El tritó del Montseny

Descobert l’any 2005, com una espècie a banda del tritó del Pirineu, és l’únic vertebrat endèmic de Catalunya i es troba en una àrea de 25 km2, a les aigües de set torrents situats al cor del massís

Manel Aresté i Gargallo (text) , Zoo de Barcelona (fotografies)

Quan ens pot semblar que ho sabem tot o quasi de la nostra fauna i que els descobriments de noves espècies només succeeixen en indrets llunyans i exòtics del nostre planeta, la natura ens ofereix sorpreses. Així va succeir l’any 2005 a l’emblemàtic massís del Montseny, l’any que es va descobrir el tritó del Montseny (Calotriton arnoldi). Si bé des dels anys vuitanta se sabia de l’existència d’una població de tritons al Montseny –declarat Reserva de la Biosfera per la unesco el 1979–, inicialment es van identificar com a exemplars del tritó del Pirineu (Calotriton asper). No va ser fins al 2005 quan es va comprovar que, degut a un aïllament geogràfic de més d’1,5 milions d’anys, havien evolucionat de forma separada fins a convertir-se en dues espècies diferents. La importància d’aquest descobriment rau, principalment, en què és l’únic vertebrat endèmic de Catalunya, és a dir, que només es troba aquí i en una àrea de distribució molt i molt petita, de 25 km2, dels quals només es poden trobar a les aigües de set torrents de muntanya situats al cor del massís.
No esperem però un animal espectacular, ben al contrari, és un discret animaló d’uns onze centímetres de longitud de colors poc vistosos, amb la coloració dorsal de color bru amb tonalitat xocolata, i amb unes taquetes grogues de forma irregular que es poden observar sobretot als costats de la cua i més rarament als laterals del cos. La coloració ventral és de color crema, i és força característica de l’espècie la presència d’una taca de color marfil entre la gola i la part superior del ventre. No és estrany, doncs, que amb aquesta coloració mimètica i amb els seus moviments lents passi inadvertit. És aquesta característica la seva millor defensa, no obstant això, si se’ls atrapa, poden segregar també una substància d’aspecte blanc i mucós que desprèn una olor molt forta.
Els hàbitats del nostre tritó són exclusivament els torrents de muntanya amb forta pendent amb aigües fredes i oxigenades, preferentment a les fagedes, però també alguns alzinars de muntanya. Viuen entre els 1200-750 m d’alçada i no es té constància de que abandonin l’aigua, és a dir, que tenen un tipus de vida exclusivament aquàtic, important fet comportamental que els diferència dels tritons del Pirineu. Aquets fet és important perquè condiciona que el flux de les poblacions s’ha de dur a terme seguint les conques hidrològiques que en els seus trams baixos presenten temperatures excessivament altes o peixos. Això és tradueix en un aïllament de les poblacions.
S’han observat individus copulant a la primavera i a la tardor. El mascle enrotlla la seva cua al voltant de la femella per immobilitzar-la, sobreposa la seva obertura cloacal a la de la femella transferint-li directament un paquet dins del qual hi ha l'esperma. Això és una adaptació a la vida als torrents, per evitar que la corrent s’emporti l’esperma. Els ous són molt difícils de trobar, la femella els enganxa sota els munts de pedres de la llera dels torrents. D’ells surt una minúscula larva blanquinosa igualment difícil de ser observada.

Estatus i protecció
Quin és l’estat de les seves poblacions? Doncs la veritat és que força precari. Els estudis preliminars sobre el nombre d’individus assoleixen xifres de 70 a 300 adults per torrent, valors que extrapolats a l’extensió aproximada de les poblacions dóna una població mundial de 1500 a 1000 tritons adults. Es calcula que en els darrers deu anys la seva població ha minvat un 15%. La seva població doncs és molt minsa i per aquesta raó el tritó del Montseny (Calotriton arnoldi) ha estat catalogat com “en perill crític” (CR) a la llista vermella de la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura). També està protegit per les lleis estatals i les catalanes, on se’l considera també com una espècie en greu perill d’extinció. És, sens dubte, un dels amfibis més amenaçats d’Europa per la qual cosa el tag d’amfibis (Secció de l’Associació Europea de Zoos que té cura dels programes de cria en captivitat dels amfibis als zoos europeus) el considera l’amfibi europeu més en perill d’extinció d’Europa i l’espècie més interessant i recomanada per la seva cria en captivitat.
La supervivència d'aquesta espècie està íntimament lligada a la conservació dels medis aquàtics, però també de les masses forestals que les envolten. Hi ha catàstrofes naturals com els incendis causats per llamps, o les riuades provocades per pluges torrencials, que poden provocar extincions de poblacions. Però és la intervenció humana qui posa en perill la supervivència de l’espècie.
A curt termini, la posarien en perill l'assecament dels torrents, ja que al Montseny hi ha una contínua extracció d’aigua amb finalitat comercial per al consum humà; la contaminació química de les aigües; la interrupció o modificació de la llera dels torrents per construcció de pistes forestals i la tala abusiva dels boscos que envolten els torrents.
Si bé no es poden preveure amb exactitud els seus efectes, el canvi climàtic a llarg termini també pot afectar el tritó del Montseny. Al llarg del darrer segle la temperatura al Montseny ha augmentat en 1,5º. Això està marcant un major domini del clima mediterrani, assecant el Montseny, provocant una major irregularitat en el règim de pluges, però també contribuint a reduir l'extensió de la fageda, el bosc que pot mantenir millor un microclima humit als seus hàbitats. També són perills a llarg termini la competència amb espècies exòtiques introduïdes, així com la introducció de noves malalties com la quitridiomicosis. És un fet que aquesta malaltia està malmeten les poblacions d’amfibis arreu del món i l’entrada al Montseny del fong podria ser catastròfica per una població tan escassa.

El pla de conservació
Des de l'any 2006, la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya financen conjuntament el Pla de Conservació del tritó del Montseny, en l'àmbit del Parc Natural del Montseny, que té com a objectiu garantir la supervivència d'aquest vertebrat tan amenaçat. En aquest document, després d’haver fet una anàlisi acurada de la situació actual, amb una avaluació de la situació ambiental, es proposen una sèrie de mesures in-situ i ex-situ per millorar la situació de l’espècie.
Les mesures in-situ són les que es fan directament en l’hàbitat i comprenen, entre altres mesures, les millores de la cobertura vegetal dels torrents; l’adquisició, per el domini públic, de finques per on passen els torrents; el control de la qualitat de l’aigua; mesures preventives per evitar la presència de quitridiomicosis; obres de canalització per evitar l’efecte barrera de les pistes forestals, i control de predadors i control de visitants als torrents.
Les mesures ex-situ són totes les que s’adopten fora del seu medi natural. En el cas del tritó, les dues més importants són: establir una població en captivitat segura, per evitar amb certesa l’extinció de la espècie i establir, amb els animals reproduïts en captivitat, un mínim de dues poblacions viables més a l’hàbitat natural.
El tritó del Montseny

En el moment de la copulació, el mascle enrotlla la seva cua a la femella per immobilitzar-la.

Cria en captivitat amb la col·laboració del Zoo de Barcelona

L'any 2007 es van traslladar al Centre de Recuperació de la Fauna Salvatge de Torreferrussa 20 exemplars adults del tritó del Montseny per iniciar un programa pilot i valorar la viabilitat de reproduir-los en captivitat. Cal destacar que és una espècie que mai s'havia criat abans, i el centre va haver de fer un gran esforç, tant en recerca com en inversions, per aconseguir tirar endavant el projecte. L'adaptació dels adults va ser molt bona, com ho demostra que un any més tard es va aconseguir tancar el cicle reproductor amb un elevat nombre d'ous obtinguts.
El creixement de les larves dels dos primers anys va ser molt favorable, un cop superat el període crític inicial, i ha permès obtenir una reserva de més de 410 individus juvenils i iniciar els alliberaments l'any 2010. Amb tot, amb una sola població captiva no n’hi ha prou per assegurar el futur de l’espècie en cas d’una situació crítica, per la qual cosa el Zoo de Barcelona es va oferir per col·laborar en el pla de recuperació del tritó del Montseny, amb la cria en captivitat de l’espècie, a les seves instal·lacions. Aquesta col·laboració començarà enguany en la nova àrea de cria situada a l’antiga sala per a la cria de primats i estarà visible per el públic que ens visiti. Esperem que properament els tritons nascuts al Zoo Barcelona serveixin per repoblar els torrents i rierols del Montseny d’aquesta espècie que amb tota justícia podem dir que és exclusivament nostra.

Individus juvenils del tritó del Montseny.

Antoni Jonch, el gran director del Zoo de Barcelona

El granolerí Antoni Jonch i Cuspinera, va ser el director del Zoo de Barcelona del 1955 al 1985, uns anys en què es va modernitzar definitivament i es va obrir a la ciutat i al país. En motiu del 120è aniversari del Zoo, la seva filla Fina Jonch i Sampere ens l’acosta, incidint en els aspectes més importants de la seva trajectòria

He estat vinculada deu anys al nostre estimat Zoo com a treballadora, fent tasques de secretària d’aquell qui va ser el seu director al llarg de tres dècades, el senyor Antoni Jonch, el meu pare. I, com a filla seva, en la perspectiva del temps, m'adono ara plenament de com ha influït aquesta època en la meva vida personal, tant la particular com la professional.
Ara puc dir que em sento orgullosa d'haver estat secretària d'un director irrepetible, gairebé incombustible, que va viure amb intensitat, passió i tenacitat la seva feina; sempre fidel a ell mateix i a la seva gent. Va ser una persona que es va consagrar en cos i ànima al Zoo de Barcelona que tant va estimar; però amb una gran dedicació, a més, cap a tot allò relacionat amb el món natural que li era més o menys proper: el Parc Natural del Montseny, el projecte innovador de l’Escola de la Natura, el Museu de Ciències Naturals La Tela (al seu Granollers nadiu), el Parc Natural de Sordeny, a Ordino (Andorra), el de Montederramo (Galícia), el Jardín Acuático de la Montaña, a Comillas (Cantàbria)...
Tots aquells que el van conèixer coincideixen a precisar que va ser pioner i avançat al seu temps en la concepció del món animal i natural, vistos des d’un vessant educatiu i pedagògic, vigent encara avui dia. M'agradaria recordar, a tall d’exemple, que el primer safari fotogràfic organitzat a l'Estat espanyol va ser una iniciativa del Zoo de Barcelona. Així mateix, voldria destacar la intensa relació que va sostenir periòdicament amb entitats del món científic, com ara el CSIC, i amb personalitats rellevants de la universitat i del món de la cultura. Com a singularitat anecdòtica, m’agrada poder referenciar que fins i tot el Dr. Gàllego, catedràtic de Parasitologia de la Facultat de Farmàcia, a un paràsit que va descobrir en un goril·la, tot dedicant-li la descoberta, li va voler posar el nom de Brodenia jonchi. Fina Jonch i Sampere

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara