Més enllà de les conjuntures

A la publicació que teniu a les mans no s’hi parla de la crisi. Ve de gust dir-ho, així, d’entrada, sense massa miraments. No és que no la sentim, que massa que la patim i ens condiciona a tots, però com algun amable lector ens ha fet notar amb encert, aquesta revista-llibre semestral té la sort de posar la banya en explicar altres històries de la gent, la terra i el patrimoni vallesà que no són pas les que omplen les planes dels mitjans convencionals. Una mica, si voleu, és com si baixéssim d’Arbeca... I, per tant, més aviat pretenem d’evadir-vos-en, si pot ser.
I ho fem oferint-vos unes planes cuidades, on descobrireu literatura, imatges i patrimonis en sentit ampli, així com iniciatives i persones referents i singulars, amb trajectòries alliçonadores, que trobareu com un cert bàlsam. Conèixer-les, tot fruint de la lectura a estones reposades, us desfogarà i encoratjarà. Perquè des del vigor i la tenacitat creativa del terrassenc Jaume Cabré, que és l’escriptor català més llegit de tots els temps; fins a la convicció dels Codina de Caldes, farmacèutics des de l’època de Napoleó; passant per la fermesa de la sabadellenca Muriel Casals al davant d’Òmnium, es constata un cop més que la gent i la societat vallesana té un llarg camí a recórrer, més enllà de les conjuntures del moment. Com es desprèn, també, de l’èxit fulgurant i de l’energia festiva del trio pop d’èxit que són Els Catarres, d’Aguafreda; del geni escenogràfic dels cardedeuencs germans Castells; de la constància pel verb fet cançó de Miquel Pujadó; o dels combats resistents del cuiner lligat a la terra que és en Pep Salsetes; del compromís pels drets humans del vell militant obrer Àlvar García o de la perseverança del pastor transhumant Ton Soler, Pitxon. Històries vitals singulars que encara podreu ampliar resseguint la cartografia pictòrica clau que el genial Antoni Tàpies va viure al peu del Montseny, o resseguint les passes del vallesà de Lliçà d’Amunt Julià Padró que, fa un segle, va ser un dels quatre catalans que van sobreviure al naufragi del Titànic i que, en acabat, va triomfar fent les Amèriques a Cuba.
Al costat d’aquestes trajectòries i d’altres llegats patrimonials remarcables en l’àmbit de l’arqueologia, l’arquitectura, la indústria, la pagesia o la fauna vallesana, i sense parlar de la maleïda crisi, Vallesos sí que s’endinsa, d’altra banda, en moments en què davant de l’adversitat ha calgut empènyer, refer parets i repensar vides. La carpeta que presentem en aquesta edició és molt especial. No correspon a cap fet aleatori, sinó a una efemèride tràgica, encara molt present en la memòria popular. Perquè el 25 de setembre d’aquest 2012 fa cinquanta anys de les riuades del 1962 que van causar prop de 700 víctimes mortals. I amb un to atractiu i divulgatiu, que combina la història i l’anàlisi experta, aquest Vallesos es converteix en un veritable llibre de referència sobre allò que va ser molt més que una catàstrofe natural.
Vallesos ha entrat a fons, doncs, i amb una visió territorial i temàtica transversal, que passa per cada poble i ciutat afectats, en el record d’uns fets que van marcar les nostres terres i la nostra gent, que va fer reconèixer-nos i ens va explicar d’on veníem. Cap a on anàvem ho anem veient ara, al cap dels anys. Aturar-nos un moment en aquesta commemoració, serveix per recuperar l’alè i entendre que les petites catàstrofes no són res davant de l’esquinçament que suposa aquell buit, el parèntesi no tancat mai més que va deixar en suspens projectes i quimeres. Per això dèiem que no parlem pas d’aquesta crisi d’ara que ens eixorda, parlem d’un Vallès que es va refer, amb crosses, tot i els moments foscos de dictadura amb què els va viure. Hi trobareu imatges i paraules de qui va patir la riuada: hi endevinareu el gest i, això sí, us haureu d’imaginar el so, el bràmul de la tempesta. Escolteu-lo. El meteoròleg Francesc Mauri, que els ha estudiat a fons, ens diu en una entrevista que d’aquells tràgics aiguats del 1962 al Vallès n’hem après molt, però encara no prou. Val la pena de prendre’n nota.
Perquè el riu sempre agafa el que ha estat seu.
Més enllà de les conjuntures

La plana del Vallès vista des de Montcada i Reixac, amb el riu Besòs a la dreta.