És anar al taller dels germans Castells, en Josep i en Jordi, aquests bessons dinàmics i trempats fins al moll de l’os, i repassar, així com si res, la història del teatre català dels últims 30 anys. No exagero ni mica. A la seva nau de Santa Agnès de Malanyanes pertot s’hi veuen petits vestigis d’algunes de les grans escenografies que han muntat. Sorprèn la versatilitat d’aquests escenògrafs de Cardedeu, el seu perfil de creadors totals. I també sorprèn constatar fins a quin punt s’han fet a si mateixos: van pencar i van creure en el somni fins a aconseguir-ne fer la feina. I això que el seu pare va viure, de primer, com un disgust la notícia que es volien dedicar de ple a l’escenografia. Amb el pare hi van treballar de pintors, però de mica en mica i amb l’efervescència dels anys 70 com a teló de fons, van fer el camí de la descoberta del món teatral.
A la nau aquí hi ha una peça de La cena d’en Flotats, allà unes campanes de la sèrie Oh! Espanya de Dagoll Dagom, la capçalera d’un establiment –Bodega Castells– per a la pel·lícula de Trueba El embrujo de Shangai. Enllà es troben restes dels decorats del film El perfum, La flauta màgica per al Liceu, les boles planetàries dels Jocs Olímpics de Barcelona... Són uns tot terreny, però on comencen i fan el recorregut més ampli és en el teatre. Senyorejant la nau, al capdamunt, hi tenen penjat l’Elogi del viure”, de Joan Maragall, tota una declaració de les (bones) intencions que els han guiat: “Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel que serveixes...”. “Als aprenents que vénen els fem llegir això”, comenta, sorneguer, en Josep.
El pare dels germans Castells era pintor de parets, per bé que amb algunes petites vel·leïtats artístiques: havia fet els rètols d’un bon grapat d’establiments de Cardedeu i també havia pintat els decorats del Pastorets del poble. “Ens va ensenyar molt, a les obres veies com actuaven els fusters, els manyans, els paletes...”. Amb tot això, aprenen “els elements bàsics que es necessiten per aguantar una estructura”. Tota una metàfora. Com d’aquí salten al teatre? Cap al 1969 creen a Cardedeu el GAT, un grup de teatre amateur a través del qual s’interessen per la moguda escènica del moment. Fan cursos, entren en contacte amb grups, van a aprendre arts a l’escola Massana de Barcelona. D’aquests anys, els bessons Castells es miren com “aquell parell de joves que baixaven a Barcelona” a formar-se i a qui “nno coneixia ningú”. En tornar, el pare els anava a recollir amb la furgoneta a l’estació de Granollers.
“Comencem a portar grups de Barcelona a fer teatre a Cardedeu”. És l’època “brillant del teatre independent”, quan s’ensumen anhels de llibertat per tots cantons, recorda en Jordi. En Frederic Roda, les companyies de Comediants o Dagoll Dagom són noms d’aquesta ebullició, amb qui traven una estreta relació i amb qui treballaran per sempre més. De fet, per l’obra Antaviana, de Dagoll Dagom, fan el seu primer encàrrec: el cartell de l’espectacle, esdevingut imatge mítica de la memòria col·lectiva d’aquest país. Entren al teatre a través de la cartellística i hi seguiran pels decorats. “Fins als 90 no ens aboquem al 100%” a l’escenografia, que, pel que fa el cas, volia dir “deixar els clients del pare i agafar els nostres”. Tot un tràngol. El pare no ho veia clar: “Ara que tenim fills ho podem entendre, veia arribar aquelles colles de peluts, de Comediants, Dagoll Dagom, a Cardedeu...”. En Josep recorda l’última paret que va pintar: era en una casa de la carretera de Cardedeu i ell tenia 32 anys. Al tombant dels 80 amb els 90 viuen aquesta època de transició fins a abocar-s’hi de ple. “Quan (el pare) va venir aquí (a la nau de Santa Agnès) i va veure que fèiem uns telons per al Liceu i uns decorats per a la Passió d’Olesa va entendre el camí que havíem seguit i això el va posar en pau”, rememora en Jordi. I des de l’espectacle Mikado, per a Dagoll Dagom (el 1986), ja sense aturador, comencen a alçar-se telons, decorats i instal·lacions de tota mena: obres per a Enric Majó en l’època excelsa d’Enric Majó, muntatges per a en Pep Bou (un altre com de la família), La Cubana, Flotats, La Fura dels Baus, el Tricicle, fins a, més recentment, Carles Santos, La Perla 29 o Julio Manrique.
Després vindran les primeres incursions al cinema, de la mà de Comediants, els treballs per a la televisió, per a museus i grans esdeveniments (l’Expo de Sevilla, els Jocs Olímpics...) i les gires de músics, com ara, fa ben poc, la de Manolo García. “Aquesta diversitat és la riquesa del taller”. Només que el lector es pari en la fitxa tècnica de molts muntatges d’avui, hi trobarà la petja d’aquests bessons singulars que, tot i així, eviten pintar-ho tot de color de rosa: admeten la duresa i la pressió de l’ofici i el cop, també en aquest àmbit, de la crisi. Aquests germans ofereixen, però, una bona recepta: l’energia que transmeten erigeix, en forma d’escenografies, realitats que semblaven impossibles.