Castellar del Vallès: el calvari de Can Barba

Un treballador de la fàbrica va morir ofegat i un matrimoni va sobreviure penjat als embarrats dels telers a 3,20 metres d’alçada

Joan Pinyot i Garròs (text) , Fotògraf Llobet (Sabadell), (fotografies)

El fenomen més destructiu i les escenes de més pànic causades per l’aiguat de la nit del 25 al 26 de setembre del 1962 a Castellar del Vallès –que va provocar una víctima mortal per ofegament i unes pèrdues materials valorades en 140 milions de pessetes– es van viure al riu Ripoll, sobretot passat el Gorg d’en Barba, on la fàbrica de can Barba, la Vídua Tolrà, va quedar severament afectada, ja que la riuada es va emportar aigües avall el seu magatzem sencer.
Veient el nivell perillós del riu que baixava pleníssim, l’electricista i encarregat de donar el senyal d’acabament del torn, Pepe López, va tocar la sirena uns cinc minuts abans de l’hora habitual perquè tots els treballadors abandonessin la fàbrica. Per sort, ja no van deixar baixar els treballadors del torn de nit. La inundació de la fàbrica va començar cap a les 10 de la nit quan el riu va sortir de mare i la seva empenta va rebentar portes i parets, i va entrar al magatzem i a les naus. Els treballadors van fugir cap a l’escala dels menjadors fins a arribar a la torre del director, molts ajudant-se, donant-se les mans, sense llums, perdent les espardenyes i fugint, tement per la vida.
Amb tot, tres persones van restar atrapades dins de la fàbrica. Dues eren el matrimoni format per Fidel Guasch i Vives i Maria Pagès i Rovira. Abans de marxar, veient que l’aigua entrava dins la nau van tornar enrere per posar unes peces de roba sobre una taula per evitar que l’aigua les mullés. En aquells moments la llum ja se n’havia anat i s’hi veien gràcies als llums d’emergència... fins que aquestes també es van fondre. Llavors la parella va quedar totalment a les fosques perquè l’aigua es va emportar la turbina i el transformador d’un pes de més de 5.000 quilos.
Vist que l’aigua els pujava de nivell i que no veien altra cosa que el que es podia veure amb els llampecs de la tempesta, i en comprovar que no podien sortir perquè les portes estaven tapades per caixes i fang, es van enfilar dalt d’uns telers agafant-se amb les cintes que penjaven dels embarrats. Van sentir el soroll immens d’una paret que hi havia amb una vidriera que va cedir i, de cop, el nivell d’aigua els va pujar sobtadament fins al coll. Es van aguantar tots dos com van poder i encara van pujar als bombos dels embarrats, a tocar de les voltes de la nau, a 3,20 metres d’altura, on van estar penjats durant una hora i mitja fins que va cedir una paret i l’aigua va tornar a baixar de nivell.
A quarts d’una de la nit, van veure una llum de lot dalt d’una escala i els crits de gent demanant si hi havia algú viu. Eren mossèn Sebastià Rosell, el vicari mossèn Joaquim Vives, el guàrdia civil Pelayo Otalora, l’Isidor Comellas i el Josep Viladoms. Com van poder els van ajudar a baixar d’on eren, sobretot l’Isidor, que era molt alt, i enfangats fins al coll, van poden sortir sans i estalvis de la nau per passar a la torre dels Carreras, on es van refer. L’endemà, a les 8 del matí, en Fidel Guasch encara va tornar al mateix indret, on hauria pogut morir, per ajudar a desenrunar la fàbrica.
El tercer atrapat, l’Antoni Casanovas i García, fill de Cabrils, solter, de 45 anys, ja no va poder explicar mai la seva lluita contra la riuada. Va ser arrossegat per l’aigua i va ser trobat el matí següent ofegat al pont de la Salut de Sabadell.

Una tempesta espectacular
Aquests van ser els fets més tràgics d’un dia que, al matí, havia començat amb una pluja benvinguda, que semblava que podia apaivagar una sequera pertinaç, i que es va convertir cap a les set de la tarda en un xàfec i una tempesta de llamps i trons espectaculars. A molts llocs de Castellar va marxar la llum i l’esglai de la gent tement pels que eren fora de casa o treballaven de nit va ser general. El xàfec i els llampecs eren continus i no semblaven tenir fi. El campanar va tocar a morts i hi va haver una commoció general en saber que a la Pelleria hi ha havia hagut esllavissaments importants. El rector i el vicari van anar amunt i avall ajudant arreu, com podien.
Aquella nit l’aigua va baixar a torrentades per les canals i cingleres de la Mola i pels torrents situats a banda i banda de la capçalera del Ripoll. Al límit amb el terme municipal de Sabadell, al torrent de Ribatallada, la crescuda del riu va aportar un volum d’aigua de 3,16 hm3 des de les 9 del vespre fins a les 6 de la matinada. Es diu que van caure 223 litres d’aigua per metre quadrat.
A Sant Llorenç Savall el riu havia pujat de nivell prop de sis metres. D’aquí en avall tot el que el riu va trobar al seu pas -troncs, vegetació, maquinària, terra, roques...– va ser arrossegat i va formar taps als ulls dels ponts i als gorgs més profunds, així com embassaments artificials que en cedir provocaven avingudes encara més potents i cabaloses.

Els ponts del Pinetó i de Sant Feliu
El riu es va emportar totes les passeres de Sant Llorenç Savall en avall i va malmetre molts ponts de pedra fins a Sabadell, arrasant marges i hortes i inundant i afectant totes les indústries instal·lades prop de la llera del riu. Al seu pas per Sant Feliu del Racó, la riuada es va endur les baranes i el pis del Pont del Pinetó i del Pont de Sant Feliu, que va quedar impracticable. El pont de ferro de cal Pinyot (instal·lat l’any 1910 procedent de Cerdanyola) va ser trobat l’endemà recargolat 200 metres més avall.
Més avall de les Banyeres i del Gorg del Fitó una part de la fàbrica de Lluís Clols i Rabassó, la Pelleria de Fontscalents, va patir importants enfonsaments quan encara hi havia treballadors dins. La caldera de vapor va anar a parar 700 metres avall fins a quedar encallada al Gorg de can Pèlachs.
Al Joncar, la brutícia que portava el riu es va enredar sota els arcs del Pont Nou de Terrassa (construït el 1893) i va empantanegar tot el que hi arribava, de manera que el nivell de l’aigua va pujar pel damunt del pont i va arribar a tocar els peus de la Torre del Pont, on vivien els encarregats de la fàbrica de can Barba. Quan el nivell va baixar es va poder veure com la força de l’aigua havia arrencat d’arrel algunes peces de les baranes de pedra.

Un cabal de 19 metres d’alçada
Pocs metres més avall, la brutícia va tapar els arcs del Pont Vell construït el 1808 i la riuada li va passar per sobre i va superar l’alçada de 19 metres sobre el nivell normal del riu al Gorg de can Pèlachs. Aquí es va endur els carreus més febles de la part assentada al marge dret del riu (justament els no pertanyents a la fàbrica original) i tota la llargada de baranes, deixant-lo impracticable durant anys pel pas d’animals i carruatges.
El Pont Nou es va refer aviat però el Pont Vell va ser mig arreglat pels hortolans del riu just per permetre el pas d’una persona i va haver d’esperar 40 anys per ser completament rehabilitat el 2002.
Al poble, les inundacions de baixos de cases i escoles van ser nombroses, així com les caigudes d’arbres, murs i parets: al Passeig Tolrà, al Carrer de Sant Llorenç, al pati de l’església, a les escoles nacionals... Al torrent de Canyelles van desaparèixer molts horts i tot un tram de clavegueram. Els ponts del Sot del Fuió i del camí de can Borrell van ser trencats. La caseta de captació d’aigua dels Bullidors va desaparèixer. Entre els Bullidors i el xaragall de cal Voltà van desaparèixer més de 500 metres de canonades d’aigua. Les sèquies de can Tolrà i la Pelleria van quedar esbotzades. Hi va haver esllavissades arreu. Els carrers del Puig de la Creu, de Sant Feliu i del Retir, xaragallats. Avall del Gorg d’en Barba, les rescloses i recs del Boà i del Molí de Busquets van desaparèixer per complet. Del camí de can Tolrà al Molí no en va quedar ni rastre, com tampoc del pont de can Pagès. Per anar a Sabadell s’havia de passar per la carretera de Terrassa... L’endemà de la Mercè del 1962, doncs, Castellar del Vallès va viure un veritable desastre.
La solidaritat ciutadana es va mobilitzar ràpidament, es va recollir roba i menjar pels afectats d’arreu i mentre que altres empreses tèxtils oferiren públicament treball als qui es van quedar sense feina, el municipi va endegar una campanya de recollida de diners que es van entregar al governador civil uns mesos més tard.
Uns dies després, entre el 4 i el 7 de novembre del 1962, hi va haver tres noves crescudes del Ripoll que van afectar sobretot Sant Llorenç Savall i Sabadell.
Castellar del Vallès: el calvari de Can Barba

Aspecte de can Barba. A l’esquerra la casa de la turbina i a la dreta la filatura.

400 anys desapareguts

A Fontscalents subsisteix encara la indústria de la pell a cal Clols, però l’aiguat del 1962 i la crisi del tèxtil del 1967 va ferir de mort l’activitat industrial de can Barba, que al molí de llana, precedent de la Farga, es remuntava al 1560. Can Barba i el Molí de Busquets van tancar les portes el 1994. El Molí de Busquets, actiu des del 1736, va ser completament arrasat per les màquines el 2008. Van desaparèixer així, per sempre, més de 400 anys d’història industrial.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara