Un dels primers concerts del Barnasants 2012 –el festival de referència més destacat de la cançó d’autor dins la nostra cultura– va ser, el 3 de febrer passat, el de Miquel Pujadó a la sala barcelonina Luz de Gas. L’artista de Terrassa –tot i que nascut circumstancialment a Madrid el 1959- hi commemorava els trenta anys de la gravació del seu primer àlbum, en un format de concert antològic que actualment roda pel territori.
Si consulteu la seva pàgina web, www.miquelpujado.cat, us adonareu de la intensa activitat d’un creador que es mou habitualment en diversos àmbits: el de compositor i intèrpret de les seves pròpies cançons –recopilades de manera integral en 6 dobles CD a partir del 2007-; el de musicador de textos de grans poetes, com Agustí Bartra i Joan Maragall; el d’autor de versions en català de l’obra del mític Georges Brassens; el de crític de la cançó i la música en la nostra llengua –habitualment des de les pàgines mensuals de Serra d’Or–, o el d’estudiós del gènere –sobretot pel seu Diccionari de la Cançó. Dels Setze Jutges al Rock Català (2000), que té prop de 800 entrades.
I Pujadó és, encara, impulsor d’espectacles basats en la cançó creativa, autor per a d’altres artistes i adaptador al català de més cantants francesos i d’algun altre que no ho és, i també ha escrit dues novel·les juvenils –L’okupa de cervells (2007) i El ficcionauta (que sortirà publicada a final d’any)- i narrativa per a infants. Sense oblidar la seva anterior experiència com a professor de llengua i literatura, que el du sovint a fer concerts per a estudiants i a organitzar tallers literaris.

A mig camí
Trenta anys ja són uns quants... i són pocs, segons com es miri. “Aprendre a escriure bones cançons i desenvolupar un llenguatge personal –diu el Miquel– demana tota una vida. I si observo la durada de carreres com les de Charles Aznavour o Leonard Cohen, per exemple, m’adono que 30 anys tampoc no són tant. Em trobo a mig camí, si fa no fa, i amb moltes ganes de fer coses noves”.
Aquest anar amunt i avall es recolza en un estil que compta amb uns textos reeixits que reivindiquen l’ús –no gens freqüent en la nostra Cançó- de la rima consonant; unes melodies que beuen de la cançó francesa i italiana, del jazz clàssic i del musical americà, i una interpretació que amb el temps ha anat guanyant matisos. La seva és una visió del món que es mou a cavall entre l’acràcia i la tendresa, entre la mordacitat i la bonhomia. “L’humor és necessari per a fer respirable un aire sovint massa carregat. Jo no crec en les solucions col·lectives –massa vegades, els qui han volgut crear un Paradís no han aconseguit sinó un Infern. Aspiro, això sí, a la millora progressiva dels individus –almenys, d’alguns–, que són els qui poden arrossegar la societat i fer-la evolucionar”.
Uns valors que connecten amb els del seu admirat Georges Brassens, de qui el terrassenc és aquí un gran ambaixador, com de fet ho és del conjunt de la chanson francesa. D’aquest gènere en reivindica l’origen trobadoresc i n’amplia el camp d’observació al corrent en el qual a Pujadó li agrada de situar-se, el de la “cançó europea contemporània”, amb Brassens com un dels grans mestres. Un artista que ens ha transmès “uns textos formidables, riquíssims en registres i estructures, i unes melodies brillants –malgrat que alguns, que confonen música i orquestracions, no pensin el mateix. La seva filosofia lúcida, irònica, individualista i profundament humana és atemporal i un autèntic antídot contra l’estupidesa i el gregarisme”.

Cançó sense manies
Ja hem assenyalat el vessant de crític i d’estudiós que té la trajectòria pujadosiana, i que ara mateix crec que no es dóna en cap altre exponent de la Cançó i la música en català. El moment actual és interessant. “Mai com ara no hi havia hagut tants grups i cantants d’estètiques ben diverses –tant al Principat com a altres territoris, com el País Valencià, on hi ha una autèntica florida, malgrat la llei del silenci imposada pel poder polític”.
La qual cosa també fa que la Cançó catalana hagi anat superant uns quants dels seus problemes anteriors. “Molts joves artistes, que no han viscut l’intent polític i mediàtic de destrucció de la Cançó que vam patir durant els anys 80, tornen a fer Cançó sense manies, i reivindiquen la importància de figures tan diferents com Ovidi Montllor, Sisa, etc. Són gent eclèctica, disposats a col·laborar els uns amb els altres i a enriquir-se mútuament, lluny de les capsetes estètiques impermeables –rock, folk, cançó– que alguns volien imposar. Evidentment, unes propostes m’agraden i interessen més que no pas d’altres, però tot plegat dóna ànims de cara al futur”.
Un futur que passa per les terres catalanes, per França i per altres punts d’Europa que Miquel Pujadó ha trepitjat professionalment, i que també es pot concretar al Vallès. L’egarenc, que a la seva ciutat fins i tot li van dedicar un capgròs dels que desfilen per Festa Major, admet que “fora de Terrassa, no tinc vincles especials amb ciutats i viles vallesanes, tot i que recordo amb afecte la meva col·laboració juvenil amb l’Alliance Française de Sabadell, en una època en què es va aconseguir dur-hi Jacques Tati, Louis Aragon i Léo Ferré”. Segur que la commemoració dels trenta anys de l’aparició del primer disc li permet fer-se present, d’una manera més activa, per aquestes contrades.