I el senyal de l’aigua sempre tornava a sortir

Testimoni (Montcada i Reixac)

“Des del llit sentíem la violència del temporal però no li donàvem gaire importància fins que a mitja nit, en llevar-me, vaig trepitjar l’aigua que ja havia entrat dins de casa i s’havia endut surant les meves sabatilles”

Santi Cucurella (text)

La tarda del 24 de setembre de 1962 –dia de la Mercè, que no era pas festiu a Montcada– la vam passar sota l’ombra acollidora dels plataners que envoltaven can Bombita, la masia del torero conegut per aquest malnom, que visitàvem amb assiduïtat. L’aire de misteri que envoltava la casa despertava curiositat en els marrecs, de manera que sovint intentàvem mirar pel forat del pany sense aconseguir gaire més que la imatge entre tenebres de l’interior de la capella.
Els plataners del seu entorn ens aixoplugaven les tardes d’estiu i ens proporcionaven els amagatalls necessaris per amagar els llumins i el tabac i que consumíem en una mena de ritual iniciàtic que ens feia sentir homenets en un món mascle on les aparences eren d’allò més important.
Montcada era un municipi que en aquell temps començava a rebre amb intensitat molta immigració andalusa que trobava feina en el sector industrial o a la fàbrica de ciment Asland, i les autopistes començaven a trinxar encara més el seu territori com anys abans havia passat amb les diverses línies del ferrocarril. Això accentuava encara més la divisió i desconeixença entre els diversos nuclis o pobles del municipi: Montcada (la capital del municipi), Sant Pere de Reixac, anomenat també Masrampinyo, Can Sant Joan (conegut popularment com a Montcada Bifurcació, pel nom de la seva estació de tren) i Santa Maria de Montcada (de nom Terra Nostra en temps de la República), on jo vivia, molt més relacionada amb Cerdanyola del Vallès que no pas amb la resta del municipi.
Santa Maria era –i encara ho és– una ciutat jardí que va néixer en el marc de la filosofia macianista de la caseta i l’hortet, de manera que les classes populars podien accedir a una parcel·la comprant als Magatzems Alemanys de Barcelona, posteriorment Almacenes Capitolio, del carrer de Pelai. Allà els obsequiaven amb cupons que posteriorment podien bescanviar, afegint uns calerons, per una parcel·la de 300 metres quadrats. La menestralia accedia així a la propietat de manera natural, molt lluny dels moviments especulatius que en aquells anys seixanta ja començaven a fer estralls.

El canvi demogràfic, en una tarda
Els nois del poble ens començàvem a barrejar amb altres vailets que van arribar de cop, que parlaven un castellà amb fort accent andalús i que tenien costums força diferents. Recordo perfectament com en una tarda va canviar el paisatge demogràfic de Santa Maria de Montcada quan van lliurar les claus de tres blocs de pisos per a treballadors de renfe dels quals només una família era catalana. Jo jugava a futbol amb els meus amics de sempre i de cop es van atansar a nosaltres una dotzena de vailets de la nostra edat i ens van demanar per jugar amb nosaltres. No cal dir que aquella tarda l’idioma dels jocs al poble va canviar del català al castellà. En una sola tarda! A l’escola va passar tres quarts del mateix perquè, si bé totes les classes eren en castellà, els pocs nens que hi anàvem parlàvem català entre nosaltres. L’escola unitària de Santa Maria va passar de poc més d’una dotzena de nens a prop d’un centenar en un sol curs. L’idioma del pati va passar a ser el castellà i no era estrany sentir com reien de nosaltres els nouvinguts quan ens sentien a parlar català als nens del poble de sempre, que vam passar a ser una estricta minoria en pocs mesos. Vull remarcar, però, que avui, molts d’ells amb qui he conservat relació, parlen català als seus fills.
Com és natural, l’idioma no era una preocupació per als nois i noies que, senzillament, ens vam adaptar a la nova situació i vam fer bona amistat amb alguns dels nous companys. Els darrers pagesos veien com les seves terres eren implacablement ocupades per magatzems i indústries, i nosaltres, els vailets que aleshores teníem entre 8 i 12 anys, vam ser dels darrers del poble que no teníem horari per tornar a casa perquè no hi havia cap mena de perill pels carrers. A casa no es tancava la porta del barri i mai no hi va entrar ningú. Pocs anys després, però, les drogues van fer estralls.

“Tots els camps on passàvem les tardes d’estiu van quedar negats i al bell mig del fangar, entre multitud d’andròmines que la riuada havia deixat, va aparèixer un bressol. I el nadó era viu!”


L’endemà, dia 25, de bon matí el cel ja estava molt tapat i havent dinat va començar a ploure a bots i barrals, amb una ventolera que feia feredat. Vaig passar la tarda tancat a casa jugant a jocs de taula amb ma cosina, i des de la finestra vèiem com el vent escapçava els arbres amb molta violència. Havent sopat va marxar el llum, cosa freqüent en aquells anys a Santa Maria de Montcada cada cop que plovia, i vam anar a dormir. Des del llit sentíem la violència del temporal però no li donàvem gaire importància fins que a mitja nit, en llevar-me per anar al lavabo, vaig trepitjar l’aigua que ja havia entrat dins de casa i s’havia endut surant les meves sabatilles. Continuava tronant i llampeguejant amb intensitat. Diluviava.
La porta d’entrada a la casa donava directament al menjador, de manera que amb la llum de l’espelma vam poder veure com entrava l’aigua per sota i pels costats. Ja n’hi havia ben bé un pam a dins. Aquella nit els pares no hi eren i només érem a casa ma cosina de cinc anys, una tia àvia i jo, que en tenia vuit. Desorientat vaig tenir el rampell d’agafar l’enorme clau i obrir la porta que, immediatament va cedir per la força de pressió de l’aigua. Una onada de fang va entrar de cop a casa i va tombar les desenes d’ampolles de tomàquet en conserva que hi havia sota els fogons. Aquells anys havíem tingut bona collita i en aquella època era costum a les cases fer-ne conserva per tot l’any. Recordo perfectament la trencadissa de vidres de les ampolles i la barreja del tomàquet amb el fang que havia entrat a la casa. La meva tia àvia i jo vam fer força, vam aconseguir tornar a tancar la porta i ens vam enfilar amb ma cosina dalt del llit. Sentíem clarament els crits d’auxili, perfectament inútils, que proferien alguns veïns. A trenc d’alba, amb la llum que entrava per la finestra ja vam veure que l’aigua, que havia arribat als dos pams a l’interior de la casa, havia baixat. Ja no plovia des de feia estona. Així i tot, no vam sortir fins l’endemà, ben entrat el matí, quan van arribar els meus pares. L’espectacle era desolador. Deien els grans que el pont de la via del tren de la línia de Manresa que travessa la riera de Sant Cugat havia quedat taponat per troncs i altres materials, de manera que la força de l’aigua el va enfonsar i va provocar una enorme onada que és la que va inundar el poble i, molt especialment les cases com la nostra que tenien l’entrada a un nivell per sota del nivell del carrer perquè estava envoltada d’horts.
Recordo perfectament alguns detalls que em van impressionar, com és el cas de la perícia del maquinista del tren que no es va atrevir a travessar el pont gràcies a què va intuir el perill. Es va aturar a pocs metres i tot just instants abans que l’aigua se l’endugués. Els passatgers van passar la nit al tren però, probablement, van salvar la vida.

“Recordo perfectament alguns detalls que em van impressionar, com és el cas de la perícia del maquinista del tren que no es va atrevir a travessar el pont gràcies a què va intuir el perill. Es va aturar a pocs metres i tot just instants abans que l’aigua se l’endugués. Els passatgers van passar la nit al tren però, probablement, van salvar la vida”


El senyal de l’aigua, sempre tornava a sortir
A casa, tots els horts van quedar negats i el pesat banc de fusta massissa que hi havia sempre a la porta va aparèixer cinquanta metres lluny; el pou era ple de fang i el senyal de l’aigua a l’exterior de la casa havia quedat un pam per sota de l’ampit de la finestra. Ben segur que si hagués plogut un parell d’hores més avui difícilment podria explicar la meva experiència. Mai va desaparèixer aquell senyal fatídic, ni tampoc la línia de l’interior de casa. El pare va lliscar la façana i repintar diverses vegades la paret, però el senyal de l’aigua sempre tornava a sortir. Era com un malson que m’ha recordat sempre la feblesa humana davant la força de la natura.
L’endemà, tota la colla ens vam afanyar a mirar com havia quedat de gran la llera de la riera de Sant Cugat. L’espai del rierol s’havia multiplicat per tres o per quatre i ja, com sempre, només hi baixava un rajolí d’aigua entre la grava, igual que els dies que amb els amics anàvem a banyar-nos al petit salt de Canaletes, riera amunt, ja en terme de Cerdanyola.
Tots els camps on passàvem les tardes d’estiu van quedar negats i al bell mig del fangar, entre multitud d’andròmines que la riuada havia deixat, va aparèixer un bressol. I el nadó era viu!
Després de la visita de Franco i l’episodi de corrupció màxima que va significar el repartiment dels ajuts va venir la construcció de les cases de fusta “provisionals” per als damnificats del Vallès. Aquell fet va acabar de modificar el perfil de Santa Maria de Montcada. El pla del Castell va esdevenir una mena de camp de concentració d’una provisionalitat molt dilatada: quinze anys... fins que l’Estat va construir una barriada a Masrampinyo per aquella gent treballadora. Dels centenars de damnificats, només una família eren catalans, i així eren considerats pels altres veïns: “los catalanes”. Amb els fills d’aquesta gent, inicialment tan diferents a nosaltres, durant molts anys vaig compartir jocs i aventures d’adolescent. Sense saber-ho, per bé o per mal, van canviar la vida de tota una generació de nois i noies de Montcada i van modificar el perfil social i lingüístic d’un municipi que, com tants altres del Vallès, en molt pocs anys va passar de ser agrícola i menestral a industrial, i una ciutat dormitori més del cinturó de la capital que, malgrat tot, sempre s’ha resistit a perdre el bri de personalitat que encara manté. Els aiguats de 1962 van marcar la història de Montcada, tal com recorda el nom de l’Institut 25 de Setembre. Les aigües van engolir gran part del municipi ara fa cinquanta anys, però el poble no s’ha deixat pas absorbir per la metròpoli barcelonina
I el senyal de l’aigua  sempre tornava a sortir

Visió aérea del centre de Montcada, l’endemà dels aiguats. Foto: Foto cedida per l’Ajuntament de Montcada i Reixac

La línia de tren Barcelona-Vic, amenaçada per l’aigua, amb Sant Pere de Reixac al fons. Foto: Arxiu de l’Ajuntament de Montcada i Reixac.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara