Els Catarres

El trio de pop acústic fester, de la Jenifer i d’Aiguafreda

Vicenç Relats (text) , Josep Prims (fotografies)

“Nosaltres ho fem tot al revés. És com si ens haguéssim aixecat amb presses i ens anéssim vestint pel carrer. Ens sona el despertador i, apa, a córrer! Ara ja estem vestits, però l’estiu passat vam anar una mica en pilotes...” Amb aquesta imatge ben gràfica i còmica, l’Èric Vergés, el cantant i guitarra d’Els Catarres, sintetitza la trajectòria fulgurant del primer any i mig d’aquest trio de pop acústic fester, nascut a la frontera entre el Vallès i Osona, a Aiguafreda, poble del qual s’han convertit en veritables ambaixadors tot pregonant la seva Festa Major.
En aquest recorregut trepidant, que tot just ara comencen a controlar, acumulen 150 concerts arreu dels Països Catalans i quantitats ingents de descàrregues a Internet de les seves cançons. “Vam haver de deixar de cop les feines que fèiem i ha estat un no parar improvisat, tot i que a finals de l’estiu passat vam haver de suspendre tretze concerts”, explica en Jan Riera, l’home orquestra de la casa, que toca l’acordió, també canta i que amb els peus toca el bombo i la pandereta.
La seva va ser una bogeria que, quan actuaven per cap preu, “va arribar sense planificar, que no hauríem imaginat mai, que havia de ser una mica així: començant de zero, sense cap mena de previsió i amb gas a fondo”, apunta la Roser Cruells, la contrabaixista i veu que completa la família catarra. Una peça clau del trio que l’Èric i en Jan, amics des de menuts, van anar a fitxar al poble del costat, Centelles, quan dissenyaven “un projecte fàcil, sense amplificadors ni massa complicacions, per portar als bars de la comarca” .
Amb les seves guitarres elèctriques, l’Èric i el Jan ja havien tocat amb un altre grup abans, Hotel la Paz, una banda de rock elèctric de músics d’orígens diversos que van coincidir en ambients universitaris a Barcelona, que havien fet de teloners més d’un cop d’El canto del loco. “Hotel la Paz no era un projecte tan nostre, era una cosa del cantant, amb qui nosaltres col·laboràvem”, diuen.
El que és un dels grups de més èxit del pop català del moment es va veure enfilat a la fama quan, tot d’una, la seva Jenifer va sonar per tot arreu i es va convertir en la cançó de l’estiu de l’any passat. L’havien estrenat al seu debut informal, el novembre del 2010, en una actuació a la plaça Major d’Aiguafreda que els havia proposat l’associació local d’artesans, per animar la seva fira d’artesania. Ells ja tenien peces envestades però la petició dels artesans els va servir de pretext per acabar d’enllestir el seu primer repertori, de només vuit cançons.
La Jenifer, doncs, va ser aviat la seva bomba i, així que la van penjar mal gravada al seu web, va córrer com la pólvora per les xarxes socials. La xoni de Castefa els va fer triomfar de cop. La gran acollida de Jenifer –“feta en dues hores i amb dues cerveses”–, va decidir-los a gravar en bona qualitat un videoclip i les vuit cançons que tenien, que també van penjar a la xarxa perquè tothom que ho volgués se les pogués baixar de franc. Un tothom que al cap d’un any i mig de catarrejar s’acostava molt a les prop de 100.000 descàrregues!
“Quan va petar la Jenifer vam passar d’actuar davant de vint persones a omplir una plaça amb un miler, en una setmana”, diu en Jan, encara sorprès del boom d’una cançó que plantejaven “com una broma, des del bon rotllo” i en la qual “tothom hi busca interpretacions”. I és que la divertida història d’amor gens impossible d’un jove de la ceba i una mossa catalana de referents hispànics, que fins i tot el president Pujol posa d’exemple de barreja saludable en xerrades seves, ha esdevingut tota una cançó-retrat de sociologia catalana. “En Pujol ens segueix molt i resulta divertit; els seus comentaris van acabar-hi de posar la cirereta”, diuen en referència a la memorable conferència –escampada pel youtube– en què l’expresident analitza punt per punt la cançó.
La Jenifer s’ha fet popularíssima i l’han replicat i reversionat particularment molta altra gent –més enllà d’una catalufa Montserrat, fabricada per les ràdios–, i fins i tot s’ha posat de moda com a regal de casaments (del tipus “ara m’he enamorat d’una xina de Pequin”). Tot un “fenomen màgic excepcional, que no tornarem a tenir”, diuen els seus autors, que constaten que “amb un milió i mig de descàrregues, ha estat el videoclip en català més vist de la història en només sis mesos”. I és que asseguren que “buscar un èxit és molt difícil; no el buscàvem i el vam trobar”.
Plenament fills del món virtual 2.0 i 3.0, aquests joves músics de 28 anys (ells) i 25 (ella), que fins fa uns mesos treballaven dissenyant webs i fent muntatges audiovisuals o estudiant, també han editat un disc convencional, tot i que gairebé l’han fet d’esma. “Perquè ens el demanaven”, diuen. I també perquè les seves vendes els ajuden a “gravar més cançons per regalar”, que és la filosofia d’Els Catarra, que aposta per la música lliure. “No ens agrada que la gent que es descarrega cançons gratuïtament per Internet siguin tractats de delinqüents per unes discogràfiques que no s’han sabut adaptar”.
Diuen que com a grup duraran “el que haguem de durar”, perquè saben que no se’n treu res de fer gaires previsions. La seva música, però, segueix portant una embranzida forta amb la Gira Bandarra 2012, amb Tintin i La Contorsionista com a peces estel·lars noves –enregistrades amb l’Adrià de La Pegatina, mentre en preparen una amb Tomeu Penya– que converteixen en una festa els seus concerts. I encara més ara que el trio s’acompanya d’una banda de tres músics més, amb vent i bateria, que fan més espetaculars les seves actuacions en directe.
Els Catarres

Catarres, catalans del Sud. Els Catarra es diuen així per una història seva que no ve pas de cap constipat mal curat. “Catarres” és com anomenava fent conya a en Jan i l’Èric un amic d’infància que vivia a Perpinyà, però que anava per Aiguafreda els estius perquè el seu pare n’era fill. Ells li deien “gabatxo”; ell els deia “catarres” ... i ja està. No està gens comprovat que aquesta sigui una denominació comuna que els catalans del Nord facin servir per parlar dels catalans del Sud, com algú ha dit ..., però per alguna cosa es comença. En tot cas, Els Catarra l’entenen com “una manera bandarra” de dir-se catalans.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara