Fora de competició

Passada la setantena, la Maria Colomé és una fidel usuària del minso servei de transport públic. Un dijous, tornant del mercat de Granollers, em va fer notar que ara viatjava en autobús, però que durant molts anys havia fet aquell trajecte en bicicleta

Pruden Panadès (text)

Un càlcul ràpid: anar i tornar de can Xicu de la Serra a Granollers dues o quatre vegades al dia, durant més de trenta anys, sumaven cent trenta-cinc-mil quilòmetres. L’equivalent a unes deu vegades la Volta Ciclista a Catalunya, xino-xano, sense ports de muntanya, ni pòdiums, ni samarretes d’honor, ni copes. En la llarga postguerra de molts altres pobles vallesans, aquest era un ciclisme de cada dia, pràctic i fora de competició. Combinat amb el camió de la llet que encabia pots i uns quants passatgers, eren gairebé les úniques formes de transport –avui en diem saludables i sostenibles– a l’abast de la majoria de veïns de Corró d’Amunt.

Vida, bicicletes i contrastos
Havia sentit parlar de la carretera de la fruita. Des de can Liret fins a can Viure, tothom que hi passava podia agafar pomes (per menjar o perfumar armaris), peres, cireres, figues, ametlles i alguna nou. No és cap llegenda, molta gent ho recorda. Ningú no ha oblidat tampoc els que hi passejaven amb un sac sota el braç i a peu d’arbre, l’omplien sense gaire miraments. Els que, encara avui, recorren els marges collint espàrrecs o caragols, semblen continuadors d’aquelles caminades llamineres.
Per aquest paisatge generós, hi pedalejaven tot l’any els veïns i les veïnes per anar a treballar, a l’escola, a comprar, a costura, a fer encàrrecs i també per seguir totes les festes majors. Els petits portaequipatges d’unes bicicletes robustes, servien per carregar el capçal d’una màquina de cosir que calia arreglar; per transportar un pot de llet de vint-i-cinc litres com si res o, a mig mes de juliol, fer arribar als segadors els àpats de les nou hores. Les cassoles amb el rostit, o els cistells amb el segon esmorzar, arribaven sobre rodes i puntuals fins als camps de blat de dalt de tot de can Patirem (l’actual barri de Bellavista de Les Franqueses), gràcies a un virtuosisme tècnic premonitori de la futura BTT.
Calia traça perquè la càrrega no caigués, com també perícia i fortalesa per combatre l’aïllament d’aquells anys a cop de pedal damunt d’unes bicicletes duradores. A vegades viatjaven dos adults i una criatura damunt del manillar. Amb papers de diari sota l’abric, es protegien de tots els freds, com el del terrible hivern del 1956 que va matar tantes oliveres. Feien servir llums de carburo quan es feia fosc i, si plovia, un paraigua o un sac feien més suportable la pluja. La Maria, com tanta gent de la seva edat, recorda arribar a casa o a Granollers amb els cabells glaçats.
Expliquen que quan estava a punt de néixer la Mercè de can Cabeça, en Pere, el mosso de can Viure, va oferir-se per anar a Cardedeu i avisar la llevadora. És fàcil imaginar que per arribar a temps, deurien semblar una mena d’escapats del Tour per aquell camí costerut entre boscos. Anys a venir, la Mercè, ja adulta, va haver d’acompanyar en Pere en els darrers mesos de la seva vida, acomiadant a qui s’havia afanyat a donar-li la benvinguda.
A Granollers, cal Sastre, cal Basolí, can Capdevila, a més de vendre bicicletes, i fer reparacions com inflar rodes, centrar la pastilla o col·locar i greixar la cadena, les guardaven mentre els seus clients compraven o feien encàrrecs. Les noies joves que baixaven els dissabtes a la perruqueria, en tenien prou amb el “rentar i marcar”, perquè l’assecat es feia tot sol tornant a casa. No tothom podia tenir una bicicleta però sí que era possible llogar-la, a ca l’Hernàndez o ca l’Oliva i, per pocs diners, passejar-se els diumenges a la tarda.
L’any seixanta-dos, el de la nevada, la Carme Molina acabava d’arribar de Seron (Almeria)i, als seus tretze anys, es delia per treballar com els seus germans i germanes més grans que ja feia temps que vivien a Granollers. Va insistir fins que va aconseguir una primera entrevista de feina, per fer d’aprenenta.
– Saps anar en bicicleta, oi?- li va preguntar l’avi i amo del negoci.
– Sí senyor, i tant!
El primer encàrrec de l’aprenenta consistia en portar una peça d’una màquina a reparar i tornar-la el més aviat possible. El trajecte es va fer llarguíssim, era la primera vegada que la Carme improvisava la manera de carretejar una bici i una peça com aquella. Per la tardança van deduir que algú hauria d’ensenyar-li a anar en bicicleta. L’aprenenta en va aprendre de seguida.
Si al seu dia les bicicletes van substituir cavalls i someres, va ser entrats els anys seixanta del segle passat, que les Lambretta, Mobilette o Derbi i, en especial, el Seat 600 van suposar la progressiva solució individual per desplaçar-se des de zones poc poblades i amb poc servei de cotxes de línia. Abandonar la bicicleta com a mitjà de transport era, al mateix temps, eliminar el símbol d’uns temps de precarietat. En el nostre context, el salt de la bicicleta al vehicle particular, va transferir al transport col·lectiu, especialment en les zones rurals, un estigma residual en uns anys en què tothom tenia –o havia de tenir– cotxe.
Va anar calant l’ús i la imatge de la bicicleta associada a la infància, al lleure, al passeig, l’estiueig, el premi de final de curs i l’esport. Avui, les carreteres, camins i senders vallesans acullen la popularitat del ciclisme esportiu1. Això ha comportat, també, noves formes de convivència (no sempre harmòniques) entre vianants, conductors de cotxes i ciclistes que, sols o en grup, vestint equips de colors llampants, pedalegen bicicletes ultramodernes. L’antiga carretera de la fruita sembla mantenir la seva excepcionalitat en ser igualment freqüentada per ciclistes amb casc i ulleres. Però al costat d’aquest pintoresc multicolor, també hi ha qui va a treballar en bicicleta per pura necessitat o també qui ho fa mogut per conviccions de salut mediambiental.
L’elevat nombre d’usuaris del tren, juntament amb l’èxit del ciclisme esportiu, contrasten amb unes línies d’autobusos encara vacil·lants. Tal vegada perquè no s’ha avançat prou des del temps d’aquell camió de la llet que, conduït per en Francisco Marata Ferrer (Cisquet), baixava des de Corró d’Amunt a tres quarts de set del matí i tornava a pujar després que arribés el tren de les cinc, sense abandonar mai ningú ni oblidar cap encàrrec.
Potser, també, perquè no s’acaba d’assumir de part dels responsables públics, que es tracta d’un dret bàsic de la ciutadania, de qualsevol lloc i edat. Tal vegada és que fa mandra buscar solucions imaginatives perquè pesa la idea que es tracta d’un transport “de segona”. Cal esperar que els nostres governants seran capaços de resoldre eficaçment aquests dèficits, tan eficaçment com els nostres veïns i veïnes de més edat van saber compensar tantes dificultats damunt les seves bicicletes.

1: Com a exemple, fa més de deu anys, el Club Ciclista de Corró d’Amunt ha consolidat un lloc reconegut en l’àmbit de la bicicleta de muntanya amb l’organització de la Copa Catalana BTT Internacional, un campionat de referència entre els practicants d’aquesta especialitat.
Fora de competició

Corró d’Amunt, vuit i cinc del matí d’un dia feiner, la Maria Colomé agafa l’autobús que ve de Cànoves i va a Granollers. Foto: Lluís Salvadó.

Can Viure. Corró d’Amunt, 1945.

D’esquerra a dreta, D. Baulenas, J. Gasó, C. Monpeyó, F. Comas, anys 40.

Granollers 1945, actual plaça Barangé. Narcisa (Ciseta) Dalmau i Paquita Zabalo Icart (dreta) passegen en bicicletes llogades. Foto: F. Gurgui.

Maria Estrada amb la seva filla Maria.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara