El dimarts 25 de setembre –un dimarts negre tangiblement més dolorós per a nosaltres que aquell cèlebre black Friday de 1929, a la Borsa de Nova York, perquè les vides humanes no tenen valor recuperable- vaig ser un mal testimoni de la catàstrofe. Testimoni, perquè hi vaig ser, i mal testimoni perquè no vaig saber imaginar el que podia passar. A molts, suposo, ens va passar el mateix, i aquesta falta d’advertència, de preparació, és una de les causes del desastre. A les nou del vespre, en el moment més fort del temporal, jo pujava per l’Arrabassada. L’aigua escombrava la carretera i la boira i el baf m’obligaven a treure el cap per la finestra per aconseguir veure dos metres de camí. Així vaig creuar el Tibidabo i vaig baixar cap a Sant Cugat. La descripció de l’escàndol atmosfèric és innecessària, vostès n’estan assabentats. Els arbres voluminosos abatuts sobre la carretera m’haurien haver servit d’avís, però com he dit, no estàvem preparats. En realitat no vam obrir els ulls fins que l’endemà vam llegir el diari. Vaig tornar a Barcelona a dos quarts de tres de la matinada, gairebé ja no plovia; vaig creure que ja havia passat tot, quan, precisament llavors, les riuades s’enduien barris sencers.
Destino no és un diari que hagi d’informar l’endemà. Tampoc no és un setmanari que cultivi la brillant i impúdica flor del sensacionalisme. Vaig tornar a l’escenari de la tragèdia al cap de dues nits. Quan, reduït el nerviosisme, començava a ser possible una certa reflexió.

Amb ulls d’incomprensió
En arribar a Rubí, el primer que vaig fer va ser buscar el barri de l’Escardívol, però no el vaig trobar, perquè el barri ja no existeix. Per als forasters la catàstrofe de l’Escardívol, a Rubí, o de les Arenes, a Terrassa, és molt poc espectacular. No és dramàtica, ja que falten els elements de contrast, les cases quarterades, les ruïnes, els enderrocs. No és dramàtica, és tràgica. La grandesa tràgica del res. Com si a allà mai no hi hagués hagut cases. I certament n’hi havia hagut, no només vivendes d’estructura modesta, sinó edificis respectables de planta i pis. La comparació entre la vida que se’n va anar i el desert que ha arribat només poden fer-la els de Rubí. Em diuen: “Aquí hi havia les cases, això era un carrer, allà hi havia una fàbrica”. I un mira amb els ulls esbatanats.
Hi ha molts ulls oberts a Rubí. Ulls oberts pel temor, ulls que manté oberts l’excitació d’haver sobreviscut, ulls –els majoritaris– oberts en la més pura inèrcia, en la incomprensió que encara no és dolor, ulls que no parpellegen.
Una pupil·la blanca enorme, un reflector militar, il·lumina el nou descampat on una petita excavadora es mou amb una tenacitat imponent. A Rubí he observat aquesta nit menys activitat pública de la que em pensava a través de la informació periodística. En canvi, la premsa i la ràdio no havien explicat aquesta paralització dels rostres, les mirades desguarnides, la veu agafada.

A propòsit del cor
Pels carrers de Rubí, sense llum elèctric, passen les ombres de la gent. Alguns porten una llanterna a la mà, perquè ja no és possible circular, pels carrers tan coneguts, fiant-se de l’instint de sempre. Cal evitar els enderrocs, el fang i l’aigua. A la porta d’una farmàcia, un llum de butà. En un bar, una espelma.
En aquest bar hi acaba d’entrar un home alt, sec, sense afaitar. Ve de l’Aragó i fa cinc minuts que li han dit que la seva família està bé. Encara no ha anat a veure-la. S’està prenent el tercer conyac. Una dona que està amb la seva filla al costat de la barra el mira fixament i li pregunta:
– Escolta, no ets en Fulano, el que vivia al carrer tal?
Es reconeixen. Havien jugat de petits als mateixos jocs.
– I aquesta noia és la teva filla? Verge Santa!
Ell porta anys treballant a l’Aragó. Fins que la ràdio li va donar la notícia i el va anar esgarrapant per dins. De l’Ajuntament el van cridar per preguntar-li: “Escolti, vostè és de Rubí: què ha passat al seu poble?” Ell, com tothom, no tenia altres notícies que les de la ràdio. I després va contemplar les destrosses de Rubí a la televisió. I al bar aragonès va veure plorar homes fets i drets. Tot d’una se’n va anar a l’estació i, amb la mateixa roba de la feina, va agafar el tren.
–Hauries de menjar alguna cosa –li diuen ara.
– No, demà. Avui només bec. –parla entretallat, nerviosament.
– I tu? –invita a un noi que està a un costat.
El noi no sembla haver-lo sentit. La dona contesta per ell:
– Ha perdut la seva mare i les seves tres germanes; s’ha quedat sol, sense casa, sense roba. Li hem deixat aquesta jaqueta i ve a dormir amb nosaltres.
Jo pregunto què li han donat en aquests dos dies. L’impuls fabulós de la nostra gent ha portat fins a Rubí, com a altres localitats, roba i aliments per a tothom. Una prova de consciència col·lectiva. Els diaris ja diuen que no s’enviï més gènere, que les necessitats han quedat cobertes. Però al meu amic desconegut encara no li han donat res. L’última consigna ha estat: “Demà a les dotze”.
Quin gran cor que tenim! Quin cor més gran i desorganitzat! El “vuelva usted mañana” de Larra, aplicat a les víctimes; la temptació del funcionarisme, d’autoimportància paralitzadora. Un metge va entrar al bar i li vam exposar el cas. El vam convidar a acompanyar el noi a l’Ajuntament. Al cap de mitja hora va tornar amb una maleta plena de roba. L’absurda norma “demà a les dotze” va quedar derogada en aquest cas, no menys absurdament, per una recomanació. Quin gran cor que tenim, quin cor més gran i desorganitzat!

A la recerca dels parents
A la paret d’una casa que amb prou feines es manté dreta, llegeixo aquest avís: “Prohibit llençar-hi escombraries”. Al seu voltant s’hi estenen les deixalles immenses que hi ha anat arrossegant la riuada. De la força de l’aigua en dóna una idea clara el fet de la desaparició del transformador, que pesava seixanta tones; em diuen que després va ser trobat a un quilòmetre de distància. Dotzenes de telers, en canvi, no han estat trobats. En aquesta carrera terrible cap al mar llunyà va haver-hi peripècies inversemblants. Un home, agafat a un tronc, va sobreviure al llarg de dos quilòmetres; un nen de quatre mesos va surar a l’aigua fins que va ser recollit.
Avanço per la carretera de Rubí cap a Terrassa. El pont s’ha enfonsat i cal baixar amb el cotxe cap a la riera i, creuant-la, buscar en la nit la pujada per l’altra banda. Poc després, la Guàrdia Civil m’indica que passi i em demana si podré portar a Terrassa dues dones. Només faltaria.
Les dues dones estan sota els efectes d’una excitació nerviosa i una crisi de plor. Vénen de Granada a la recerca dels seus parents –el marit, els fills- que havien emigrat a Terrassa. No han dormit.
– Estiguin tranquil·les –els dic–, Terrassa és molt gran.
– Ai, Senyor!, però ells viuen a les Arenes, que és el barri destruït!
El viatge curt cap a Terrassa se m’ha fet molt dur. Les porto a la plaça d’Espanya, a un bar on, segons sembla, hi treballa el fill d’una d’elles. Està tancat. Mentre investigo, s’arrapengen a la paret, rendides. Resulta –l’interrogatori es fa amb dificultat, no saben quasi res, i el poc que saben no troben la manera de dir-ho- que una filla viu en una pensió del carrer de Sant Josep. Anem cap allà. Són quasi les dues de la matinada. Truco i pregunto per la noia. I apareix una noia pàl·lida, d’ulls atònits, i tinc temps de veure l’abraçada més angoixant, una abraçada ja sense força, muda.

Terra de germanor
Em dirigeixo després a les Arenes. Passo per davant d’un Col·legi Major, ara convertit en hospital. De nit, per aquí no s’hi veu ningú. També ha desaparegut un barri sencer. De dia es mouen d’una banda a l’altra camions i tricicles, gent que va i ve; l’ordenació d’aquest formiguer l’han emprès pel seu compte els Minyons de Muntanya; la iniciativa privada ha donat arreu una lliçó de responsabilitat, sacrificant la faramalla propagandística en benefici de l’eficàcia possible. Veig passar per Terrassa camions particulars, plens d’homes cansats, que han estat treballant tot el dia sense demanar res a canvi, ni tan sols el reconeixement públic.
Si a les Arenes –com a l’Escardívol, a Rubí– la desaparició total de dotzenes de cases impedeix pràcticament tenir elements de referència del desastre, a la Rambla de Terrassa l’espectacle és més impressionant, el drama més visible. El múscul d’aigua va baixar arrossegant-ho tot; els cotxes van anar a estavellar-se contra els arbres i avui es veuen arrebossats de terra, branques i enderrocs, absolutament irreconeixibles. Les portes de l’estació de ferrocarril van volar. Es va enfonsar un bar. Una parella de nuvis, sorpresa per l’envestida, es va agafar al tronc d’un arbre; ell va poder encimbellar-se una mica i aguantar-se millor, els braços de la noia van cedir, davant la mirada impotent del noi. Impotència, aquesta és la paraula. Els testimonis de la riuada, darrera les finestres i les parets que resistien, van passar l’amargor terrible de sentir les veus d’auxili i haver de romandre immòbils.
M’he aturat sovint per convertir-me en un taxi improvisat. Tres dones m’han demanat que les portés al cementiri. Una família manresana ha arribat per saber –ja que el telèfon no funcionava- si el germà que viu a les Fonts ha pogut salvar-se, com així ha estat, per sort.
La catàstrofe del Vallès ha provocat milers de desplaçaments des de tots els punts d’Espanya però, sobretot, d’Andalusia. Als barris més desolats, la població era en gran part procedent del Sud. Moltes de les fotografies que han publicat els diaris no semblaven preses a Catalunya. Els tipus humans, els vestits negres, tot ens donava una imatge de l’Espanya més meridional i patètica. Molts dels familiars dels nous catalans han vingut a Catalunya per primer cop i, pensant en tantes esperances frustrades, fa una angoixa profunda veure’ls caminar en grup, en un grup fosc i com de somnàmbuls, pels carrers moderns de la terra de promissió.
Si per a alguns no ho ha estat, ha estat com a mínim terra de germanor en la desgràcia. Perquè l’impuls dels socors va néixer de l’home del carrer. De l’home que treballa a la mateixa terra, de l’home que va sentir de cop que tenia alguna cosa en comú amb l’habitant desconegut de l’Escardívol o les Fonts o el Papiol.

Meditació sobre els voluntaris
La catàstrofe del dia 25 ha estat el banc de proves dels voluntaris. Voluntaris entestats en els esforços més ingrats, com ara la recuperació i l’enterrament de cadàvers, a pic i pala, la crema del material utilitzat per al rescat, mesura sanitària necessària, etcètera. La presència dels Minyons a Terrassa ha estat valuosa per canalitzar el caos de la circulació. Però, és clar, no tot és a l’abast dels voluntaris generosos, de l’home que pel seu compte i risc agafa un cotxe, puja a un camió i es dirigeix al lloc sinistrat. La magnitud d’aquestes catàstrofes i la complexitat de les ciutats d’avui, amb els seus serveis i problemes de tota mena, exigeix que l’adhesió fraternal dels conciutadans i compatriotes es complementi amb l’ajuda pràctica d’aquelles estructures i organitzacions que, per raó del seu règim interior, puguin donar en el temps mínim l’eficàcia màxima. És admirable que en una ciutat com Barcelona, i a l’any 1962, sobrevisqui aquest esperit que ens ha deixat corpresos a tots; però és aconsellable que una capital tan poblada com la nostra, i en aquests temps, pugui tenir la seguretat que hi ha a la seva disposició unes forces preestablertes, d’utilització ràpida i sense reserves.
Dèiem al principi que vam ser testimonis inconscients del desastre i que la falta de preparació n’és una de les seves causes. Doncs bé, entre tantes pàgines dedicades a glossar les anècdotes, tràgiques o pintoresques, del succés terrible; entre tantes hores de programa radiofònic i tantes imatges de televisió, jo he trobat a faltar una explicació tècnica, una descripció del mecanisme de la catàstrofe. El paper dut a terme per la pluja, per l’estat del llit dels rius i rieres, pels ponts. Em fa la impressió que els ponts moderns col·laboren en el nombre elevat de víctimes. Els ponts antics deixaven passar molta aigua; els nous es construeixen tal vegada pensant poc o gens en l’aigua que un dia pugui passar per sota seu i molt en els automòbils i trens que cada dia els travessen. Són ponts que semblen ignorar les causes del desnivell que salven: el riu. Llavors, quan el riu arriba, arrossegant arbres i terres, el pont baix es tapa, l’aigua puja i comença a inundar els camps immediats, ja que no troba pas cap al mar. I el pont es converteix en una paret de presa, que s’obre de cop i precipita tones d’aigua sobre la gent confiada. Així s’explicaria el creixement sobtat del nivell, la impossibilitat d’escapar-se’n i l’alt nombre de víctimes. Si això és així, valdria la pena que es confirmés conscientment i que es tingués present de cara al futur; si no és així, seria convenient aclarir per què i com es va produir l’hecatombe humana, concretament a l’Escardívol i les Arenes. El que em sembla absurd és que cada ciutadà s’hagi d’improvisar una explicació, de la mateixa manera que s’improvisa el salvament. Sobretot, tenint en compte que, per desgràcia, d’aquí a cinc, deu o vint anys es repetirà una calamitat semblant en una altra banda del país. Els nois dels Lluïsos de Gràcia, que van fer l’homenada de partir-se el pit al Papiol, per exemple, i tants altres grups coneguts o anònims, tenen ara el dret no només al panegíric, a la frase amable, sinó també a l’explicació clara i objectiva.
Per Terrassa circula, mentre escric aquestes improvisades paraules, una camioneta que anuncia a través dels altaveus: “Atenció, atenció, atenció. S’ordena la vacunació contra el tifus de tota la població”. Excel·lent mesura que només els inconscients s’atrevirien a discutir. I ens sembla que aquesta disposició dels sanitaris és l’exemple que han de seguir totes les persones i institucions responsables: vacunar el país contra el risc futur, donar-li amb antelació els recursos necessaris, físics i tècnics, que són propis de la societat moderna. La qualitat humana ja ha quedat demostrada.

(Text traduït al català per Vicenç Relats)