Cristina Miranda: “ Tot i estar a les fosques, els llampecs il·luminaven el desastre”

Testimoni (Terrassa)

Laura Pinyol i Puig (text i fotografies)

Cristina Miranda, nascuda a Terrassa l’any 1938, vivia al Carrer del Hockey, a tocar de la riera, amb el seu marit i la seva sogra, que havien vingut de Fraga. La menuda nascuda del matrimoni, també Cristina, feia dos mesos aquell dia. “La llum se’n va anar i estàvem pendents de la pluja perquè sentíem que baixava la riera”. A l’encreuament de la carretera de Castellar, on no hi havia construït encara cap pont, els arbres i roques que s’hi havia apilat van fer un tap i l’aigua va començar a vessar pels contorns. A la majoria de cases d’aquella zona, que donaven l’esquena a la carretera, la rierada els va entrar pels patis amb tanta força que va esbotzar-les per dintre fins a la porta principal, enduent-se tot el que trobava al seu pas. “Uns veïns nostres estaven sopant i se’ls va emportar a tots; la taula va quedar-se al mateix menjador”.
La Cristina i la seva família van refugiar-se al pis de dalt, on vivia la seva cunyada. Van començar sentir crits “alguns se’ls enduia arrossegats” i a d’altres veïns “vam intentar ajudar-los amb cordes i fent una cadena humana. Vam arribar a ser vint-i-dos persones del veïnat. Havíem aconseguit agafar una noieta que cridava la mare desesperadament. De la seva família, només va salvar-se el pare. La mare, la padrina i la seva germana, se les va endur”.
“L’endemà vam sortir a buscar familiars i coneguts de tots els que s’havien aplegat a casa nostra. Alguns els vam trobar, morts. D’altres, van aparèixer al cap d’uns dies a la desembocadura del Llobregat. Només en el nostre tros de carrer, amb la riuada van morir vint-i-quatre persones. Tots veïns, que el dia abans o el mateix dia hi havies parlat i, de cop i volta, ja no hi eren”. “La riuada va fer que molta gent marxés del barri. La nostra casa va quedar inservible i, després de passar la primera nit a Can Montllor, vam estar-nos vuit mesos a casa d’una germana meva mentre la refèiem. La casa i tot el que hi havia dintre: flassades, la roba, els estris de cuina. No en va quedar res.”
“El pitjor d’aquella nit va ser les imatges. Tot i estar a les fosques, els llampecs ho il·luminaven tot i vam veure tot el que se n’anava aigües avall. Gent que cridava... Esgarrifós”.
Cristina Miranda: “ Tot i estar a les fosques, els llampecs il·luminaven el desastre”

Cristina Miranda.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara