Muriel Casals

Una sabadellenca i militant del tèxtil que fa país

David Ramon (text i fotografies)

El sabadellenquisme de la presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, és poc sabut. Però ella l'esgrimeix cofoia. Nascuda accidentalment a Avinyó perquè era la filla d'un advocat republicà fugit de la repressió franquista, la família va tornar a Sabadell abans que la Muriel –de mare francesa– complís un any. Va viure plenament la infantesa i la joventut a la capital vallesana. Tanmateix, el fet d'anar a la universitat va fer que s'impliqués de seguida amb l'activitat cívica i l'agitació política del tardofranquisme a Barcelona, on es va instal·lar a partir de 1969, quan es va casar.
Però el Vallès és casa seva: la tesi doctoral sobre la indústria tèxtil, així com els posteriors estudis econòmics entorn de l'evolució del teixit industrial de Sabadell i comarca en són una bona mostra. Ara explica il·lusionada que, tot i que mig jubilada, encara dóna classes a la facultat d'Economia i Empresa de la Universitat Autònoma, ubicada a la seva ciutat: “Des de les aules tens vistes sobre el Ripoll, testimoni patrimonial de la indústria”. Casals, arran dels seus treballs acadèmics, també va formar part de les llistes electorals de les municipals de 1983, concretament amb la victoriosa candidatura d'Antoni Farrés: “Amb el regidor d'urbanisme Manel Larrosa havíem parlat molt del teixit econòmic de la ciutat”.
Li recordem aquells estudis sobre la crisi del tèxtil i la reconversió de Sabadell cap a una ciutat de serveis, on ella advocava per mantenir també el caràcter industrial: “Per mi es va fer bé, tant amb els plans dels anys 70 com en democràcia”. Casals valorava que la transformació de Sabadell es va fer imitant més Manchester que no pas Liverpool: “Era bo que les ciutats no perdessin el seu caràcter industrial. Jo sóc una militant de la indústria i també del tèxtil”. Si parlem d'ara, també es pot fer una analogia amb d'altres països europeus, Casals veu com ara Alemanya, “que ha conservat el seu gruix industrial, està millor que no pas la Gran Bretanya, que es va desindustrialitzar per especialitzar-se com a gran centre financer”. Casals ho té clar: “El que no podem fer nosaltres és assimilar-nos a Londres: com que el Vallès no pot ser un gran centre financer, renunciar a la indústria és perillós i arriscat”.
La conversa tomba fàcilment cap el món de les finances: la Muriel va fer, fa dos anys, un article dur contra la desintegració del sistema financer català, fet que s'està consumant. Li preguntem si Òmnium Cultural no ha de sortir també en defensa d'aquest pilar del país: “No. Haurien de ser els sectors econòmics, els empresaris que reclamin tenir un sistema financer al seu servei. Nosaltres l'únic que podem fer és dir que no és per atzar que ens ataquen amb la llengua i amb les finances”.

Que els ciutadans s’hi sentin còmodes
La màxima preocupació de l'entitat, que té 28.000 associats, és la promoció del català: “És la nostra vocació”, i a banda de dur una ingent tasca de cursos per a adults, la presidenta destaca la implicació ben activa d’Òmnium amb la plataforma Som Escola: “Sempre que podem treballem amb d'altres entitats; fem d'aglutinador o ens aglutinem: amb els sindicats, els associacions...” També amb l'Assemblea Nacional Catalana per a l'Estat Propi? “No al mateix nivell, sinó que alguns hi col·laborem a títol particular. A Òmnium no li correspon dissenyar l'estructura política del país: ens correspon treballar perquè hi hagi una base social prou àmplia perquè si un dia el nostre país té un estat, funcioni el millor possible i molts ciutadans s'hi sentin còmodes”.
Muriel Casals defineix l'objectiu com “una aventura apassionant”. Ho concreta: “La immigració recent arriba en un país en procés de construcció i té l'oportunitat d'incidir en el futur. Ens agrada dir que estem fent el país amb tot de ciutadans, records, memòries i llengües diverses però amb un futur i una llengua comuns”. Al gran gruix de castellanoparlants , però, no se'l veu gaire implicat: “Hem d'aconseguir que se sentin orgullosos de tenir una llengua triomfant al món, i que per tant siguin molt generosos amb una llengua com el català que no els fa cap competència, però que a Catalunya ha de tenir una preeminència”.
Òmnium Cultural és alhora un grup de pressió, un lobby “ideològic, cívic i patriòtic” que treballa en dues direccions: “Intentem per una banda convèncer els polítics, i per l'altra els ciutadans o grups influents de ciutadans de la necessitat d'un poder català a tots els nivells”. Ja no és l'entitat que va néixer fa 51 anys per suplir les institucions, però encara ara “arribem allà on no arriba l'administració, per exemple en l'ensenyament del català a immigrants adults”.
I ara està cuinant una nova iniciativa per mobilitzar la societat, la insubmissió fiscal: “Estem fent un seguiment del pacte fiscal que s'està negociant, i engegarem aquesta campanya si hi ha negatives de Madrid o flaqueses de la Generalitat”. Ho estan estudiant persones que coneixen com funciona el sistema fiscal per fer “una acció massiva, que tingui èxit i el mínim de riscos per les persones o organitzacions que l'emprenguin”. Una empresa ben saballuda, que és la manera com els sabadellencs ens referim a la tenacitat vinculada a les nostres arrels.
Muriel Casals

Murial Casals durant la multitudinària manifestació sobiranisrta del 10 de juliol de 2010 convocada per Òmnium.

Muriel Casals i Couturier (Avinyó, 1945) és una dona d'aparença espartana, una imatge deslliurada de sofisticacions. Fins i tot és gestualment continguda, amb l'ajuda justa de les mans per comunicar. Tot plegat ajuda a centrar-nos en el seu discurs, ponderat i contundent. Podríem dir que és un tarannà ben forjat a la càtedra universitària, però que també lliga genèticament amb l'anècdota que recorda del seu pare, un advocat “republicà, catalanista de dretes, proper a Acció Catalana”. Quan va tornar a Sabadell la policia el va agafar: el van pegar i li van acusar –mecànicament– de 'rojo separatista' i ell va dir que no, que ell era “blanco separatista”. Fa dos anys que la doctora en Economia Muriel Casals presideix Òmnium Cultural, i no sap si acabat el quatrienni voldrà seguir al lloc. Ella es defineix més com a professora i li agrada fer-ne, tot i que ara ja està mig jubilada. La Muriel considera que només “dóna la cara” per Òmnium, perquè és “una maquinària que funciona molt bé” a tot el territori.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara