Francesc Mauri

“Dels aiguats del 1962 n’hem après molt, però no prou”

Francesc Mauri (Barcelona, 1967) és un vallesà de nova fornada, establert ara fa deu anys a Matadepera, on viu amb la seva dona i el seu fill. Confessa que a Barcelona s’hi sentia un xic engabiat i que li proven més els aires de la Mola i el seu entorn natural. Geògraf de formació, aquest meteoròleg popular i de referència gràcies a la seva feina a TV3, es va formar de forma autodidacta en començar a interessar-se pel temps de nen, de manera que amb 15 anys ja feia pronòstics meteorològics a Catalunya ràdio. Ha estudiat a fons les riuades del Vallès de 1962 de les quals n’és un gran divulgador. El seu reportatge televisiu La memòria del fang (2002) n’és tota una referència. Assegura que d’aiguats com aquell en tornarem a tenir, però sense aquells efectes tan tràgics. “N’hem après molt, però nou prou”, afirma.

Vicenç Relats (text i fotografies)

El 1962 va ser un any meteorològicament especial: les riuades tràgiques del 25 de setembre; les riuades encara més cabaloses, però sense víctimes del novembre; la gran nevada del desembre... Per què? Va ser casualitat?
Sí, és casualitat. La maquinària climàtica es comporta de forma força aleatòria i l’any 1962 la influència humana en el clima era molt menor que en l’actualitat. Cal pensar que la variabilitat natural del clima va portar uns extrems concrets a la tardor i l’hivern, casuals segurament, però van ser uns extrems que van enganxar de ple una comunitat humana, que en el cas del 25 de setembre posen de manifest que s’estaven ocupant de forma temerària els límits dels rius i rieres del Vallès. L’hora traïdora, la nit; la gentada que vivia en aquests llits dels rius; les preses naturals formades per troncs, rocs i argiles aigües amunt, que s’anaven rebentant i formaven grans onades; i la gran presa artificial que va suposar el pont de la Renfe a Terrassa quan, després d’omplir-se es va rebentar, que aigües avall es va emportar literalment una part del barri de Les Fonts i el barri de l’Escardívol de Rubí, van fer-hi la resta. Tot plegat, però, va ser aleatori i casual.

Va acabar sent una de les catàstrofes naturals –augmentada per la imprudència humana- més greus que hi ha hagut mai en aquestes latituds...
Per descomptat. Pel que fa al nombre de víctimes, amb uns 700 morts i 300 desapareguts aproximadament, és la catàstrofe natural número 1 en l’època contemporània a la Península Ibèrica; la més important després del terratrèmol de Lisboa de l’any 1800.

L’aiguat va ser quantiós a tot el Vallès, però molt abundós als capçals del Ripoll i les rieres de les Arenes i del Palau...
L’aiguat cau sobre tot el Vallès, però sobretot a l’Occidental i en la zona límit amb l’Oriental, ja que és a Martorelles, al Vallès Oriental, on es van recollir els registres de pluja més grans, amb 284 litres per metre quadrat. A Terrassa, a l’observatori de la Mina, al carrer Societat, es van recollir 215 litres; a la Mola, 182 i a Sabadell, 96. El més important, però, no va ser el total pluviomètric recollit sinó la intensitat. A Sabadell hi havia l’únic pluviògraf de la comarca i va recollir la intensitat, és a dir, l’estona en què van caure els litres, que va arribar a donar una xifra de sis litres per minut. Això suposa un aiguat torrencial, però no és l’única explicació de la tragèdia. Són registres potents, però no excepcionals. En els últims 100 o 150 anys hi ha hagut altres episodis d’aquesta magnitud. Cal dir, però, que el Vallès va ser l’única zona de Catalunya on va ploure amb tanta virulència aquell fatídic dia. En general, aquell front a Catalunya va donar 5, 10 i 15 litres per metre quadrat, però al Vallès es va formar una cèl·lula tempestuosa estacionària que va estar dues o tres hores descarregant amb molta virulència.

Quaranta dies més tard, el 4 de novembre, encara va ploure més però no va fer tants danys...
No, perquè el mal ja estava fet i podríem dir que els rius i rieres ho van trobar tot net en el sentit literal: de construccions i de gent. De fet, durant tota aquella tardor a Terrassa es van recollir 654 litres per metre quadrat: 215 litres van caure el 25 de setembre, però 400 més durant la resta de tardor, la majoria al novembre. Per tant, efectivament, la riuada del novembre va ser molt més potent però amb unes característiques diferents: les preses ja no es van formar, perquè els rocs i les argiles ja havien baixat, i el pont de la Renfe ja no hi era. A més, possiblement, l’aiguat, encara que fos de més litres, no va caure amb tanta intensitat.

És doncs evident que, sense la provocació urbanística, els danys humans de la tragèdia del 25 de setembre haurien estat tota una altra cosa...
I tant! En tenim un altre exemple claríssim amb l’aiguat de l’agost de 1996 al càmping “Las nieves” de Biescas, al Pirineu aragonès, que va causar 87 morts i 183 ferits. Allà també hi van caure 180 litres per metre quadrat, però la reconstrucció de l’aiguat en imatges de radar mostra que en una zona de Terol n’hi van caure 300 i que l’aiguat hi va ser molt més potent. Amb tot, allà no hi havia càmping ni ningú i no hi va passar res. Un aiguat es magnifica sempre amb la intrusió humana.

De fet, les riuades i inundacions són consubstancials a l’àrea Mediterrània, fins al punt que al Vallès n’expliquen l’essència geològica de la plana vallesana, feta de l’aportació de sediments, oi?
Efectivament, el Vallès, com altres territoris catalans, porta com a característica intrínseca la variabilitat, la irregularitat i els extrems, propis del clima mediterrani. Per tant, que hi hagi aquests extrems i riuades no ens ha d’estranyar. Això sí, nosaltres ho amplifiquem amb la nostra presència.

I entre les catàstrofes naturals, l’aigua acostuma a ser el que fa més mal, més que el foc mateix...
Encara que també és intrínsec al clima mediterrani que es cremin boscos, el dany del foc i el de l’aigua no són gens comparables. Històricament, l’aigua sempre ens ha portat moltes més tragèdies.

Cinquanta anys després d’aquella catàstrofe, el que ha progressat molt és el canvi climàtic. Com afecta aquest fet a la possibilitat de noves riuades?
Per una banda és d’esperar que en el futur alguns fenòmens meteorològics siguin més extrems, més potents, amb més energia. Per tant, que tinguem aiguats d’aquesta mena és més que probable. I és qüestió d’esperar uns anys; no sabem si un o vuitanta..., però és segur que se’n reproduiran. Ara bé, les conseqüències dels aiguats segur que també seran diferents, necessàriament, tot i que hi ha temeritats a l’hora de construir i que tots n’identificaríem a diferents llocs. No es poden comparar les condicions de vida de l’època de l’any 1962 amb les actuals, ni els mecanismes de prevenció ni previsió meteorològica ni d’ajuts i socors, ni comparar el nivell organitzatiu, tecnològic ni la percepció de risc de la societat actual amb la de llavors. És com allò del cinturó de seguretat... Fa quaranta anys ningú no es preocupava de posar-se el cinturó del cotxe, perquè al darrera ni tan sols n’hi havia... Llavors ningú tenia percepció de risc i avui molta gent tenim interioritzat, per exemple, que a la carretera ens la juguem... La percepció del risc està associada al nostre creixement i progrés com a societat.

Amb els mitjans de previsió d’ara, la riuada del 62 s’hauria detectat?
És un tipus de tempesta de la qual hauríem pogut avisar d’un cert risc d’aiguats importants. Amb tot, mai podràs precisar que cauran 200 litres a la capçalera d’una riera i que farà un mal terrible. Com que no saps mai el moment exacte, ni l’hora ni la localitat ni les afectacions..., mai hauria pogut ser una previsió exacta, encara que sí una mica més acurada, avisant de riscos severs. Aquestes tempestes de tardor bastant locals són un fenomen de molt mal preveure. La de Montserrat de l’any 2000 no es va preveure i en fa només dotze anys. A Montserrat van caure 180 litres el 10 de juny del 2000 i va ser realment una sorpresa. Van caure els mateixos litres que el 1962 al cim de la Mola, però els resultats van ser diferents. Allí va morir el conductor d’un cotxe a Abrera que circulava per l’autovia –perquè va caure el pont de la riera de Magarola– i dues persones més d’una patrulla de salvament quan el buscaven. Amb tot, no hi va haver més víctimes mortals. Als aiguats del 62 hi havia afegits tots els efectes d’ocupació de les rieres associats al desarrolismo de l’època, amb milers de persones malvivint-hi, i, a més, les preses com a detonants de l’amplificació de la tragèdia.

La veu popular ja diu que “a la vora del riu, no t’hi facis el niu”. Hem après prou a minimitzar els possibles efectes de riuades?
Prou, no n’hem après, perquè sempre ensopeguem dues, tres o quatre vegades amb la mateixa pedra. No n’hem après prou però sí bastant i, per tant, hi ha comportaments i actituds en la prevenció i en les execucions d’obres que ja es fan amb una previsió molt més gran. Dels aiguats del 1962 n’hem après molt, però no prou.

Per rematar un any meteorològicament sonat, el 1962 hi va haver la gran nevada del dia de Nadal. No va ser tràgica, però sí una anècdota històrica, de postal, amb gruixos impressionants. Com s’explica?
Va ser una borrasca mediterrània barrejada amb aire fred, com les que algunes vegades han arribat a casa nostra, que provoquen nevades destacables. Aquell any, l’entrada d’aire fred va ser més forta. El perquè no té cap altra explicació que el fet aleatori. Va afectar el Vallès, la costa barcelonina i fins alguns punts de la Costa Brava sud, mentre al Pirineu hi feia un bon sol i no hi queia ni una volva. Va ser una nevada potent, d’entre 50 i 80 centímetres, encara que hi va haver congestes superiors a causa del vent.

A l’Empordà i les Terres de l’Ebre hi és característica la tramuntana; a Ponent i a la plana de Vic, la boira; a la Garrotxa, la pluja... Què caracteritza el temps al Vallès?
El temps del Vallès és dolç i amable, no és extremat com a l’interior de Catalunya, que et rosteixes a l’estiu i hi passes fred a l’hivern. Aquí la temperatura és més moderada, tot i que a l’hivern hi pot fer fred i la calor hi està una mica frenada per la marinada, que també arriba aquí, al prelitoral català. És una zona caracteritzada per algunes tempestes que poden ser violentes a l’estiu o a la tardor, molt més que a l’interior de Catalunya, i que alguna vegada pot registrar algunes nevades. És un clima molt suau i moderat, encara que hi hagi dies que hi passem calor o fred. La suavitat i la moderació és el que impera, tot i que, com a bon clima mediterrani que som, de tant en tant ens mostra les urpes i els extrems ens afecten.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara