La memòria del fang

Ara que fa 50 anys de les riuades del 1962, documentem amb testimonis, cròniques i anàlisis expertes l’impacte d’uns aiguats tràgics que van causar prop de 700 morts al Vallès

Vicenç Relats (text)

El gravat que il·lustra aquesta pàgina, obra del pintor i vitraller Joan Vila Grau, expressa de forma punyent la duresa de les tràgiques riuades del Vallès del 25 de setembre del 1962. És una obra plàstica no gaire coneguda que volem compartir. Des que n’hem sabut l’existència, se’ns apareix com una icona especialment expressiva d’aquella devastació. L’artista, amb orígens sabadellencs i residència a Sant Sebastià de Montmajor (Caldes de Montbui), es va sentir colpit per una tragèdia que va viure, com tants altres centenars de voluntaris, col·laborant en la gran acció solidària que va desencadenar. No va ser fins al cap de dos mesos de l’experiència viscuda que va poder-ne fer un dibuix, de tons negres i terrosos, com el fang, reflectint la impressió que li va causar la descoberta del cadàver d’una dona, sota el teixit espès de canyes, matolls i peces de roba esfilagarsades. Embardissaven uns camps de fruiters enfangats que, dies abans, havien estat negats per les aigües desbocades de les rieres de les Arenes, del Palau, de Rubí, del riu Ripoll i altres afluents del Llobregat i del Besòs. Van arrossegar de tot i es van endur prop de 700 vides humanes, en la que és la catàstrofe natural amb més víctimes a la Península Ibèrica, des del terratrèmol de Lisboa de 1795.
La memòria de les riuades del 62 –la memòria del fang, com el meteoròleg Francesc Mauri la va descriure encertadament en un reportatge televisiu d’ara fa deu anys– és encara ben viva als pobles i ciutats del Vallès que les van patir, on les pluges intenses encara causen temor i on catàstrofes similars arreu del món hi són reviscudes amb una especial sensibilitat. Ara que en fa 50 anys, aquesta carpeta de Vallesos rememora aquells aiguats que van esdevenir tan tràgics perquè les pluges torrencials es van aliar fatalment amb la misèria, l’especulació i la permissivitat urbanística imperants durant una dictadura franquista que, lluny de depurar responsabilitats, va utilitzar la tragèdia per fer-se propaganda. En les 88 pàgines que vénen a continuació en fem memòria amb testimonis viscuts, cròniques de cada localitat afectada i anàlisis expertes que n’expliquen l’origen i l’impacte social, econòmic, polític, mediàtic i urbanístic que van suposar. Unes cròniques que comencen amb una de luxe: el relat que l’escriptor Josep Maria Espinàs en va fer per al setmanari Destino –publicada el 6 d’octubre de 1962 i ara traduïda al català–, que és un testimoni especialment valuós.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara