Dolors Manent, natural de Lliçà d’Amunt, havia nascut l’any 1936 i havia anat a parar a Terrassa perquè el seu marit era funcionari de l’Ajuntament. Havien aconseguit obrir una farmàcia al barri de les Arenes, perquè els permisos eren més fàcils d’aconseguir i més barats que no pas al centre. Vivien al carrer del Pinar, en una casa de dos pisos, amb la farmàcia a peu de carrer i l’habitatge al primer pis, amb el pati de darrere al mateix nivell que la riera. “Aquella nit, un veí ens va avisar que entrava aigua al pati. Com que ells vivien al costat, però el carrer feia pujada, no se’ls inundava i vam anar a casa seva, amb el meu fill petit i el meu marit. Fins l’endemà no vam veure què havia passat: el barri de baix havia desaparegut! El més curiós és que la meva sogra va sentir per la ràdio què havia passat i el meu pare i un cunyat van venir a Terrassa i van anar directament al cementiri. Ells van veure les víctimes de la catàstrofe. Però allà no ens hi van trobar i llavors ens van venir a buscar aquí, on tots estàvem bé, i es van endur el nen”. Els dies següents va ser d’una activitat frenètica. A la farmàcia vacunaven del tifus i repartien ajuda fins que no va arribar l’oficial: “l’exèrcit va fer tasques de recuperació, però aquí al barri, entre els veïns, vam construir el primer mur de contenció; tot i que l’Ajuntament em sembla que, al final, va pagar ciment i algun jornal”.