Entusiasmar-se, il·lusionar-se, descobrir, descobrir-se, vibrar, reinventar-se, jugar, imaginar, meravellar-se, admirar, somiar, gaudir... Aquest és el món i l’imaginari creatiu de l’artista Fina Miralles: de les idees a la vida en què els eixos vertebradors de la seva obra es poden vincular a la naturalesa, al paisatge i la pertinença, on el tot és igual a l’art entès com a vida.
Com a artista representativa de l'etapa inicial de l'art conceptual català sempre va enfocar la seva obra a una dialèctica natural-artificial, on es plasmava una relació especial amb la natura, tractant les possibilitats de fusió home-naturalesa des d’una perspectiva material, que apostava per una reflexió sobre la materialitat de la naturalesa. En aquest context conceptual, Miralles considerava les possibilitats crítiques dels valors poètics de l’art sense caure en un art estrictament polític. Així, l’any 1973 va realitzar l’acció artística Dona-Arbre, enterrant-se mig cos, o el 1975 tota ella es va recobrir de palla, en una performance molt unida al corrent de l’art pobre que tant s’utilitzava a la important Mostra d’Art Jove de Granollers o a la Sala Tres de Sabadell. La mateixa artista va participar en la gestió d’aquesta sala expositiva sabadellenca de noves tendències i noves creacions, representativa de l’onada expansiva de l’art conceptual català. Abans de la Sala Tres, Miralles havia portar la gestió de la destacada Sala Vinçon de Barcelona, que ara acaba de desaparèixer i que havia estat lloc de reunió dels principals artistes catalans del moment.

Amb Jordi Benito
Una segona etapa artística de Miralles la va caracteritzar com a menys idealista, més crítica i de denúncia envers la societat. Així va reflexionar sobre la propietat, el poder, la mort i la manipulació de la natura, moment en el qual excel·lia El triangle com a simbologia de poder i mort que va realitzar a “Per a Matar-HO”, el 1976, juntament amb l’artista de Granollers Jordi Benito i Ferran Garcia Sevilla. Durant aquest final de la dècada dels setanta va participar a les importants Biennals de París i de Venècia, a la darrera de les quals va presentar Mediterrània t’estim. Miralles descriu així aquella època: “Van ser deu anys d'art conceptual, en els quals les obres van ser les idees, la realització de les idees. A partir d'ara l’obra serà la meva vida, jo la faig i ella em fa”.
Finalitzada l’etapa conceptual s’arriba a un dels canvis fonamentals en la trajectòria de l’artista vallesana. Va ser el moment que va exposar Paisatge a l’Espai 10 de la Fundació Miró de 1979. En aquest moment, amb l’enyorança de la mort del pare, del retorn de Venècia, i l’element del mas familiar Serrallonga, va crear un sèrie de paisatges-pintura que disgregaven els elements del quadre amb una separació del bastidor i la tela, en què predominava el pla. Aquesta relació del pla ens porta a Serrallonga, el mas familiar d’Agramunt i element inseparable de l’artista, on va fer recerca del quadre com un forat, una finestra que s’obre a la paret, on tot és espaial. Fina Miralles, en l’actualitat parla de Serrallonga com un element viu, un habitant més de la seva vida viscuda. Allà aprèn a contemplar, a veure l’element invisible com a visible. Sobre això, ella diu: “Serrallonga era jo i jo era ella”.
Amb l’entrada dels vuitanta considera, per diferents motius (havia perdut l’alegria, la vitalitat, ja no era una dona plena de fortalesa), que havia d’emprendre el viatge que marcarà la resta dels anys que vindran: el viatge per l’Amèrica del Sud. A partir d’aquí tot serà diferent i farà un retorn a la realitat. Una realitat viscuda del viatge on sobresurt una pintura vivencial i on destaca l’art dels sentiments i de les emocions. És aquí on es torna a fondre amb la naturalesa i que farà veure el món tal com és, tot tornant al format de la pintura que mai deixarà.
De tornada, segueix amb el pelegrinatge per diferents països, destacant-ne les diferents estades a França i més concretament París, on va tenir un idil·li amb el retrat i on considera que la vida és un constant començar. Finalment, als anys noranta, considera que s’ha d’instal·lar al seu Sabadell natal. Un anar i venir sense casa, que farà conèixer i situar-se en el món. Llavors va veure la pràctica artística com un procés creatiu i vital. Així, la ciutat serà la vivència objectiva, externa, la vida i l’art són en aquest moment per a ella l’essència de la seva existència. En aquell moment realitza, juntament amb la fotògrafa Melba Levick, el portafoli Barcelona a La Polígrafa de Parets del Vallès. Així mateix, també exposa Paisatge i retrat a la Galeria Central de Sabadell, muntatge vinculat a un deute que tenia amb la seva ciutat i que n'era un primer homenatge. El segon el va fer amb la donació abans esmentada al Museu d’Art, fet que la permetia sentir-se "feliç de la meva vida i de la meva obra”.
Instal·lada a Cadaqués des de principis d’aquest segle, Fina Miralles busca el sentiment al carrer, els canvis en la naturalesa, gaudeix de l’aire, de les variacions de la llum, dels sons, del silenci, de l’herba, dels arbres i l’ànima en totes les coses.