Aquests darrers mesos, quan aviat farà cinquanta anys d’aquella tràgica nit, he remirat moltes vegades fotografies dels seus efectes. En aquelles imatges va quedar immortalitzada la magnitud de la tragèdia que va afectar Rubí i una bona part del Vallès: sota un gruix de fang i aigua, llars destruïdes, empreses arrasades, barris sencers esborrats literalment. Enmig del fang i sota de l’aigua, la mort que es va emportar centenars de rubinencs. Entre les ruïnes s’aixecaven encara algunes parets sense sostre: fotografies de la boda, dels fills; algun retrat d’una Mare de Déu. El rostre fatigat de la gent reflectia la cansada desesperació: les llars, la família, tot s’ho van endur les aigües. D’aquelles runes, i del treballs per refer pobles i vides, en va sortir un Vallès nou.
Els torrents i rieres del Vallès passen de la inexistència absoluta d'aigua durant els períodes secs de l'estiu fins a cabals d'aigua que generen veritables inundacions. Aquesta característica és prou coneguda i, en canvi, no va ser tinguda en compte a l’hora de planificar la urbanització dels espais inundables de Rubí. En els terrenys que ocupaven els horts fèrtils del senyor Francisco Escardívol, s’havien anat edificant, en els anys previs a la Rierada, casetes senzilles, de vegades de manera prou sòlida, amb fonaments, i d’altres d’una forma molt més precària, que els testimonis de l’època qualifiquen de quasi-barraques, utilitzant materials i sorra de la pròpia riera. En aquell context van ser diverses les veus que van alertar sobre el perill que significaven aquells habitatges, des de les pàgines del setmanari local, La Rubricata, a alguns contractistes que van treballar com arquitectes, com el senyor Muxí, passant pel propi caporal de la Guarda Civil, senyor Giménez.

Una mala planificació urbanística des d’antic
Massa sovint s’ha responsabilitzat a les autoritats franquistes de l’època de la permissivitat constructiva que va ser una de les principals causes de la tragèdia. Certament en tenen una part important de responsabilitat, però no és menys cert que els plans d’urbanització anteriors ja havien previst l’edificació d’uns terrenys molt temptadors per la seva proximitat al centre urbà. D’ençà que el 1844 es va desviar el curs de la riera cap a ponent, per permetre que les terres de l’antiga Parellada del Castell es convertissin en espais centrals del poble, els diversos governs municipals van decidir urbanitzar aquells terrenys. El pla que es va dissenyar durant els anys a cavall de la Primera República, de 1871 a 1875, ja preveia aquells carrers i, més tard, durant la Segona República, l’any 1935, tècnics del Grup d’Artistes i Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), amb Ramón Puig i Gairalt al capdavant, van preveure un nou urbanisme que continuava insistint en l’edificació de cases, empreses i carrers en aquells espais inundables.

Aquell dia
El 25 de setembre de 1962 va començar a ploure des de primeres hores del matí, acompanyada d’un fort vent que feia trontollar els arbres. A partir de les vuit del vespre, aquell plugim va convertir-se en un autèntic diluvi. Semblava que el cel s'hagués obert a sobre el Vallès. No era pas la primera rierada d'aquelles dimensions que es produïa en la història de la nostra comarca i aquell mateix any de 1962, el 4 i l’11 de novembre van haver-hi dues rierades més, de similar fúria que la del 25 de setembre. A diferència d'aquella, aquestes darreres van produir-se de dia i les aigües van trobar el llit de la riera ample i net d'obstacles i no van produir danys importants.

L’Escardívol, un barri arrasat
Aquella rierada va ser diferent. L'aigua caiguda aquell dia va arrossegar tot el que trobava al seu pas i el pont del carrer Cadmo va quedar taponat, convertint-se en una presa que va acabar enfonsant-se per la força de les aigües. De les més de 80 cases que tenia el barri de l'Escardívol, només en van quedar les parets de tres, completament destruïdes; de les altres no en restà res. Les cases de la part baixa de can Fatjó també en van resultar destruïdes. Les xifres dels morts publicades fins ara han oscil·lat entre els 300 i els 500, segons les fonts, ja que sempre s’ha considerat que als 256 morts oficials s'hi havia d'afegir una quantitat important que no estava censada a la població. Un estudi recent redueix aquesta estimació fins a 260, molt a prop de la xifra oficial.
Els cadàvers d'algunes d'aquelles persones van ser trobats al Llobregat o mar endins, i fins i tot en zones tan llunyanes com Sant Carles de la Ràpita, prop del Delta de l'Ebre. Les fotos aèries preses l’endemà són colpidores. Cases, fàbriques i horts havien deixat d'existir.

Solidaritat, aprofitats i mala gestió
Molts rubinencs van ajudar, desinteressadament, des dels primers moments, però n’hi va haver d’altres que es van aprofitar de la desgràcia i l’organització de l’ajuntament va ser molt discutible. "Va haver-hi gent d'aquí Rubí que es va aprofitar fins a darrera hora de tot el que va poder; ho robaven tot", "Una organització ben feta, dels de la mano alta, res de res. Presumir molt, però organitzar poc", expliquen encara avui testimonis de la tragèdia. Arreu del Vallès i les zones afectades, la improvisació i la ineficiència van ser tan grans que el governador civil, Matías Vega Guerra, va ser destituït del càrrec. Com a resultes de la rierada, l'ajuntament va canviar d'alcalde.
El 20 de novembre de 1962, una de les dates sagrades del calendari franquista, va ser nomenat Manuel Murillo. El cessament de l’anterior batlle, Miquel Rufé, va produir-se amb l’excusa d’haver-se negat a fer portar la camisa blava, falangista, als joves "escoltes" que participaven en les tasques de reconstrucció. La veritat era que feia temps que el cessament es venia cuinant entre els sectors falangistes per barrar el pas al que es considerava un “perillós ascens dels sectors catalanistes de la vila”. El nou alcalde, Manuel Murillo, era un falangista convençut, que havia ostentat els càrrecs de Delegat Local de la CNS i del Frente de Juventudes, i va atorgar llicència al “desarrollisme” rubinenc dels anys següents.