La riuada blava

Cròniques polítiques sobre la utilització propagandística que el règim franquista va fer de la catàstrofe

Lluís Sales i Favà , Ferran Sales Aige (text)

La nit de la riuada, alguns dirigents franquistes no eren en els seus llocs de responsabilitat pública. El Governador Civil de Barcelona i a la vegada Cap Provincial del Movimiento, el canari Matías Vega Guerra, era a Madrid per “tratar asuntos relacionados con su cargo”. Un altre influent jerarca, l’alcalde de Barcelona José María Porcioles, havia anat també a la capital de l’Estat amb el propòsit de promocionar la IXena Gala de la Sedería, que havia de celebrar-se el dissabte següent al Palau de Montjuïc sota la presidència de l’esposa del Caudillo.
En el marc d’una recerca en curs, hem pogut constatar ara que aquest buit de poder va agreujar la situació caòtica del Vallès i de les comarques veïnes. Igualment, la situació va fer aflorar contradiccions i antagonismes tant dins de les rengles franquistes com en l’oposició democràtica. L’intent d’imposar les consignes del govern, dies més tard, acabaria evidenciant la corrupció generalitzada d’un règim que, lluny de procurar pel benestar dels ciutadans, es mantenia sòlid gràcies als tractes de favor i a les xarxes clientelars. Aquest article té com a objectiu descriure alguns dels episodis polítics, de les lluites pel poder, motivats per la riuada.
La nit del 25 al 26 de setembre del 1962 alcaldes com Miquel Rufé, de Rubí, Josep Clapés Targarona, de Terrassa, o Josep Narbona, de Sant Adrià del Besòs –tres de les localitats més afectades per les aigües– van intentar posar-se en contacte, en va, amb el Governador Civil. Aquella matinada les ordres no acabarien arribant; fet pel qual, durant les primeres hores del desastre, l’ajuda per rescatar els damnificats i dur-los a refugis improvisats va córrer a càrrec de persones voluntàries: obrers, sacerdots, Minyons de Muntanya...
Enmig d’una desolació absoluta, poques van ser les veus que es van sentir de forma immediata. Sense línia telefònica, serveis bàsics ni gairebé possibilitat de desplaçar-se, les campanes de Sant Fèlix de Sabadell van sonar a sometent durant tota la nit, senyal que va empènyer moltes persones a socórrer els seus veïns. Però una de les veus més potents, que a la vegada acabaria esperonant l’autoorganització popular i erosionant la imatge del franquisme, va ser la de EAJ1-Radio Barcelona. Si bé el butlletí informatiu de les 8:30 del matí encara parlava vagament d’aiguats que haurien ocasionat pèrdues econòmiques i fins i tot un mort, dues hores més tard l’emissora ja proporcionava una imatge precisa de l’abast de la tragèdia.
En aquesta cadena privada –sotmesa com totes al control de les lleis franquistes– el director en funcions Manuel Tarín Iglesias va prendre dues decisions controvertides. En primer terme va decidir trencar el monopoli establert 25 anys enrere pel qual només Radio Nacional de España podia confeccionar els noticiaris, que a més havien ser emesos obligatòriament per totes les altres cadenes. Així, Radio Barcelona va començar a emetre butlletins periòdics que van irradiar-se arreu de l’Estat. Per altra banda, durant les primeres hores del dia 26 de setembre es va prescindir de la programació habitual de l’emissora, tot reconvertint-la en un centre estratègic capaç de difondre informació, a la vegada que organitzava l’assistència als damnificats. Tal com recorden les generacions més grans, aquesta operació va ser encarregada al locutor més popular de Radio Barcelona, Joaquín Soler Serrano. La Operación Urgencia durant les primeres hores i la Operación Dinero els dies subsegüents, van convertir Barcelona en un centre de recollida massiva de material i diners. Així mateix, al despatx de Tarín Iglesias, a la seu del carrer Casp, s’hi va constituir un Equipo de Información, que atenia les visites, rebia peticions de socors i organitzava les entregues d’ajuda, mantenint les emissions de forma ininterrompuda

Ràdio Barcelona, amenaça reconduïda
Quan a mitja tarda del 26 de setembre el Governador Civil va haver arribat a Barcelona, immediatament va intentar posar fi a la campanya de la ràdio. Era evident que s’estava lesionant la imatge i la credibilitat del govern. Els intents del franquisme van resultar infructuosos en primera instància, malgrat que de fet van produir-se algunes interrupcions momentànies de les emissions provocades per les trucades amenaçadores de Matías Vega Guerra. El Ministeri de Governació, al capdamunt del qual hi havia el general Camilo Alonso Vega, pressionava perquè l’emissora posés fi a la seva rebel·lió. Per contra, el nou ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, sembla que va acabar imposant les seves tesis: calia evitar l’enfrontament directe amb l’emissora i reconduir la mobilització popular per convertir-la en una operació de propaganda franquista. El cert és que la visita al Vallès que el cap d’Estat, Francisco Franco, va dur a terme a partir de l’1 d’octubre, va suposar (de forma consensuada amb l’emissora) el punt i final de la campanya. Aquells dies, el Caudillo va pronunciar els seus recordats discursos en el quals prometia tornar durant la primavera següent, i es va mostrar emocionat en públic en un parell d’ocasions.
La mobilització popular, emparada per la ràdio, havia generat fins aquell moment un singular parèntesis d’excepcionalitat democràtica. Durant cinc dies, una emissora en contacte permanent amb els ciutadans havia administrat una regió devastada. Una octaveta anònima, avui custodiada a l’Arxiu del Pavelló de la República de Barcelona, ofereix una idea de com van viure algunes persones la suspensió de la campanya de Radio Barcelona i la visita del dictador. L’octaveta s’intitula “¿Com ens poden impressionar les seves espesses llàgrimes de sauri fart? Que no plori el cocodril que no ens el podem creure” i segueix amb un llarg text de protesta, en la qual s’hi afirma: “No és cap casualitat l’autèntica popularitat de Ràdio Barcelona, malgrat els intents i els esforços de les autoritats per oficialitzar tots els ajuts”.

L’Expedient Rubí
Els efectes de la riuada a la vila de Rubí constitueixen un altre cas d’estudi, que posen en evidència contradiccions internes del franquisme, així com les pugnes polítiques, latents, que vivien les societats catalana i vallesana en particular. Rubí va ser un dels municipis més devastats, on un estudi recent hi comptabilitzen 260 morts (el 2,5% d’una població de 10.000 persones), 200 cases malmeses, mitja dotzena de fàbriques arrasades, innombrables camps de cultiu negats i els dos ponts que trevessaven la riera inutilitzats.
La nit de la riuada, els habitants de Rubí van organitzar-se de forma espontània per intentar socórrer les víctimes. Segons nombroses fonts, tan orals com escrites, al capdavant de l’operació s’hi trobava l’alcalde Miquel Rufé qui, per acollir els afectats, va donar ordre d’obrir el vell Casino Republicà i la sala d’actes de l’ajuntament, així com de permetre l’accés a l’antic cementiri municipal, ja en desús.
Un parell de dies més tard arribava a Rubí el primer emissari oficial, el comissionat del Govern Civil i de la Jefatura Provincial del Movimiento, l’inspector de Falange, Carlos Hernández Palmés. El governador havia enviat a Palmés per conèixer amb exactitud la magnitud de la tragèdia. Però ja en el primer informe que va trametre a la Jefatura Provincial de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS –presidida per Matías Vega Guerra– va mostrar interès per un altre assumpte. L’inspector hi acusava l’alcalde d’haver abandonat les seves funcions en aquells moments tràgics i de no haver fet res per a pal·liar el patiment de la població. Tots els informes que Palmés va enviar regularment a la Jefatura fins a finals d’octubre (avui custodiats a l’Arxiu del Govern Civil) continuaven insistint en la mateixa idea: Rufé era un home incapaç de complir adequadament amb els càrrecs que tenia –alcalde i cap local de la Falange–i en conseqüència havia de ser rellevat immediatament. La pugna va prendre cos en el moment en que l’inspector de Falange es va traslladar a viure a Rubí durant unes setmanes per “guiar y aconsejar al alcalde”. És a dir, per marcar ben d’aprop a Rufé.
Per entendre què hi ha darrera d’aquesta pugna cal parar esment a la biografia del cap del consistori. Miquel Rufé, fill de la classe propietària de Rubí, s’havia incorporat al Frente de Juventudes a partir del 1939. Així, iniciava una carrera que el va dur a ocupar diferents responsabilitats en l’aparell franquista local fins a ser nomenat alcalde el 18 de març del 1962. A la vegada, i tal com ja havien detectat durant anys els serveis d’inspecció de Falange, Rubí es trobava “amenaçada” per vells enemics del franquisme: el protestantisme, la masoneria o el catalanisme. Entre aquests perills, el cert és que la vila comptava amb un actiu cercle de tradicionalistes monàrquics, antics militants de la Lliga, i que en lideraven la vida cultural. La Asociación de Amigos del doctor Guardiet (un antic rector executat per un escamot anarquista l’any 1936) s’havia convertit en l’influent grup de difusió religiosa i cultural que feia seus, en la mesura de les possibilitats, els postulats del catalanisme tradicionalista. Rufé no era aliè a aquest món. Proper a la comunitat de Montserrat, dedicava les hores lliures a la recerca històrica, com per exemple a l’estudi de l’entronització de la Verge de Montserrat del 1947 (la primera gran manifestació catalanista des de la guerra). Així doncs, es tractava d’un personatge ambigu, que en el context de la riuada va ser víctima del zel d’un excombatent mutilado i fervent defensor de la ideologia falangista com Hernández Palmés.
Disposem de diverses notícies sobre la pugna continuada que van sostenir els dos durant dies. Els fets es van precipitar, però, el 14 d’octubre, moment en què va sortir al carrer el primer número de la revista Rubricata d’ençà de les inundacions. Portaveu local de Falange i controlada directament per l’alcalde, s’hi descriuen amb detall els treballs de rescat i desenrunament, tot elogiant les tasques de les organitzacions cíviques vinculades a la diòcesi, en especial les dels Minyons de Muntanya; a la vegada que l’actuació del règim i de les organitzacions falangistes hi queden en un segon pla. A més a més, s’hi subratlla la visita a la ciutat dels prínceps Juan Carlos i Sofía, que havien interromput el seu viatge de noces per visitar la zona. La revista posava en evidència les preferències polítiques de Rufé i en precipitaren la destitució. Exigida i promoguda per Palmés, la dimissió acabà arribant sota l’habitual pretext de malaltia que “súbitamente se le ha producido” tot argumentant que “ante el gran trabajo agobiador que requiere hoy día la alcaldía de Rubí, el cual no podría ser atendido con la energía y amplitud que exigen las circunstancias”.
Durant la tardor del 1962 el règim havia aconseguit apaivagar –almenys transitòriament– els diferents fronts polítics; el mediàtic, les lluites de poder i fins i tot els episodis de corrupció. Però mentre les pugnes internes eren resoltes, s’evidenciava la incapacitat del govern a l’hora de proporcionar un ajuda eficaç i equitativa a les famílies afectades.
La riuada blava

Els prínceps, de visita a Rubí. Font: Arxiu del Govern civil de Barcelona i Arxiu de Rubí

Els subratllats de Carlos Hernández Palmés a fragments de la revista Rubricata enviada al Givernador Civil. Font: Arxiu del Govern civil de Barcelona i Arxiu de Rubí

El dictador i al seu costat l’alcalde rubinenc Miquel Rufé, cessat per no prou afecte al règim. Font: Arxiu Municipal de Rubí

Aigües tèrboles

Imatges de la revista Rubricata. A la imatge de la pàgina anterior, l’escrit que acompanyava l'exemplar de la revista que va ser enviat al Governador Civil per l'inspector de Falange, Carlos Hernández Palmés, i que van servir per forçar la destitució Miquel Rufé com a alcalde de Rubí. Els autors de l’article les van localitzar a l'Arxiu del Govern Civil. Els subratllats són del mateix Carlos Hernández Palmés i denoten la seva intenció.

Por, rumors i corrupció en les ajudes

Durant les setmanes posteriors a la riuada, arreu del Vallès es van estendre rumors i crítiques més o menys velades envers la poca diligència del règim en el socors immediat i en la prestació d’ajudes. És així com el govern va encendre totes les llums d’alarma, tement que en qualsevol moment es poguessin produir protestes al carrer. Finalment aquestes protestes no van produir-se.
Sabem que durant la darrera setmana del mes d’octubre, el Governador Civil va ordenar al cap de policia de Barcelona obrir una investigació per corrupció en l’administració de les ajudes, en la qual apareixia implicada la Sección Femenina. La investigació comportava riscos, ja que com a cap del Movimiento, Vega Guerra era també responsable últim de les irregularitats produïdes en la gestió de les seves organitzacions. Es tractava, en tot cas, de seguir la pista d’una denúncia presentada per Francisco Cases, un dels responsables de Càritas (l’organització catòlica de beneficiència que actuava sota els auspicis del bisbat i que treballava al Vallès des de feia dies). Cases s’havia queixat no només de les irregularitats comeses per la Sección Femenina en l’administració de les ajudes, sinó també del comportament irregular d’algunes funcionàries d’aquesta organització, que s’haurien dedicat a vendre a terceres persones i de forma il·legal les mercaderies destinades als damnificats. Les proves aportades per Cases eren concloents. Demostraven que grans partides de roba i d’altres objectes estaven sent venudes a diversos comerciants de Barcelona i fins i tot eren revenudes, a plena llum del dia, en el mercat de la Plaça de les Glòries.
Matías Vega va ordenar la investigació basant-se en aquestes proves tot i que també sabia que la Sección Femenina i Càritas mantenien una pugna sorda que es dirimia sobre el terreny, al Vallès, on rivalitzaven sobre qui havia de dirigir i controlar la campanya d’ajuda als damnificats. Tot i que la pugna es trobava oficialment resolta a partir del moment que el règim va atorgar àmplies prerrogatives a la Sección Femenina, la coordinació entre les dues institucions resultava gairebé una quimera. Càritas es negava a sotmetre’s al control falangista i continuava actuant amb independència, gràcies a la professionalitat d’un bon nombre d’assistents socials que coneixien el terreny i el teixit social en el qual es movien.
La investigació policial, per altra banda, no tardaria a oferir resultats. Una setmana més tard, la Jefatura Superior de Policía detenia dos comerciants dels encants de les Glòries, que asseguraren haver comprat les mercaderies a l’encarregada del Pavelló Alfons xiii de Montjuïc, habilitat per les autoritats per emmagatzemar l’ajuda. Una investigació posterior també demostraria el tràfic il·legal de matalassos i somiers destinats a les famílies que s’havien quedat sense casa.
L’opacitat, la discreció i la manca de garanties de la investigació només permet aventurar que les acusacions de malversació contra les funcionàries de la Sección Femenina van ser descartades. Amb tota probabilitat, la fórmula escollida pels responsables del règim va ser la d’arxivar la causa, el carpetazo. Un arxiu, val a dir, que permetria que l’organització continués operant impunement amb unes ajudes i uns cabals recollits per a socórrer les famílies afectades per la riuada.

La portada del setmanari Por qué? mostra un centre de recollida d’ajut pels damnificats.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara