Fa uns mesos, per culpa dels meus genolls, en Joan va insistir a instal·lar un ascensor perquè jo no hagués de pujar i baixar els dos pisos de casa. Jo protestava, però en el fons agraïa que es preocupés per mi i l’únic que pretenia amb la meva resistència una mica infantil era gaudir de l’energia que invertia en convènce’m. Segons ell, la casa era prou gran per ampliar el forat de l’escala i fer-hi cabre l’ascensor sense cap problema, i tampoc no ens costaria tants diners. Quan vaig dir que sí, en Joan va demanar pressupostos, va fer totes les gestions, va obtenir permisos, va negociar preus i condicions, i això el va tenir ocupat una temporadeta. Al final van venir els paletes –i nosaltres vam aprofitar que ens omplirien la casa de pols per anar a fer un viatge de quinze dies per la República Txeca– i, quan van acabar les obres, uns tècnics van posar-hi la cabina. Estaven acabant de col·locar i ajustar la maquinària, el motor, les politges, l’aparellatge elèctric i tota aquesta mandanga quan en Joan es va morir. Un vespre, quan els operaris ja havien plegat, mentre es mirava l’arrebossat de les parets noves amb ulls de fals expert, va caure per les escales. Ja ho sé, sembla una broma de mal gust. De vegades l’atzar es passa de llest. De tota manera, la caiguda no va ser la causa de la mort, sinó la conseqüència d’un atac de cor. Quan va arribar a baix, fet un manyoc de pell i carn, amb el cap a terra i les cames tortes repenjades al segon graó de fusta, en Joan ja no respirava. Si em demaneu que us descrigui la caiguda, acabaré ràpid: jo era allà, i mirava, però no n’he enregistrat ni una imatge. Ni càmera lenta ni res: només un soroll, un ritme, una cadència, un solo de percussió amb xim-pum final, s’ha acabat. La doctora Vilarrasa diu que el que em passa no és estrany, que aquest buit a la memòria no és més que un mecanisme de protecció.
El dia que enterràvem en Joan, el tècnic va posar en marxa l’ascensor. És la seva reencarnació: un giny electromecànic.
· · ·
Al principi, em trucava tothom. Les veïnes. Els companys del club de lectura de la biblioteca. I la meva filla. La meva filla també. Em preguntaven si em trobava bé, de cop i volta tots pensaven que, per alguna raó que se m’escapa, el cos m’havia de començar a fallar precisament llavors. Potser creien que en Joan era com una crossa, un estri que jo havia necessitat per sostenir-me, per caminar, per mantenir l’equilibri. Em tractaven com si jo, sola, fos un ésser incomplet, i tot això em molestava una mica.
Però, si he de ser sincera, l’encertaven: no em trobava gens bé. Tenia migranya tot sovint. M’havia passat la gana. Els genolls em grinyolaven, com sempre, i la doctora Vilarrasa insistia que fes bondat si volia evitar que m’hi haguessin de col·locar una pròtesi. Ella també preguntava, «et trobes bé?», amb un to diferent, massa maternal, i quan ho feia m’agafava l’avantbraç, em clavava els ulls marrons i feia caure les parpelles amb una expressió estudiada per fer-me adonar de la seva disponibilitat a escoltar-me. Em costava pair tanta voluntat de comprensió, tanta proximitat fal·laç, tanta beatitud i empatia al meu voltant. Però amb seixanta-vuit anys hauria d’haver sabut que no cal amoïnar-s’hi gaire, que tot això passa de pressa, que quan transcorren tres o quatre mesos hi ha altres marits que es moren o pateixen ictus i llavors la urgència es desplaça i l’atenció i la molèstia passen de llarg.
· · ·
Ara que ja ha passat gairebé mig any i em deixen més tranquil·la, cada matí em poso uns pantalons de xandall i unes vambes, em col·loco les genolleres ortopèdiques, agafo els bastons metàl·lics que la meva filla em va comprar al Decathlon i surto a passejar per la urbanització. Ara en diuen barri, però per a mi la Pineda de Feu sempre serà una urbanització, una mena de lloc estrany sense botigues ni pisos ni semàfors ni tallers mecànics, fins fa poc sense voreres ni fanals. Un simulacre de civilització. Però a hores d’ara ja no en marxaré. Ara ja no.
Passo per davant de Can Senalla i camino fins a Can Toio. Can Toio no existeix. Als setanta, quan vam venir a viure aquí, era abandonada, però ben dreta. Als nanos els agradava molt venir-hi, ficar-s’hi a dins, veure les bigues de fusta mig corcades, els pixallits i les nòvies creixent entre les toves ceràmiques del terra. Aviat els vam haver de prohibir que hi entressin, perquè alguna biga havia cedit i el sostre es vinclava i desplomava les parets. L’hem vista esfondrar-se, aquesta casa. Hem vist desaparèixer les teules, les bigues, la pedra de riu, les toves ceràmiques de l’era. Ha desaparegut gairebé tot. Però, per a mi, aquest lloc continua essent can Toio i, quan hi vinc, em sembla veure-hi l’Albert petit corrent entre les quatre pedres escadusseres que encara en donen testimoni.
