Els crèdits i les indemnitzacions

Els ajuts econòmics per a la reconstrucció, del festival del ferro a la ressaca final de la crisi del tèxtil

Jordi Calvet Puig (text)

L’any 1962 no va ser un bon any meteorològic per al Vallès perquè s’hi van esdevenir la riuada del 25 de setembre, la del 4 i el 7 de novembre i la gran nevada del desembre. Així ho diuen totes les cròniques d’aquell any, encara que la riuada de setembre, la més tràgica en vides humanes i amb danys materials elevats, a través dels ajuts per a la reconstrucció, va moure un gran volum de diners.
Ja l’endemà de la riuada, les juntes de les entitats patronals tèxtils de Sabadell i de Terrassa, el Gremi de Fabricants de Sabadell i l’Institut Industrial de Terrassa, van parlar de danys a la indústria per valor de 1.000 milions de pessetes (6 milions d’euros). La tragèdia humana de la riuada i la campanya mediàtica que la va seguir, va afavorir que el govern del general Franco s'ocupés de la situació econòmica i atengués les seves demandes. Els danys es van calcular per a Sabadell en 431 milions de pessetes per al sector tèxtil i 25 per al no tèxtil; per a Terrassa, en 260 i 44 respectivament; per a Castellar del Vallès, en 140; per a Ripollet, en 82; per a Cerdanyola, en 17, per a Montcada i Reixac, en 117, i per a Rubí, en 118.
El Banc d’Espanya va concedir 1.000 milions de pessetes als afectats, avalats per la Diputació de Barcelona i representats per les dues patronals, a més de 500 milions de pessetes més per a persones i societats no afiliades a aquestes entitats empresarials. Així mateix, van arribar molts més ajuts al Vallès: la declaració de risc catastròfic per part del govern va permetre rebre indemnitzacions a càrrec del Consorcio de Riesgos Catastróficos, a banda de les assegurances que moltes empreses tenien. Les empreses també van tenir ajuts mitjançant desgravacions fiscals i moratòries sobre l’anomenat Impuesto sobre el Gasto, sobre els arbitris municipals i sobre els beneficis industrials. Els petits establiments comercials i industrials que no podien acollir-se als ajuts a la indústria tèxtil van tenir altres ajuts, com ara els 120 milions de pessetes que van rebre 351 comerços i empreses del centre de Terrassa.
També a nivell popular es van repartir indemnitzacions als familiars dels morts per la riuada: 100.000 pessetes per persona morta, 150.000 si era cap de família i 250.000 si estava assegurada, en concepte d’accident de treball, a més de les pensions per viduïtat i orfandat i d’altres ajuts pels habitatges i els béns destruïts. L’assistent social Anna Maria Magriñà explicava en un excel·lent treball sobre el barri los Rosales de Sant Quirze del Vallès, que les indemnitzacions i els ajuts, juntament amb la sensibleria morbosa que van despertar tants programes i campanyes a favor dels afectats, van fer creure a molta gent que tots els damnificats havien sortit guanyant amb la catàstrofe.
Ministres franquistes com Romeo Gorria (de Treball), Navarro Rubio (d’Hisenda), Gual Villalbí (ministre sense cartera) o José Solís (secretari general del Movimiento), a més de secretaris, subsecretaris, directors generals i delegats provincials, es van abocar a la tragèdia, que va culminar amb la visita de Franco el 2 d'octubre.
La raó era que la riuada del Vallès s’havia esdevingut en un moment cabdal del règim: el de final d'un cicle, el de la progressiva substitució dels falangistes pels tecnòcrates, palesat en la nova política del Plan de Estabilización de 1959 que reinstaurava el capitalisme liberal i deixava definitivament enrere l’intervencionisme i l’aïllacionisme dels anys 1940 i 1950. Per dur a terme aquesta operació i iniciar els Planes de Desarrollo, la captació de la burgesia tèxtil catalana, molt distanciada del règim per la seva política anticatalana dels anys cinquanta, era cabdal. El nomenament de Pere Gual Villalbí com a ministre sense cartera en el govern de 1957 havia estat un intent no gaire reeixit d'aproximació, però el nomenament de Santiago Udina, Secretari del Gremi de Fabricants i exregidor de l’Ajuntament de Barcelona, com a secretari general de la Comisaría del Plan de Desarrollo, va ser més decisiu.

El festival del ferro
L’objectiu patronal era la reconstrucció industrial, que no es paralitzés la industria tèxtil després de la destrucció del 70% de les instal·lacions de tints, aprestos i acabats, a més de la pèrdua de 20.000 peces de teixit, en ple treball de la temporada d’hivern, i que cap empresa fes suspensió de pagaments (una de les condicions per la concessió dels crèdits del Banc d'Espanya). Però no només això, sinó que també hi va haver la idea de posar la indústria tèxtil a l'alçada de la competència estrangera.
D’altra banda, després de comprovar que s'havien valorat molt a l’alça els danys, les patronals van elaborar dos conceptes per acollir-se als crèdits: els danys i els estrangulaments sobre la indústria. Per aquesta segona via moltes empreses que havien estat poc o gens afectades per la riuada, van poder també acollir-se als crèdits oficials, uns crèdits que anaven del 3 al 5% d’interès, mentre que el vigent llavors en el mercat era d'entre el 17 i el 20%.
No es van donar crèdits a fons perdut com havia passat a València i altres indrets, assolats per desastres semblants, perquè la rapidesa era fonamental i quinze dies després de la riuada ja es van començar a signar els crèdits. El ministre de Treball Romeo Gorria ja havia fet de la necessitat virtut, en comentar que “los pueblos holgazanes piden donativos, los pueblos laboriosos solicitan créditos”, com si ningú no sabés com eren de parcials els ajuts estatals.
Un any després de la riuada, la recuperació ja era total. El pont aeri amb la Gran Bretanya per acabar les peces (Bradford-Leeds-Barcelona) va servir de poc, mentre que la solidaritat entre empresaris per acabar les comandes i l’esforç dels treballadors perquè no es tanqués la seva empresa va ser més efectiu. L’existència de capital barat procedent dels crèdits per a les empreses i la bona conjuntura d’inici dels anys seixanta també ho havia afavorit.
Va ser el festival del ferro, tal com comentava Josep García Barragan, president de l’Institut Industrial de Terrassa, al·ludint a la quantitat de maquinària que es va manipular: es va reparar tota la maquinària que es va poder i se’n va construir molta de nova. La capacitat productiva de la indústria llanera va créixer enormement. Això va afavorir el creixement no només de la metal·lúrgia i de la construcció, sinó també d’altres sectors com ara els transports, les arts gràfiques o els serveis.
L'ambient empresarial als anys seixanta era d'optimisme pel creixement econòmic prolongat, per l'aproximació al Mercat Comú, per la bona sintonia amb els governants... Però el festival es va acabar quan la conjuntura va canviar i sobre el sector tèxtil es va abatre la llarga crisi.

La ressaca de final de festa
Molts industrials van anar tornant els crèdits, reclamats pel Banc d’Espanya i després per la Diputació a les entitats patronals, en alguns casos amb demanda judicial inclosa. L’any 1977 el Banc d’Espanya reclamava encara 239 dels 1.000 milions de pessetes, així com 82 milions més en concepte d’interessos de demora, i va portar la reclamació davant dels tribunals.
L’any 1979, durant l’etapa de president de la Generalitat de Josep Tarradellas, el diputat Xavier Bigatà i el conseller d’Economia Eduard Punset van fer gestions a Madrid per condonar els crèdits pendents, que van fracassar. L’any següent, el Banc d’Espanya va presentar i guanyar una demanda executiva contra la Diputació de Barcelona, que defensava que el tancament dels crèdits s’havia de fer amb un acord polític (no oblidem que l'alcalde de Terrassa, Manuel Royes, era alhora president de la Diputació).
Amb tot això, la viabilitat de moltes empreses tèxtils era cada cop més difícil i moltes es van acollir al segon Pla de Reestructuració (1975-1979) per al seu tancament. Per això, l’exigència del retorn per part de la Diputació era difícil, tot i la creació d’una comissió en el seu si l’any 1985, de la qual formaven part els diputats Màxim Loizu, Jordi Labòria, Antoni Farrés i Antoni Cruells, entre altres.
L’any 1991 el tribunal va dictar sentència contra el recurs presentat per les patronals tèxtils que argumentava, entre altres motius, que elles no tenien personalitat quan van subscriure la pòlissa –ja que depenien de la Organización Sindical– i que els fets havien prescrit legalment.
L'import que quedava per pagar va esdevenir enutjós i a vegades conflictiu. I aquest procés va influir en el camí que van seguir les dues patronals tèxtils de Terrassa i Sabadell, un camí en el qual s'havia passat de parlar d’una fusió entre totes dues –als anys seixanta– a les divergències cada cop més accentuades durant la democràcia, ja que mentre l’Institut Industrial de Terrassa es va fusionar, juntament amb altres patronals, a la CECOT, el Gremi de Fabricants de Sabadell va seguir sol el seu camí, només amb un òrgan de coordinació amb les altres patronals locals. Finalment, l’any 1997, les dues entitats patronals i la Diputació van firmar un acord per tornar el què quedava del deute.
Però el sector tèxtil ja havia fet la seva darrera gran aportació històrica: l'accés als crèdits de la riuada que, juntament amb tots els altres recursos que van venir al Vallès donada la magnitud de la tragèdia de 1962, havia afavorit el final de l'hegemonia del sector i la diversificació econòmica de la comarca.
Els crèdits  i les indemnitzacions

Telers malmesos a la fàbrica Aymerich, Amat i Jover. Foto: Carles Duran. Ajuntament de Terrassa, Arxiu Municipal de Terrassa. Reg: 10-104-000126-224941

Franco visitant les obres de reconstrucció de la fàbrica Aymerich, Amat i Jove, el 18 de juny del 1963. Foto: Carles Duran. Ajuntament de Terrassa, Arxiu Municipal de Terrassa. Reg: 08-F91-057657

La fàbrica Amorós de Terrassa, actual seu del Museu de Ciència i la Tècnica, destruïda per la riuada. Foto: Carles Duran. Ajuntament de Terrassa, Arxiu Municipal de Terrassa. Reg: 10-104-000122-22491

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara