Olga Pey: “No pateixis, en Ramon ja és a tot arreu, em van dir”

Testimoni (Granollers)

“Vaig veure escenes dantesques de veritat: no es veien les voreres ni el carrer, tot era fang i trossos de runa i de mobles escampats, que ni deixaven passar. Gent que buscava gent entre les runes”

Vicenç Relats (text i fotografies)

Olga Pey i Rufí (Granollers, 1938) recorda des de la seva ciutat de naixement i de residència el drama que li va causar la riuada del 25 de setembre de 1962 a Terrassa. Hi vivia des de dos anys abans, quan es va casar amb el terrassenc Raimon Pasqual Pla, que l’aiguat es va endur, com també la casa cantonera on vivien, del carrer Lineu amb la Rambleta. Ella no era a Terrassa aquell dia fatídic. Amb la seva filla Eva, de divuit mesos, era a Tremp (Pallars Jussà), passant uns dies de final d’estiu a casa d’uns oncles del marit. En Ramon –que és com li deien–, de 26 anys, se n’havia acomiadat aquell mateix matí. “Encara el veig dalt de la moto fent-me adéu al final del carrer”.
És l’última imatge que en guarda. No en va saber res més fins que l’endemà al matí van rebre la trucada d’un oncle que els deia que havien de tornar a Terrassa perquè en Ramon havia tingut un accident. Amb taxi i acompanyada pels tiets, van arribar a Terrassa cap al vespre del 26, el dia que els papers registren la mort del seu home. El cotxe va haver de quedar lluny de la Rambla, perquè no s’hi podia accedir. L’entrada a la ciutat va ser espantosa, res semblant al que s’hagués pogut imaginar. “Vaig veure escenes dantesques de veritat: no es veien les voreres ni el carrer, tot era fang i trossos de runa i de mobles escampats, que ni deixaven passar. Gent que buscava gent entre les runes. Casa nostra –una casa de lloguer, on vivien amb els sogres– tenia un esvoranc immens, l’aigua hi havia entrat fins a una alçada d’un metre i mig. Al camp de futbol del davant de casa no quedava ni una tanca dreta, era una pila de cotxes i runes de tota classe.”
“No ha estat cap accident, això ha estat aquí”, es va dir entre si. Una cosina va ser l’encarregada de confirmar-li el presagi fatal. “En Ramon ja és a tot arreu”, li va dir mentre l’abraçava. Enmig d’aquell escampall catastròfic, “ni tan sols em va poder dir que en Ramon ja era el cel, com s’acostumava a dir”, recorda. Fins l’endemà no va poder parlar amb la sogra, que havia perdut el seu únic fill. Ella, el sogre i altres veïns s’havien refugiat aquella nit a la terrassa d’un taller de cotxes proper.
Al marit de l’Olga el van trobar mort dins la cabina de la camioneta que conduïa –de la casa Montesa, on treballava. Dins també hi havia un senyor gran i una noia joveneta que devia haver intentat auxiliar abans. Com que plovia molt, havia lligat el vehicle a un arbre de la Rambla, a l’alçada d’on llavors hi havia l’estació dels Ferrocarrils Catalans. Allà, però, només hi havia quedat un tros del darrera, perquè la resta, amb els tres cossos sense vida, el van trobar apilat una catonada més amunt de casa seva, on l’havia dut la força brutal del corrent. L’aiguat també es va endur per complet la caseta que un oncle del marit els estava construint a la bòvila que tenia als afores, cap a la carretera de Rellinars. “Ai, si ja hi arribem a viure!”, sospira.
L’Olga, doncs, no va viure aquella nit d’aigua i fang desbocats, de soroll i crits d’auxili, de la qual tant li han parlat. Però sí l’endemà; el dia de l’enterrament –que va ser específic per al seu marit i tres protestants més com ell- i tots els dies següents d’haver de recomençar la vida sense l’home que estimava, ni casa, ni feina. Primer, refugiats a casa d’uns oncles d’ell i, després en un dels pisos buits que les autoritats van fer obrir per allotjar els damnificats i, finalment, als barracons de fusta habilitats a la carretera de Matadepera. Molta gent els va donar diners: les amigues de la fàbrica de Granollers on havia treballat de soltera –l’emblemàtica can Sidro Comas–; unes infermeres que apreciaven molt el seu marit, de quan treballava en una farmàcia... Els mesos de vida als barracons van ser “especialment durs”. “Era un món trist i decebedor, de gent arreplegada per aquella catàstrofe; la nena i jo allà no ens hi podíem quedar”.
Com a indemnització de damnificada va rebre 250.000 pessetes, que sempre ha considerat provinents del programa de ràdio de Soler Serrano, a qui el seu pare, el músic Lluís Pey Castelló, havia escrit explicant-li les penes de la filla. Als sogres, al cap d’uns anys, els van donar un pis del polígon d’habitatge de Sant Llorenç.
La vida, però, continuava i s’havia “d’espavilar”. I la va recomençar a Granollers, tornant a casa dels pares, gràcies a què el director de can Sidro Comas, Joaquim Font, li va oferir ser-ne la seva secretària. “Se’m va obrir el món de nou”, diu amb un somriure. I fent feina allà coneixeria qui va ser el seu segon marit, Enric Vilamala, un comercial de Coca Cola que proveïa la fàbrica, amb qui va tenir tres filles més.
Amb 74 anys molt ben portats, l’Olga Pey és avui una dona activa en el món cívic i cultural de Granollers –a la parròquia de Sant Esteve; a l’ONG Oncovallès; al grup teatral Acte 4, etc.– i reconeix que les riuades tenen molt a veure amb el seu esperit vitalista i lluitador. “Jo sempre havia estat valenta, però aquella desgràcia em va endurir i enfortir molt”, admet. I així ha afrontat una vida a voltes costeruda al capdavant de la seva família, que als 54 anys encara la va fer tornar a estudiar per preparar unes oposicions per a una plaça pública municipal, que la va dur a treballar dotze anys a la Biblioteca de Can Pedrals. “A la vida en passes moltes de coses, però sempre cal mirar endavant, com l’any 62 vam haver de fer”, conclou.
Olga Pey: “No pateixis, en Ramon ja és a tot arreu, em van dir”

Una casa amb un esvoranc enorme, a Terrasa. Foto: Carles Duran. Ajuntament de Terrassa, Arxiu Municipal de Terrassa. Reg:10-B90-058648

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara