Romanço de la convivència en la diversitat i dels aiguats del 1962 a Terrassa

Era el dia vint-i-cinc
de Setembre, a la nit;
va caure una tromba d'aigua
com mai no s'havia vist.

Tot el curs de la Riera
de les Arenes cresqué
tant que va sortir de mare
i al seu pas tot s'ho endugué.

Baixaven pals de "l'electra",
cotxes, alzines i pins,
cases senceres baixaven
fins i tot amb gent a dins.

I també el pont de Renfe
va fer un pet i va anar avall,
les vies del tren penjaven
com un macabre espantall.

I tot el que era la Rambla
baixava com un allau,
feia poc que era coberta
la Riera del Palau.

L'endemà, amb llum de dia,
sortir al carrer feia por;
era un panorama tètric
tot era desolació.

Tot fet malbé, ple de runa.
anegat d'un fang lluent;
i més de cinc-centes cases
destruïdes totalment.

I el que és molt pitjor, les vides:
els números són roents:
desapareguts cinquanta,
i de morts més de dos-cents.

La plaga de la riuada
no es va limitar sols a aquí,
també va fer grans destrosses
al Papiol i a Rubí.

Tot seguit es posà en marxa
la maquinària oficial,
fins i tot va venir en Franco,
i ajut internacional.

Hi va haver alguna empresa
que aprofità l'ocasió:
renovà la maquinària
fent una reconversió.

Però, senyors, ja ho diu la dita,
"sempre plou sobre mullat":
l'ajuda a tothom arriba
menys al més necessitat.

Saber llegir bé la història
i corregir sense pors,
ens pot ajudar a no caure
en els mateixos errors.

Tant de bo que les riuades
ens ensenyin la lliçó,
que conviure és justícia,
i respecte i comprensió.