Teresa Giménez té 63 anys i assegura haver tingut una vida relativament bona i feliç. Propietària d'una perruqueria, fa poc va explicar per primer cop al seu nét de 10 anys el que va passar aquella matinada del 25 al 26 de setembre del 1962 a Ripollet, quan ella era només una adolescent de 13 anys. “Els vaig explicar que la meva germana de 19 anys i el meu germà de 7, van morir ofegats quan l'aigua va inundar i destruir casa nostra. I que jo també podria haver mort”, diu. La Teresa és una dona valenta, que mai s'ha guardat dins seu els records d'aquella nit tràgica. No se n'ha amagat mai i potser per això no és conscient d'haver tingut mai una depressió ni res semblant. El parlar li ha servit de teràpia.
Això sí, la Teresa va perdre la parla i els records durant els dos dies posteriors a la tragèdia. Són els símptomes clars d'un xoc postraumàtic. La seva història és esfereïdora i del moment de la riuada conserva els records ben clars: “Vivíem en un edifici amb tres habitatges, el nostre quedava per sota el nivell del carrer i entràvem per la banda de l'actual carrer Maragall. Havent sopat, plovia moltíssim i vam reforçar la porta de la casa amb una escarpa perquè no entrés aigua. Vam anar a dormir i cap a mitja nit la meva mare ens va cridar perquè l'ajudéssim perquè havien entrat dos dits d'aigua per la porta. Jo no em vaig llevar però la resta de la família sí. Quan eren al menjador, una finestra va rebentar i l'aigua va inundar-ho tot. La meva germana, que havia agafat el meu germà a coll, va sortir disparada cap a una altra habitació. A la meva habitació, la força de l'aigua va fer pujar el meu matalàs cap al sostre i em vaig quedar allà, amb el cap fora de l'aigua gairebé tocant el sostre, gràcies a això podia respirar. Primer vaig sentir la meva germana que cridava dient que s'estaven ofegant i, més tard, la meva mare demanant auxili. Va arribar un moment que va ser com si em cansés de lluitar per respirar, vaig sentir com una gran pau i fins i tot els crits de la mare em molestaven... Fins que ens van venir a rescatar i aleshores ja em vaig deixar anar”.

L’escalfor humana
Els primers dies van passar la nit a casa d'uns veïns, com va passar amb la resta de damnificats. La Teresa no va tornar a ser conscient del que havia succeït realment fins que va sentir els crits de dolor de la seva mare al cementiri, quan estaven enterrant als seus germans. “Aquells crits em van retornar a la realitat. No sabia què hi feia al cementiri, fins que em van explicar que els meus germans s’havien mort”. La família Giménez feia dos anys que s'havien traslladat de Sabadell a Ripollet però, malgrat que no eren ripolletencs de tota la vida, el poble es va bolcar a ajudar una família, que, a més de dos fills, ho havien perdut tot, la casa i tots els béns materials. A més dels ajuts de la Creu Roja i de les campanyes benèfiques que arribaven al poble, molta gent els va donar diners i roba perquè poguessin refer la seva vida. Tot plegat no va ser fàcil ja que el pare va morir dos anys després a causa d’un càncer de fetge, però la Teresa només té paraules d’agraïment cap als veïns de Ripollet. “Ara, quan veig aquestes catàstrofes naturals tan grosses que passen al món, amb els damnificats deixats de la mà de Déu o en campaments de refugiats, penso que malgrat la gran desgràcia que vam patir, mai ens va faltar l’escalfor humana”.