estats Units”.
L’etapa terrassenca que l’Òscar té més present és al barri de Can Tusell, prop de Matadepera: “Tens al costat el poble amb la renda per càpita més alta de Catalunya, i a tres-cents metres Sant Llorenç, que ni de conya té a veure amb aquests números”. Al llibre 17 maneres de matar un home amb un tovalló, Andreu dóna vida a personatges que tenen molt a veure amb aquest entorn de la infància i joventut Una constant n’és la sensació “de molt avorriment i fent passar les hores bevent birres al parc, jugant a pilota, xerrarnt fins a les tantes de la matinada...”.
Aquells efluvis d’avorriment han abonat el terreny creatiu d’Andreu: “Sóc un gran fan que la gent s’avorreixi. Secretament et diré que encara que ho sembli, mai no estic gens avorrit: tinc moltes coses en què pensar, com qualsevol. Dir que t’avorreixes és una mala excusa”. Això deriva a una reflexió político-econòmica: “L’avorriment és un contrapès a la feina: si treballes massa t’esborres com a persona. Si la feina no acaba de funcionar t’acabes frustrant. Ara tenim aquest perill amb la moda imposada de l’autoocupació i l’emprenedoria. Això ens converteix en els nostres propis –i els pitjors– amos. És una evolució molt intel·ligent del capitalisme, eliminant l’amo d’abans i introduint-lo dins nostre, i no tenim pietat”.
Òscar Andreu ha tret partit del seu embadocament i és força prolífic: “Sense programar-ho gaire, en surten coses perquè et vénen de gust. I molt sovint o sempre ho faig perquè hi ha amics. Són gent que vampiritzo en el bon sentit. N’aprenc molt: i si deixo feta alguna cosa per a la posteritat, la millor obra són els meus col·legues”. Un exemple palès al dia a dia és el programa d’humor La Competència, al costat d’Òscar Dalmau, company de facultat, excompany de pis i de diversos projectes professionals, com la sèrie d’animació Jukebox. Terrassa i el Vallès més urbà són ben presents en la producció d’Andreu. El seu llibre situa tota una sèrie d’anècdotes al barri ‘imaginari’ de Can Tonet: “És un magma d’experiències viscudes als barris de Terrassa, i a vegades també és un indret amb unes coordenades molt concretes”, però del tot extrapolables. Lectors de llocs diferents creuen que les històries han passat al seu barri i que han conegut els personatges que hi surten, “i me’n discuteixen el nom!”. El Ventolín, el Silver, el Peque... De fet, els noms es repeteixen en diferents barris. Per exemple, “m’invento el nom de ‘el Bueno’ per parlar del més dolent del meu barri, i es veu que a les Corts va existir l’encarnació del mal que li deien el Bueno”.
Les referències al Vallès sovintegen igualment a La Competència. Mai no havia estat tan cèlebre el polígon industrial Can Jardí de Rubí, des d’on emet una imaginària emissora llatina. Així mateix, el personatge del discjòquei José López Vilademunt rememora “els locals on anàvem de joves i que el 90% ja no existeixen”. Quan en surt una referència a la ràdio “tenim un feed back total! La gent es recorda del Mackintosh, del No Name, de la discoteca Láser, del Pole Position...”.

El salt a Barcelona
De la Mancomunitat de Sabadell i del barri terrassenc, l’Òscar comença a estudiar a la Universitat Pompeu Fabra: “Per nosaltres ja era un esdeveniment anar al centre de Terrassa a sentir jazz i descobrir els músics, una gent que es guanyava la vida distraient els altres en lloc d’anar a la fàbrica”. Si això ja era un viatge, “imagina el salt a Barcelona!: hi descobreixo que hi ha gent rica de debò. Gent amb interessos molt dispars: de dretes, d’esquerres, de classes diferents... va ser un pas molt gran”. Va triar Comunicació Audiovisual perquè “volia escriure, gravar, fer periodisme, història del cinema, llengua, semàntica, fer guions...: no estudiar gaire i guanyar-més bé la vida”.
Ha anat tot rodat? Sí i no. “El nostre primer programa propi el tenim als 35-36 anys. Vàrem haver de superar un tap generacional”. Andreu recorda que amb 25 anys encadenava una feina amb l’altra: “Tenia cinc feines!” Començava a la matinada amb El Rosario de la Aurora a M80, els teloners de Goma espuma, ho enllaçava amb La Ventana de la Gemma Nierga (SER), d’allà sortia i anava a Saber y Ganar (TVE), els caps de setmana amb el Toni Marín fent Què fas aquesta nit? (SER). Ets jove i tens molta energia, i si no tens cap coixí també tens la pressió d’arribar a final de mes! A banda d’això he de parlar de la sort. La veritat és que he tingut la sort de conèixer molta gent.
L’Òscar viu ara a Barcelona. A Terrassa hi té la mare i els dos germans. “No sóc molt familiar, cosa que és molt de la meva família, però malgrat tot ens anem trobant i estem molt connectats”, diu. És la manera que no surtin problemes: “Això és el que aplico amb l’Òscar Dalmau. Sobretot que no hi hagi sexe pel mig, i tot va més rodat”.