Sabadell: la nit negra d’un gran motor industrial

La riudada va produir 33 morts i 200 ferits, a més de deixar sense casa ni pertinences a un centenar llarg de famílies i desballestar el sector tèxtil

David Ramon (text) , Arxiu Fotogràfic de la UES (Unió Excursionista de Sabadell) (fotografies)

Un grup de cicloturistes enlaira un brunzit suau del ferm del carril-bici a la vista d'un bernat pescaire que festeja amb l'aigua. Aquesta escena plàcida, reproduïble qualsevol matí assolellat de diumenge palesa la distància de 50 anys que hi ha entre el Ripoll d'ara i el de l'estrèpit de la nit, enllotada i luctuosa, del 25 al 26 de setembre de 1962 a Sabadell. Avui hi ha poques indústries en actiu i ja no queden barraques habitades a la llera del riu: als darrers temps, la principal aportació del Ripoll a la ciutat, solapada als altres usos, és la d'un espai d'esbarjo i cultura lligats al respecte al medi natural.
Cal esmentar el paper no només de les administracions, a través del Pla Integral de Millora del Ripoll endegat el 1995, sinó també la tasca activa i pedagògica de la societat civil, especialment d'entitats com l'adenc (Associació per la Defensa i l'Estudi de la Natura). Darrerament, actua en la construcció de gorgs per fomentar l'hàbitat d'amfibis i en retirar espècies vegetals impròpies de l'indret. La posada en marxa de la depuradora el 2002 marca el darrer graó de la història del Ripoll des de la devastació del 1962. En aquell moment es va córrer a restablir l'activitat industrial i a ningú no li va passar pel cap el sanejament del curs del riu ni posar en valor el seu patrimoni, de manera que durant les tres dècades següents Sabadell va presenciar, tàcit, l'embrutiment i la sequera. Tothom amb una mica d'edat té present aquella claveguera a cel obert, les fàbriques i molins abandonats i els talussos convertits en abocadors. Una imatge tan viva com el record de les riuades del 1962. Pels sabadellencs, “les riuades” a seques.

De catàstrofe a oportunitat
A la llum de la present nitidesa, cal esforçar-se per fer memòria d'aquella nit negra, especialment marcada dins de l'anomenada nit negra del franquisme. Posats a rellegir la memòria d'aquell fet històric, construïda en diferents recordatoris, tenim com a constant el capgirament de la catàstrofe en una oportunitat econòmica prou reeixida, que va posar al dia a una ciutat versada en el tèxtil llaner i en una conca especialitzada en els aprestos i acabats: el “ram de l'aigua”. El desbordament era una ocasió vinguda just quan calia fer una renovació múltiple: de maquinària, d'especialitats productives, i també urbanística. En múltiples relats, el soroll de la nova maquinària aconseguida amb préstecs a interès baix esmorteix el record del plor de les víctimes i entela la imatge d'una ciutat de 112.000 habitants, molts dels quals vivien fora d'un espai urbà apropiat.
El documental cinematogràfic El nostre pa de cada dia de Joan Blaquer i Ramon Bardés retratava el 1950 les condicions de vida de la gent de les Coves de Sant Oleguer, així com més endavant ho testimoniava la recerca de Virginia Domínguez i Joaquim Sanesteban “El Ripoll en primera persona: coves i riuades” (1940-1962), a la revista Arraona número 27, de 2003.
Els habitants de la part baixa de Torre-romeu, can Puiggener, la Plana del Pintor i el Torrent del Capellà van ser els més mal parats per l'envestida del 25 de setembre de 1962. La riuada va produir 33 morts i uns dos-cents ferits: 476 persones (104 famílies) es van quedar sense llar ni pertinences. A les primeres hores, més de 3.000 veïns van resultar afectats directament per la tromba d'aigua. A banda del Ripoll també es va desbordar la Riereta (ronda de Ponent) i el Riu Sec. Un dels barris més afectats globalment va ser ca n'Oriac. La rèplica dels aiguats al novembre va tenir menys repercussió en la indústria, però sí que va ocasionar dues vegades més de damnificats.
Després de les riuades, moltes famílies van poder accedir a la vivenda pública edificada al nou barri d'Es­pronceda. La construcció seria un dels sectors que ajudaria a diversificar l'economia sabadellenca durant la dècada del “desarrollisme” (anys 60), impulsat igualment per l'arribada migratòria: la ciutat va créixer en 50.000 habitants en només vuit anys, donant pas a l'anomenat 'barraquisme vertical'.
La història que s'ha explicat de les riuades manté una proporció semblant als ajuts institucionals, beneïts per dues visites del dictador Francisco Franco: tres vegades més per a la restauració de les indústries respecte els recursos destinats a habitatges i d'altres fins socials. Si les fàbriques tornaven a funcionar al cap de pocs mesos, els habitatges es van fer esperar més i van resultar de poca qualitat. El que corria més pressa era tornar a posar en marxa una maquinària que representava el 80% del sector d'acabats i aprestos de la ciutat (el 40% de la facturació de tot l’Estat!).
Al 2012, la postal bucòlica de la revalorització del riu amb criteris de sostenibilitat ambiental, il·luminada pels signes d'una societat de l'oci, són coetanis d'una altra nit fosca en l'economia global i particular. Sí, amb una bicicleta fabricada a la Xina es pot recórrer el Ripoll des de Castellar i arribar al mar pel Besòs resseguint un passeig urbanitzat, però mentre componem aquests línies llegim als diaris sobre el repunt del barraquisme a Catalunya. La pau del curs del Ripoll i la invitació que ens fa a passar-hi estones de lleure i de record històric no ens hauria de fer oblidar que sovint la natura esdevé devastadora amb més o menys previsió. I el que sol passar és que els més humils són els que en resulten més mal parats. Són aquells pels qui la catàstrofe no es mai una oportunitat: la lliçó que costa més d'aprendre.
Sabadell: la nit negra   d’un gran motor industrial

Cases del SEC després de les riuades. Foto: Autor, Pere Lartuna i Serra. Aportació, Familia Lartuna. Arxiu Històrico-Fotogràfic de la UES.

La visita de Franco, el 19 juny 1963 i, a la dreta, Joaquin Soler Serrano explicant, des del balcó l’esdeveniment a la ràdio. Foto: Autor, Pere Lartuna i Serra. Aportació, Familia Lartuna. Arxiu Històrico-Fotogràfic de la UES.

Fer pinya solidària per tornar a començar

L'altra part de la història de la riuada és la reacció solidària que va desencadenar, no ja com a fenomen mediàtic des de fora, sinó a la mateixa ciutat. Com bé reivindicava el periodista Josep Ache en motiu del 35 aniversari “l'atenció per la manera com la ciutat va viure aquell drama fa emergir la memòria d'unes solidaritats, d'unes identitats, d'una cultura en definitiva, poc coneguda, poc valorada des dels estudis històrics, i cada cop més difícil de retrobar”.
A la tintoreria Castelló es va donar un cas d'aquells que magnifiquen la tragèdia: el mateix 25 al matí havien inaugurat locals i maquinària. La reacció davant la catàstrofe va ser de fer pinya: una parella de treballadors de la mateixa empresa, recent casats, va oferir el sou d'un dels dos mentre durés la reconstrucció. Un altre operari va posar a disposició de l'empresa 200.000 pessetes del negoci de la seva dona per tal de fer front als primers pagaments. Un paleta aliè a l'empresa però relacionat amb la recent reforma, va oferir 100.000 pessetes dels estalvis de tota la família. L'empresa es tornava a posar en marxa al cap de tres mesos i als cinc ho feia a ple rendiment.
Al Molí de l'Oriac (TAECASA), el cap del riu va sorprendre una vuitantena d'operaris del torn de nit. Tots ells van salvar la vida foradant el sostre i refugiant-se a la teulada. Els primers de sortir van ajudar els que encara estaven atrapats a dins. L'endemà, els companys del torn del matí es van posar a treure el fang, després que Enric Casanovas, el patró, els donés dues alternatives: ser acomiadats amb una quitança o refer l'empresa si ells hi volien seguir treballant.
L'episodi té alguns noms propis en el record escrit: el vigilant nocturn Segundo Díez és un dels herois que van salvar víctimes per la teulada de la fàbrica. També ha passat a la història Damià Vidal, que va rescatar gent atrapada a les Arenes i va seguir treballant en la neteja i condicionament de més de dos-cents cadàvers al cementiri de Terrassa. O bé l'inspector de policia destinat a Sabadell Ignacio García, que va posar a recer trenta persones submergint-se entre el llot durant hores: va contraure el tifus i va estar de baixa un mes i mig. El farmacèutic de torre-romeu, que era l'únic d'aquella ribera que tenia cotxe, va mantenir encesos els fars del vehicle durant tota la nit per facilitar el rescat de les víctimes.

Aspecte de la fàbrica Soler i Torroella després dels aiguats Foto: Foto Llobet. Aportació, Teodoro Terrazas Elizondo. Arxiu Històrico-Fotogràfic de la UES.

Futur: el Ripoll se'n va a comprar

El Ripoll s'acomiada del terme de Sabadell presenciant el futur immediat de la conca i de tota la ciutat. A la confluència amb el Riu Sec s'erigeix el nou Parc Empresarial de Sant Pau, destinat a nous negocis de l'era post-industrial i al comerç globalitzat. La implantació d'una gran botiga de mobles i complements per a la llar de la transnacional sueca ikea resulta emblemàtica en aquest darrer episodi fluvial. Al seu costat també s'hi alça a la competidora directa Conforama, de matriu francesa, junt amb un gran establiment especialitzat en el bricolatge, Leroy Merlin. Són els nous corrents que sumen sediments al seu llit. L'ús agrícola, els tallers de producció de paper, els molins dels primers telers, les fàbriques del ram de l'aigua, les coves i les barraques, les riuades, els camins per a la pràctica esportiva,... donen fe d'un cabal inesgotable.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara