Un grup de cicloturistes enlaira un brunzit suau del ferm del carril-bici a la vista d'un bernat pescaire que festeja amb l'aigua. Aquesta escena plàcida, reproduïble qualsevol matí assolellat de diumenge palesa la distància de 50 anys que hi ha entre el Ripoll d'ara i el de l'estrèpit de la nit, enllotada i luctuosa, del 25 al 26 de setembre de 1962 a Sabadell. Avui hi ha poques indústries en actiu i ja no queden barraques habitades a la llera del riu: als darrers temps, la principal aportació del Ripoll a la ciutat, solapada als altres usos, és la d'un espai d'esbarjo i cultura lligats al respecte al medi natural.
Cal esmentar el paper no només de les administracions, a través del Pla Integral de Millora del Ripoll endegat el 1995, sinó també la tasca activa i pedagògica de la societat civil, especialment d'entitats com l'adenc (Associació per la Defensa i l'Estudi de la Natura). Darrerament, actua en la construcció de gorgs per fomentar l'hàbitat d'amfibis i en retirar espècies vegetals impròpies de l'indret. La posada en marxa de la depuradora el 2002 marca el darrer graó de la història del Ripoll des de la devastació del 1962. En aquell moment es va córrer a restablir l'activitat industrial i a ningú no li va passar pel cap el sanejament del curs del riu ni posar en valor el seu patrimoni, de manera que durant les tres dècades següents Sabadell va presenciar, tàcit, l'embrutiment i la sequera. Tothom amb una mica d'edat té present aquella claveguera a cel obert, les fàbriques i molins abandonats i els talussos convertits en abocadors. Una imatge tan viva com el record de les riuades del 1962. Pels sabadellencs, “les riuades” a seques.

De catàstrofe a oportunitat
A la llum de la present nitidesa, cal esforçar-se per fer memòria d'aquella nit negra, especialment marcada dins de l'anomenada nit negra del franquisme. Posats a rellegir la memòria d'aquell fet històric, construïda en diferents recordatoris, tenim com a constant el capgirament de la catàstrofe en una oportunitat econòmica prou reeixida, que va posar al dia a una ciutat versada en el tèxtil llaner i en una conca especialitzada en els aprestos i acabats: el “ram de l'aigua”. El desbordament era una ocasió vinguda just quan calia fer una renovació múltiple: de maquinària, d'especialitats productives, i també urbanística. En múltiples relats, el soroll de la nova maquinària aconseguida amb préstecs a interès baix esmorteix el record del plor de les víctimes i entela la imatge d'una ciutat de 112.000 habitants, molts dels quals vivien fora d'un espai urbà apropiat.
El documental cinematogràfic El nostre pa de cada dia de Joan Blaquer i Ramon Bardés retratava el 1950 les condicions de vida de la gent de les Coves de Sant Oleguer, així com més endavant ho testimoniava la recerca de Virginia Domínguez i Joaquim Sanesteban “El Ripoll en primera persona: coves i riuades” (1940-1962), a la revista Arraona número 27, de 2003.
Els habitants de la part baixa de Torre-romeu, can Puiggener, la Plana del Pintor i el Torrent del Capellà van ser els més mal parats per l'envestida del 25 de setembre de 1962. La riuada va produir 33 morts i uns dos-cents ferits: 476 persones (104 famílies) es van quedar sense llar ni pertinences. A les primeres hores, més de 3.000 veïns van resultar afectats directament per la tromba d'aigua. A banda del Ripoll també es va desbordar la Riereta (ronda de Ponent) i el Riu Sec. Un dels barris més afectats globalment va ser ca n'Oriac. La rèplica dels aiguats al novembre va tenir menys repercussió en la indústria, però sí que va ocasionar dues vegades més de damnificats.
Després de les riuades, moltes famílies van poder accedir a la vivenda pública edificada al nou barri d'Es­pronceda. La construcció seria un dels sectors que ajudaria a diversificar l'economia sabadellenca durant la dècada del “desarrollisme” (anys 60), impulsat igualment per l'arribada migratòria: la ciutat va créixer en 50.000 habitants en només vuit anys, donant pas a l'anomenat 'barraquisme vertical'.
La història que s'ha explicat de les riuades manté una proporció semblant als ajuts institucionals, beneïts per dues visites del dictador Francisco Franco: tres vegades més per a la restauració de les indústries respecte els recursos destinats a habitatges i d'altres fins socials. Si les fàbriques tornaven a funcionar al cap de pocs mesos, els habitatges es van fer esperar més i van resultar de poca qualitat. El que corria més pressa era tornar a posar en marxa una maquinària que representava el 80% del sector d'acabats i aprestos de la ciutat (el 40% de la facturació de tot l’Estat!).
Al 2012, la postal bucòlica de la revalorització del riu amb criteris de sostenibilitat ambiental, il·luminada pels signes d'una societat de l'oci, són coetanis d'una altra nit fosca en l'economia global i particular. Sí, amb una bicicleta fabricada a la Xina es pot recórrer el Ripoll des de Castellar i arribar al mar pel Besòs resseguint un passeig urbanitzat, però mentre componem aquests línies llegim als diaris sobre el repunt del barraquisme a Catalunya. La pau del curs del Ripoll i la invitació que ens fa a passar-hi estones de lleure i de record històric no ens hauria de fer oblidar que sovint la natura esdevé devastadora amb més o menys previsió. I el que sol passar és que els més humils són els que en resulten més mal parats. Són aquells pels qui la catàstrofe no es mai una oportunitat: la lliçó que costa més d'aprendre.