En Francesc Molins Casas, pagès de Palaudàries (Lliçà d’Amunt), era un jove de 21 anys el 25 de setembre de 1962, que feia la mili com a voluntari a l’aquarterament militar d’aviació que l’exèrcit tenia al costat de l’aeroport del Prat. Eren uns hangars situats a uns 200 metres de la platja, al terme de Castelldefels. Llavors vivia a Barcelona i l’habitual era que els voluntaris anessin a dormir a casa, tret de la nit que tenien guàrdia. El vespre del 26 de setembre l’esperaven, doncs, com cada dia, per munyir a la lleteria de casa seva. Amb tot, ni aquell dia ni els set següents no hi va tornar. La riuada de cossos morts que el Llobregat desembocava prop de l’aquarterament ho va impedir. El mateix dia 26 tot l’aquarte-rament –uns 50 soldats, de tres promocions– va quedar reclutat sense poder sortir fins a nova ordre per causa de la tragèdia humana derivada de les pluges torrencials al Vallès. Per la desembocadura del Llobregat arribaven al mar centenars de cadàvers procedents de les rieres de Terrassa i Rubí, de la mateixa manera que a la desembocadura del Besòs n’hi arribaven de persones endutes per les aigües embravides –del Ripoll i la riera de Sant Cugat– de Sabadell, Sant Quirze del Vallès, Ripollet, Montcada i Reixac...
En Francesc Molins i el seus companys soldats tenien l’encàrrec de recuperar els cossos sense vida que havien anat a parar al mar i que l’aigua tornava cap a la sorra. Eren un grup de set joves –els vells, els avis de l’aquarterament– i van retirar un total de 23 cadàvers –14 homes i 9 dones–, durant els quatre primers dies. N’hi havia que els veien des de la platja estant, a 100 o 150 metres, però havien d’esperar que la mateixa mar els portés cap a la platja. “Entràvem a buscar-los arran de mar perquè les onades no els acabaven d’acostar a la sorra. Els havíem d’agafar entre tres o quatre, perquè pesaven molt”, recorda. “Estaven inflats i alguns amb els rostres desfigurats, amb els ventres desfets, que ja s’obrien pels cops de les onades”.
Un cop trets de l’aigua els posaven dins d’unes grans bosses de plàstic i n’indicaven el sexe. Tot seguit els transportaven amb una llitera prop de l’aquarterament i allà els recollia la brigada de recuperació de cadàvers de l’exèrcit, que se’ls enduia amb l’intent d’identificar-los. “Cap duia documents a sobre; si els portaven els havien perdut amb les onades de la riuada; feien molta pudor, alguns havien estat exposats tres i quatre dies al sol”, continua explicant Francesc Molins. Va ser un tasca d’un impacte personal horrorós. “Els meus companys i jo no vam poder menjar durant dies, perquè no ens podíem empassar res. Alguns fins i tot passada una setmana... Teníem una sensació d’angoixa impressionant, com no havíem viscut mai abans”, conclou.