Matadepera: capçalera tràgica

L’observatori de La Mola va registrar 182 l/m2 Que els 40 rierols que desaigüen a la riera de les Arenes i el Ripoll no van poder absorbir

Laura Pinyol i Puig (text) , Arxiu Municipal de Matadepera (fotografies)

El matí del 25 de setembre va ser assolellat i xafogós. Només alguns pronòstics meteorològics advertien inestabilitat de temperatures i augment de la nuvolositat. Cap al migdia va començar a ploure i la pluja es va fer més intensa i torrencial cap a la tarda; però l’aiguat que s’enduria vides i barris sencers de vivendes, a la llera de la riera de les Arenes, no arribaria, amb nocturnitat i traïdoria, fins als volts de la mitja nit.
Matadepera, principal terme municipal del Massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac, va ser la primera població damnificada per la tragèdia; lluny, naturalment, de l’impacte i la virulència que les aigües produirien riera avall. Les pluges que van anar-se intensificant durant la tarda van omplir els quaranta rierols que baixen de la Mola fins a la Riera de les Arenes, pel vessant de Matadepera, Terrassa i Rubí, fins al Llobregat; i el Riu Ripoll, per Castellar, Sabadell, Cerdanyola, fins al Besòs. El desaigua del Massís, en forma d’embut, cap a la riera i el riu Ripoll no va poder absorbir les precipitacions que, a l’observatori de La Mola va registrar un punt màxim de 182 l/m2, agreujat per les preses naturals d’argila i fang del curs de la riera que, a l’omplir-se i esventrar-se, catapultaren avall pedres de grans dimensions, terra i arbres arrencats. Una successió d’onades fatídiques que arribarien a Terrassa, Rubí i Les Fonts amb una violència, velocitat i voracitat impossibles de prevenir.
La serralada de Sant Llorenç i l’Obac és la primera barrera natural que troben els vents procedents del Mediterrani. Aquella tarda d’inicis de tardor, un front d’aire fred creuava la Península procedent de l’Atlàntic en direcció est. La coincidència d’un vent de llevant, calent i carregat d’humitat, amb el temporal de ponent fred va provocar que, en començar la pluja, el vent calent xoqués a l’alçada de la serralada i ascendís en efecte xemeneia enmig de massa d’aire fred. Un fenomen en cadena que va fer augmentar la precipitació i que l’efecte de la muntanya, com un trampolí, projectava sobre una àrea geogràfica de tot el Vallès, sobre uns 900 km2.
A Matadepera, quan la riera va començar a baixar, res feia pensar que seria un episodi diferent a les habituals pluges torrencials de finals d’estiu. Però la Riera de les Arenes anava augmentant de cabal, inundant alguns terrenys de la llera, i escampant el nerviosisme entre els habitants de les proximitats, convençuts que la magnitud començava a ser excepcional. Les pedres que s’acostumaven a veure baixar quan plovia molt s’entortolligaven amb troncs i restes d’arbres, estancant-se en preses naturals del seu recorregut que, en rebentar, formaven grans cascades d’una força aterridora.

Una immensa avinguda d’aigua
A les vuit del vespre, la riera era una immensa avinguda d’aigua impenetrable. A l’alçada del Pla del Bon Aire hi havia cotxes aturats davant la impossibilitat de creuar-la. Un conductor, veí de Terrassa, amb la família encara estiuejant a Matadepera, no va fer cas de les advertències de prudència i va travessar-la. Al mig, el cotxe es negà i, com que l’embat de l’aigua li impedia obrir la porta, sortí per la finestra. Aconseguí fer unes passes però la rierada se l’endugué avall. El cotxe apareixeria l’endemà a les Fonts, nou quilòmetres més enllà; el cos del conductor, tres dies més tard, l’identificaren a la platja de Vilanova. Aquesta primera víctima va ser l’alarma que la situació no era normal. Es va intentar la comunicació telefònica amb Terrassa però les línies de llum i telèfon ja no funcionaven.
En desbordar-se la riera, l’aigua va començar a baixar per tots els carrers del poble, especialment pel Carrer Sant Joan, on va arrossegar tots els cotxes que trobava, tant els aparcats com els que pujaven de Sabadell. El pendent natural del terreny va convertir el sobreeiximent de la riera en un mar d’aigües desbocades que van anar a buscar el seus torrents. Al dels Abeuradors, que seccionava el centre del poble amb la Muntanyeta, el corrent es va endur el pont.
La rierada va escapçar més de vint-i-cinc metres de terra al voral arran del poble, afectant nombroses cases. Dues van ser arrencades d’arrel; una amb la família que l’habitava cridant socors des del terrat. El resultat van ser sis víctimes mortals, una desapareguda i nombrosos danys materials. Uns fets malaurats que no van servir per alertar la resta de poblacions perquè tot s’esdevingué ja de nit, molt de pressa, amb les infraestructures devastades. Una petita tragèdia incomparable amb la que viuria, minuts més tard, el barri de les Arenes, a Terrassa, les Fonts i l’Escardívol de Rubí. Però, això sí, la primera escala d’aquest desastre en cadena que va ser la rierada del 62.
Matadepera: capçalera tràgica

La llera de la riera de les Arenes, amb una amplada espectacular.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara