La família sempre havíem estat un xic transhumants. El pare és de Sant Cugat i la mare de Sabadell, així que teníem casa a les dues poblacions. En aquella època no era possible cursar el batxillerat a la vila i tots els que volien estudiar havien d’anar a una ciutat veïna. Però això implicava llevar-se més aviat i haver d’agafar el tren. Durant el curs escolar, doncs, resultava més còmode viure al pis de Sabadell i, així que podíem, anàvem a Sant Cugat, a una casa de planta baixa amb un bon pati.
El 25 de setembre jo era a Sabadell. Tenia una reunió amb els escoltes i per no tornar tard, em vaig quedar a dormir a casa de l’avi, la clàssica casa de rengle del centre. Plovia des de mitja tarda. Vers l’hora de sopar va augmentar la intensitat i se’n va anar la llum. No era res d’estrany i tothom tenia espelmes preparades. Cap a quarts d’onze va caure el diluvi universal. L’embornal de l’eixida no podia absorbir l’aigua i aviat va inundar la galeria. De res van valer els esforços per aturar-la: va progressar cap el menjador, el va sobrepassar, va continuar per la caixa d’escala, el corredor i va sortir per l’entradeta. Era com si el constructor hagués previst l’eventualitat, donant a tot el paviment un imperceptible pendís vers el carrer. També potser per això, el cancell es troba un graó per sobre de la vorera. Fora era tot fosc i se sentia fressa de riu. Amb una llanterna elèctrica vam comprovar que el carrer anava ple de banda a banda. El diluvi va ser relativament breu, tot i seguir plovent. Llavors, les campanes de Sant Fèlix van començar a repicar amb força, advertint d’una desgràcia.
L’endemà al matí, molt d’hora, va sonar el telèfon. L’avi treballava al Gremi de Fabricants i l’apressaven que hi anés: una riuada havia destruït moltes fàbriques de baix el riu. Més tard em va passar a buscar amb un taxi d’en Vila i el vaig acompanyar al pont de la carretera de Santa Perpètua. El panorama era increïble. Just a tocar hi havia una empresa d’acabats tèxtils. De l’edifici només en restaven les parets laterals, paral·leles al curs de l’aigua i la teulada. Era com un túnel fangós. Les façanes perpendiculars havien desaparegut amb tota la maquinària que hi havia dins. Uns dos-cents metres més avall hi havia un diable bolcat en el llot, una andròmina que pel cap baix pesava dues tones, que l’aigua va arrossegar com si res. Es parlava de molts morts i desapareguts. Més amunt, els Tints d’en Grau semblaven tallats per una ganiveta gegant i de la part més propera a la llera no n’hi havia rastre.
Des del pont de la Salut el paisatge era força semblant. Els vells molins edificats en una terrassa elevada havien resistit, però les indústries modernes bastides a la plana al·luvial, van resultar literalment arrasades. De la Tintoreria Castelló, acabada d’inaugurar en un meandre del riu Ripoll, només en restava l’estructura i la teulada. Les notícies de la resta de conca no eren gens millors: a Barberà, Ripollet i Montcada... havia fet molt mal. A Terrassa la riera del Palau havia esfondrat la Rambla. Dins la fàbrica Aymerich i Amat, avui Museu de la Ciència, l’aigua havia assolit un parell de metres d’alçada i les vies del tren estaven suspeses a l’aire, sense el pont que les havia de suportar. A Rubí, el barri de l’Escardívol havia desaparegut...
Al migdia em va telefonar el meu cosí gran. Els escoltes es mobilitzaven per ajudar on fes falta. La seva colla els van adreçar al barri de Rosales, a Sant Quirze, construït a la riba del riu Sec i devastat per la riuada, on van desenterrar diversos mort. A mi, com que només tenia 15 anys, em va tocar anar a classificar donatius a la Casa de la Caritat. La solidaritat va ser exemplar i arribaven molts camions amb el contingut més heterogeni imaginable. Calia destriar el menjar per una banda, el perible i que no; la roba per una altra, d’home, de dona, d’infants, les mantes, els llençols, les sabates. Aquells dies l’edifici era un cafarnaüm ple de voluntaris que intentaven ordenar cada tipus de cosa en grans caixes de fil i atendre les demandes dels centres d’acollida dels damnificats. La distribució es feia amb dos camions de l’exèrcit i em va ser assignada la tasca de fer-los de guia per arribar als llocs. Això em va permetre tenir un coneixement directe del que havia succeït en diferents bandes i ser testimoni de com era atesa la gent afectada. Dies després va començar el curs i es va acabar el voluntariat.