Sant Quirze: los Rosales, esborrat en un no res

El barri d’autoconstrucció, traçat a la riera de Can Barra i el Riu Sec, va registrar quinze morts

David Ramon (text) , Arxiu Anna Magrinyà (fotografies)

El barri de los Rosales tenia, abans dels aiguats, una particularitat especial. El terreny era originalment d'un sol propietari, que el va parcel·lar de forma ordenada. Gent provinent de Múrcia, primer, i més endavant de diferents parts d'Andalusia, van anar adquirint aquelles superfícies de terreny arrenglerades en carrers. Aquest és el cantó plàcid de la situació prèvia als aiguats al 25 de setembre de 1962. El costat desfavorable és obvi: la ubicació dels terrenys, a la llera de la riera de can Barra i el Riu Sec, era una zona previsiblement inundable. Quan van caure aquells 95 litres per metre quadrat durant només dos quarts d'hora, les darreres hores d'aquell dimarts i la riera va créixer, el terreny es va convertir en una mena d'estany, sobretot perquè l'ull del pont dels Ferrocarrils Catalans va quedar col·lapsat. La força de l'aigua es va endur en un no-res 15 vides i bona part de les cases.
Carme Oliva explica com va viure la tragèdia: “En sortir de l'habitació vaig veure que està tot ple d'aigua. I dic al meu marit: “Jaime, que està tot ple d'aigua: els sacs de l'arròs i el sucre s'estan mullant”. Vàrem començar a aixecar els sacs i posàvem caixes de cervesa a sota. Mentrestant sentíem els veïns com cridaven. Vàrem sortir corrents de casa i vàrem pujar el carrer. Vaig agafar el meu fill de 14 mesos, vaig trepitjar la manta amb el que l'embolicava i vaig caure. El meu home em va aixecar com va poder i jo no deixava anar el meu fill, perquè si el deixo, l'aigua se me l'emporta”. Els supervivents guanyaven metres fins al mas de can Corretger.

Autoconstrucció en hores de lleure
El barri s'havia anat erigint a base de l'autoconstrucció –amb edificacions molt senzilles– en hores de lleure. Per això existia una gran cohesió entre els veïns: “Tots s'ajudaven els uns als altres” per arreglar-se les cases i per cobrir d'altres necessitats, segons l'assistent social Anna Magrinyà. A l'estudi de la catàstrofe fet per Magrinyà es detalla que un 28% dels habitants actius laboralment es dedicava a la construcció, un 26 a la indústria del tèxtil i un 20 per cent a la metal·lúrgia. Bona part de les dones eren mestresses de casa.
L'altra peculiaritat del veïnat era l'acció pastoral que hi exercien, des d'abans de la riuada, joves estudiants jesuïtes liderats pel pare Borri. El coneixement que tenien del veïnat, per exemple, amb l'elaboració d'un mapa detallat del barri i la coneixença de les famílies que hi vivien, va permetre ajustar molt el balanç dels danys humans i materials causats per la riuada. En total hi ha va haver 445 damnificats (només trenta menys que a Sabadell) i es van tramitar 117 expedients corresponents a cada família (13 més que a la ciutat veïna).
Gràcies a la gestió dels jesuïtes també es va aconseguir ubicar els damnificats, de forma provisional, en uns pisos encara per habitar dels Merinals, promoguts pel Centre Metal·lúrgic.
Sant Quirze del Vallès era aleshores un municipi d'unes dimensions modestes (uns 3.000 habitants) i amb recursos limitats. Davant la catàstrofe, l'alcalde de Sabadell, Antoni Llonch, va declarar: “Sabadell adoptarà el barri de Los Rosales”, gairebé a tocar amb el seu terme, per la qual cosa l'ajuntament sabadellenc posava els seus recursos a disposició dels damnificats. Durant les primers hores, les víctimes es van allotjar a la Casa de la Caritat de Sabadell, i els informes existents són obra d'aquest ajuntament.

Morts que no tenen preu
Magrinyà explica que van tramitar uns xecs perquè els damnificats anessin a comprar el que els feia falta i tal com ho volien, però sempre en companyia d'algun assistent social de la comissió que gestionava la crisi. I més endavant es van ubicar els quirzetencs al nou barri d'Espronceda de Sabadell. Magrinyà explica que la col·locació no va ser gens senzilla, ja que les famílies volien estar juntes tal com estaven a los Rosales. Evidentment, no es podia tornar a edificar a la mateixa zona. Un altre detall de la magnitud del drama és que els damnificats eren molt refractaris a acceptar els diners en compensació de cada víctima mortal: “No volien canviar la serva pèrdua per diners”.
Avui, el barri de los Rosales encara està habitat. Té una comunitat de veïns ben cohesionada, amb 58 vivendes. La seva ubicació, un xic aïllada de la resta de l'entramat urbà, així com la història compartida entre els veïns, li donen una personalitat diferenciada. Les cases actuals són les de la zona més elevada, mentre que la part amb més risc d'inundació és una àrea enjardinada i destinada al lleure. Els ponts sobre les rieres compten ara amb embocadures més amples que limitarien els riscos de col·lapse, en el cas remot que es repetís un episodi semblant al del 1962. El que encara es pot apreciar són les formes rectilínies d'aquells carrers, que ens remeten als orígens del veïnat, junt a la humil capella erigida a la zona.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara