Francesc Garcia tenia 14 anys i feia d’aprenent a la Electronica Sola, al carrer Arquímedes. Un cop tancada la botiga, com que plovia tant, en Gonzalo i el senyor Quimet –que treballaven amb ell– l’acompanyaven a casa en en una dkw, però a la cruïlla de Volta amb la Rambla, la furgoneta es va quedar negada i no va arrencar més. Mentre s’esperaven que amainés, va passar el pare d’en Francesc que li va dir que tornés a casa amb ell. Però el nano va dir-li que no, que quan la furgoneta s’engegués, ja arribaria a casa. La van encarar Rambla avall, per si amb la baixada el motor arrancava. Però no hi va haver manera. De sobte, un cop molt fort va sotragar el vehicle i els va espantar: “era un cotxe arrossegat que va xocar contra nosaltres com amb la força d’una onada”. La furgoneta va surar i va començar a baixar. Al Portal de Sant Roc amb Gutemberg hi havia tot de cotxes travessats i arbres caiguts i amuntegats.
“Se sentien crits d’auxili de gent atrapada dins d’un 600. Crits de pànic i angoixa. I els cotxes baixaven i donaven voltes enduts pel corrent. L’aigua seguia pujant... i els cotxes ja no sols suraven sinó que eren arrossegats fent voltes de campana. Vam picar contra el bar La Polar i l’aigua se’ns va endur fins que vam tornar a xocar contra un arbre, ja passada l’estació. El senyor Quimet estava molt espantat i volia sortir però en Gonzalo va dir que o tots o cap”. L’aigua envestia amb una força extraordinària i torçava l’arbre on la furgoneta estava encastada. “Un altre cop molt fort i arbre i furgoneta van tombar-se encara més. Vam sortir per la porta del copilot. Jo em vaig agafar al següent arbre de la filera, el Gonzalo a mi i el Sr. Quimet al de sota. Al cap de vint segons, la furgoneta i l’arbre on l’havíem lligada van ser arrencats.”
La Rambla era una torrentera embogida “i era tanta l’aigua que havia de fer puntetes per treure el cap i respirar. Tenia els músculs entumits de fer força, sentia que el Gonzalo m’agafava tan fort que gairebé m’arrancava de l’arbre, em feia tan mal tot que només pensava en deixar-me anar un moment per tornar-me a agafar. Vaig notar com en Gonzalo se l’enduia i m’ennuegava amb el fang i l’aigua que m’empassava. Passats quinze o vint minuts, l’aigua va començar a baixar i jo vaig cridar: Quimet, Quimet, que el Gonzalo no hi és, però qui em va respondre va ser en Gonzalo. D’en Quimet no en vam saber res. La riuada se’l va endur i el van trobar a Rubí”.