Al peu del Montseny
Una al costat de l’altra, les dues fotografies podrien fer pensar en el joc dels set errors, però són força diferents. La de l’esquerra és del fotògraf Otto Lloyd, a la de la dreta Otto Lloyd ha cedit la càmera a Miquel Barba, ocupant el seu lloc per ser retratat. El duet d’imatges, separades per un breu interval de temps que les fa dissemblants, mostra un retrat de grup: la família Barba junt amb alguns amics, entaulats davant la Rectoria Vella de Sant Celoni. Probablement és l’estiu de 1942 i en les dues fotografies Teresa Fàbregas ocupa un lloc central, mentre que la pintora Olga Sacharoff apareix a l’esquerra, a l’altra banda de la taula.
Les fotografies, sense voluntat documental, transcriuen un certa atmosfera, la del petit nucli de famílies (Cuixart, Tàpies, Cabarrocas, Barba...) que per suggeriment de l’enginyer barceloní Alfons Moncanut, van triar el Baix Montseny com a lloc d’estiueig. Els unien vincles familiars, afinitats culturals i l’interès per l’art i sovintejaven les visites d’amics com els de les fotografies.
Va ser en aquests anys que, per raons de salut, Antoni Tàpies va començar a freqüentar l’Hotel Suís de Sant Celoni. Després de l’estada al sanatori de Puig d’Olena, prosseguia la cura de salut al Baix Montseny, on coincidiria amb Modest Cuixart, els germans Barba o els celonins i futurs galeristes, René Metras i Lluís M. Riera. El matrimoni Moncanut no tenia fills, però a can Moncanut, una casa amb prou espai per jugar a botxes i una glicina sota la que conversar, hi acudien els joves amics. El llegat artístic del matrimoni Moncanut, que es conserva i exhibeix al Museu de l’Empordà de Figueres, conté obres de Cuixart, Tàpies i Ponç d’aquests anys previs a la creació de la revista Dau al Set (1948). Són un testimoni de l’interès d’Alfons Moncanut per aquest grup de joves artistes incipients als que, ocasionalment, regalava entrades per anar al cinema Publi de Barcelona, del que havia estat un dels fundadors.
Anys a venir, “La Moncanut” seria el nom popular d’aquella casa convertida en Escola de Formació Professional durant més de trenta anys, d’acord amb la voluntat educativa del llegat Moncanut a Sant Celoni.
L’efímer grup de Dau al Set, que feia estades a can Riera de Fuirosos, al Montnegre, i que va connetar amb Joan Miró de la mà de Joan Prats –“...el simbòlic enllaç imprescindible amb l’autèntica tradició cultural del nostre país”, segons paraules d’Antoni Tàpies–, es va disgregar. Cadascú va seguir trajectòries creatives força personals. A partir de 1956, juntament amb Teresa Barba, la seva dona, Antoni Tàpies va fer de can Canal de Campins el seu estudi i lloc on passar-hi llargues temporades, perseverant en aquell paisatge fins a la seva mort.

Entre el públic i el privat: l’amor al lloc
A finals dels anys setanta, a Sant Celoni, havia vist sovint Antoni Tàpies conduint un vell Mercedes de color ocre en direcció a Campins. Havien passat molts anys des de les primeres estades, però per a la gent de la meva generació era potser un dels pintors més coneguts perquè la seva obra s’expandia en multitud de cartells, cobertes de llibres i publicacions.
En pocs casos, l’alternança entre pintura i cartellisme s’ha donat de forma tan natural. Una i altre incorporaven les indagacions, els senyals i la gestualitat plàstica d’una obra que va créixer sota el signe de la disconformitat i la desobediència, revoltada alhora contra la violència de l’academicisme i del context polític del moment. Críptica per a alguns, enormement expressiva per a d’altres.
Eren temps en què cartells i pòsters, a més de ser el suport prioritari de comunicació pública, es van convertir en símbols generacionals d’adhesions estètiques o ideològiques, i del carrer van passar a les parets interiors de les cases.
Antoni Tàpies, a través d’innombrables cartells, va donar suport a causes humanitàries, a reivindicacions culturals i polítiques, a iniciatives esperançadores o a la comunicació de creacions artístiques innovadores. En uns anys ben difícils, va participar en tots els registres d’un activisme cívic i combatiu.
No hi podia faltar l’atenció a l’entorn. L’any 1986 va donar suport a la campanya Salvem el Montseny, promoguda per la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny, amb una S de salvaguarda, d’alarma en favor d’un Turó de l’home (hi ha cap altra nom més humà per a un cim?) amenaçat.
Es diria que l’adolescent que apareix a la dreta de les fotografies inicials, en Jordi Barba, va perllongar l’estiueig i es va quedar a viure a Sant Celoni per sempre. Va fer-se càrrec de l’empresa de la família de la seva dona Carolina Cortada: la línia d’autobusos que unia el Montseny amb el mar, fent els recorreguts naturals dels habitants del Baix Montseny que en ocasions havien d’anar fins a Arenys, a fer gestions o a banyar-se al mar i també al mercat dels dijous a Granollers.
Per celebrar els setanta-cinc anys d’aquest itinerari fet repetidament i en tota mena de condicions, Antoni Tàpies va regalar-los un original amb un Montseny gairebé dinàmic en el que es precisen les parades principals i que trasllueix un coneixement intens dels camins. L’obsequi es va convertir en logotip i es va retolar en tots els vehicles de l’empresa. Encara avui, és un exemple d’art públic d’insospitades possibilitats divulgatives i l’única línia (al món!) amb un Tàpies a banda i banda de la carrosseria.
Quan el geògraf d’origen xinès Yi-Fu Tuan va aventurar-se a estudiar allò que existia però no tenia nom –els vincles de les persones i els paisatges, la relació entre llocs i emocions– va provocar commoció i desconcert entre els científics de la seva especialitat. En va dir Topofilia i les seves anàlisis minucioses evidencien que “...la topofilia adquireix formes diverses i varia considerablement tant en grau com en intensitat emocional. Descriure aquests sentiments és, quant menys, un inici: la fugacitat del plaer visual; la delícia sensual del contacte físic; l’amor pel lloc que ens és familiar, perquè és la nostra llar o perquè representa el passat, o perquè suscita l’orgull de la propietat o la creació; la complaença en les coses per simples raons de salut i de vitalitat animal.”
El conjunt de l’obra que s’exhibeix a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona, que inclou també la seva biblioteca i l’extraordinària col·lecció d’objectes reunits al llarg de la seva vida, conviden al seu redescobriment. I, una mica a la manera dels orientals, observar com emergeix aquesta cartografia personalíssima d’identificació amb un paisatge i amb un país.