· · ·
A mitjan anys setanta, a en Joan se li va ficar al cap fugir de la ciutat i anar-se’n a viure al bosc. Això és el que ell deia, «ens podríem fer una casa al mig del bosc». Llavors les coses ens anaven bé, en Joan havia convertit el taller mecànic de Badalona en un concessionari Ford i preveia obrir-ne un altre a Mollet. Els nanos eren petits. La Sílvia amb prou feines devia tenir set anys; l’Albert, tres acabats de fer. Jo havia deixat la feina a l’escola quan va néixer la gran i no tenia ganes de tornar-hi, de moment. Un diumenge, en Joan ens va fer pujar al Ford Fiesta i ens va dur a un punt del mapa de Catalunya que va identificar com Lliçà d’Amunt. El poble no el vam veure, encara no sabíem que era poc més que una carretera. En una cruïlla, vam girar en direcció a Caldes de Montbui. Després d’uns quants revolts i d’un carrer mig asfaltat de quasi un quilòmetre, amb tant pendent que semblava impossible que el motor tingués prou força per pujar-hi, va aturar el cotxe prop del marge d’un camí de terra.
–És aquí.
–És aquí, què? –vaig preguntar.
–La parcel·la que acabo de comprar.
Els nens van saltar i van començar a córrer avall entremig dels pins, per un terreny sec i polsós, que baixava fins a perdre’s a l’interior d’una filera espessa de bardisses. Era el mes de maig. Al terra s’hi dibuixaven esquerdes i esses d’erugues processionàries marrons i peludes. Em van venir ganes de plorar. En Joan em va passar el braç per darrere les espatlles i em va estrènyer amb aquella manassa.
–Què et sembla? –va dir, amb un somriure d’orella a orella.
«Un lloc inhòspit», vaig pensar. Encara ara ho penso.
· · ·
La meva filla encara em truca. Vull dir que em truca sovint, quasi cada dia. Però no ve gaire. Quan ho fa, diu que la casa li recorda massa al pare i que no pot suportar-ho. Després de dir-ho creu que no hi té dret i es disculpa, però sóc jo qui la consola. «No et preocupis. Estic bé», dic, i li passo la mà pels cabells. De l’Albert no en sé res. No se’n sap res des de fa vint-i-dos anys. De vegades voldria dir-li, a la Sílvia, que posi el seu nom a internet, que allà tot hi surt, però no ho faig. Val més que segueixi veient-lo saltar damunt les pedres de can Toio.
Quan pujo amb l’ascensor, l’aturo entre el primer i el segon pis i em miro els botons, com si haguessin de fer pampallugues per transmetre’m un missatge xifrat en Morse. Però els ascensors no poden contenir una ànima.
· · ·
En Joan va encarregar-se de buscar l’arquitecte, els paletes, totes les colles que fan falta per construir una casa del no-res. Aquests assumptes sempre han sigut cosa seva, ja ho eren fa trenta-cinc anys. Ell buscava les solucions a tots els problemes tècnics, i suposo que això li resultava senzill, perquè sempre es cuidava d’afegir-n’hi algun més per reblar el clau: llavors es va encaparrar que la casa havia de tenir un balcó que hi donés tota la volta, i a conservar un dels pins que feia nosa quasi al mig de la parcel·la. No va parar fins que l’arquitecte va fer la vista grossa i va permetre que el pi travessés el balcó i el voladís de la teulada per un forat circular. Vaig dir-li que una cosa era viure a mig del bosc, i una altra que el bosc visqués entre nosaltres. Però s’ho va agafar com una broma i el pi encara és allà, recordant-me la seva tossuderia.
L’estiu que ens vam traslladar a la Pineda de Feu, passàvem els vespres amb la canalla jugant al voltant del tronc de l’arbre invasor, a la cara est de la casa. Des d’allà, quan es feia fosc, vèiem els llums de la base americana del Turó de l’Home, fixos al mig del cel com un objecte estrany. Quan va començar a llegir còmics, l’Albert deia que aquells llums eren els de la nau nodrissa, i que no trigarien a sortir-ne una munió de naus tripulades per envair-nos. I potser no s’equivocava del tot. La nau nodrissa desapareixeria un dia, però la invasió silenciosa ja s’havia produït molt abans: una invasió subtil. Malgrat tot, durant aquells primers anys, la casa s’havia anat convertint en un lloc, si no del tot civilitzat –i aquell tronc de mig metre de diàmetre al mig del balcó s’encarregava prou de recordar-m’ho cada dia–, com a mínim habitable.
Però després passa el temps i els nanos es fan grans i tot es complica. Quan l’Albert tenia quinze o setze anys, ell i el seu pare es barallaven sovint. L’Albert tornava a casa cada vespre amb els ulls vermells d’haver fumat haixix i se n’anava a tocar la guitarra a l’habitació. Ho suspenia tot. Als disset, va dir que buscaria feina. De seguida, el seu pare li va oferir un lloc al taller, però ell va dir que se’l podia ben confitar, que les màquines contaminaven i destruïen el món i ell no se’n volia fer còmplice. En Joan li va girar la cara d’un revés. Mai no havia fet una cosa així. L’Albert va encaixar la bufetada i després va aixecar el puny per tornar-s’hi, però es va aturar. El seu pare li va dir que era un covard. Ell va cridar «vés a la merda» i se’n va anar amb un cop de porta.
Aquella nit jo no vaig poder dormir; en canvi, en Joan roncava com si res. De vegades envejo aquesta capacitat masculina d’oblidar l’ira com si es tractés d’un sentiment innocu i passatger, una manera vàlida de relacionar-se amb altres éssers humans. A les dues de la matinada vaig sentir la porta d’entrada i les passes de l’Albert al rebedor. Vaig saltar del llit i vaig buscar-lo per la casa. La porta del balcó era oberta. Me’l vaig trobar abraçat al tronc del pi.
–¿Què fas? –vaig preguntar.
–Sento l’arbre. Em nodreixo de la saba.
–Au, vés-te’n al llit.
Vaig quedar-me’l mirant una estona, repenjada al bastiment. No tenia cap intenció de fer-me cas. Arrapava la galta a l’escorça i plorava. Vaig dir-li bona nit i el vaig deixar sol.
Quan en Joan i l’Albert hi eren, la Sílvia i jo procuràvem posar-hi pau i forçàvem alguna cosa semblant a una conversa, perquè no se suportaven: convertien els àpats en una pura funció vegetativa, tots dos engolint la vianda amb els ulls clavats al plat. Però això no passava gaire sovint, perquè en Joan treballava fins tard i l’Albert no sabem què feia, però sortia a mig matí amb la bicicleta i no tornava a casa fins al vespre. Durant tot aquell any, ningú no va ocupar-se del jardí: l’herba era alta i seca a l’estiu, les bardisses havien tornar a créixer i jo, quan sortia al balcó i me’l mirava des de dalt, pensava que el que havíem viscut durant tot aquest temps només era una il·lusió, un miratge d’habitabilitat. Que el nostre havia estat l’intent va d’un Robinson de pega per convertir aquest cul de món en una llar.
Pocs dies després de fer divuit anys, l’Albert se’n va anar de casa. Uns mesos més tard, va venir a dir-nos adéu: se n’anava amb una amiga a l’Índia. Ens va abraçar, a la Sílvia, a l’arbre i a mi. El seu pare no hi era, és clar, se n’havia assegurat prou. Mai més no hem tingut notícies de l’Albert. Durant molt temps vaig fer-li-ho pagar. A en Joan, vull dir. Vaig passar-me un parell d’anys dormint a l’habitació dels convidats. Però després et vas fent vella i t’adones que no comptes amb ningú més i, tot i que el mal és allà a dins i continues pensant cada dia en el teu fill com si encara fos un nadó indefens incapaç de prendre decisions, t’acabes conformant. Acabes convivint amb les males herbes, amb els insectes, amb les erugues. Acabes abraçant-te al teu marit i als arbres.
· · ·
La setmana passada van entrar a robar quan jo dormia. La banda dels silenciosos, així els anomenen a les notícies. No ho són tant, o jo tinc el son molt fi. Vaig sentir soroll, vaig llevar-me, espantada i sense atrevir-me a encendre cap llum. Vestida amb la camisa de dormir, me’ls mirava des del pis de dalt agafada de la barana de l’escala interior, just al lloc on era en Joan abans de caure rodolant. Vaig veure, pàl·lida i immòbil, com s’enduien la tele, l’ordinador portàtil del meu marit que jo no he fet servir mai, les claus del cotxe que hi havia sobre la taula. Els lladres eren dos. Un va començar a pujar per l’escala i em va veure. Era alt i tenia els cabells negres i una barbeta de boc, com l’Albert, i per un instant el terror es va interrompre i vaig imaginar que havia tornat. Abans que arribés on era jo, vaig córrer a tancar-me a l’ascensor i vaig pitjar el botó de baixada. El vaig aturar a mig camí. Vaig sentir com, des de fora, el lladre provava de fer-lo pujar una altra vegada colpejant amb insistència la fletxa cap amunt, però jo mantenia el dit sobre l’estop tan fort que se’m tornava blanc i aviat ho va deixar estar.
Vaig sentir trencadisses. Buidaven calaixos, tombaven prestatgeries. Els silenciosos. Després vaig sentir el retruny de l’arrencada del motor del tot terreny d’en Joan que estava tancat al garatge, i després res més, però no vaig atrevir-me a sortir de l’ascensor fins que es va fer clar.
· · ·
La Sílvia s’ha quedat a fer-me companyia tota aquesta setmana. Pateix per mi. Avui, quan preníem un cafè a la taula de la terrassa, m’ha dit que volia que deixés aquesta casa, que me n’anés a viure amb ella, que tot això havia sigut un avís. M’hi he negat.
–Però per què? –ha preguntat–. Si a tu això no t’ha agradat mai.
M’he aixecat i he abraçat ben fort el tronc del pi.
–Em nodreixo de la saba –he dit.
Quan la meva filla ha marxat ja era de nit. He tornat a tancar-me dins de l’ascensor.