Un malson impossible d'oblidar

Les persones que van patir la riuada del 62 senten, encara avui, un fort neguit quan hi ha tempestes fortes. Un sentiment que els fa solidaris amb els qui les pateixeen

Àngels Leiva (text)

El matí del dia de Sant Esteve del 2004 l’Antonio, l’Angelina i la Núria es van despertar en un petit hostal de Santiago de Compostela. Començaven unes curtes vacances nadalenques que els havien de portar a descobrir la meravellosa Costa da Morte. Abans de baixar a esmorzar van engegar el televisor. Les notícies parlaven d’un tsunami a les costes de l’oceà Índic, de la tragèdia provocada per l’aigua, de les víctimes, de la destrucció. Gairebé no podien dir res. Els seus rostres reflectien el dolor i el mateix patiment que, segur, es vivia a milers de quilòmetres. Aquelles imatges els traslladaven de nou més de quaranta anys enrere, a la nit del 25 de setembre de 1962, a Montcada i Reixac, al seu propi passat. I van reviure aquelles hores tràgiques que mai s’han esborrat de la seva memòria, que els fan patir sempre que hi ha pluges intenses i que van canviar les seves vides i les de bona part de la seva família.

L’Antonio, de l’Aismalibar a l’auxili
A les onze de la nit del 25 de setembre de 1962, l’Antonio ja feia estona que havia acabat el seu torn a l’Aismalibar, una gran empresa situada a prop del riu Ripoll. Com que plovia, esperava a la porteria que escampés una mica, però estava amoïnat per la seva mare i va decidir tornar a casa. Feia uns anys que vivien a Montcada i Reixac, en una de les barraques construïdes en el pati que compartien amb les cabres dels propietaris de la finca, a la Font Pudenta, a tocar de la riera de Sant Cugat. Per arribar fins a casa, l’Antonio creuava la riera a peu. Aquell dia, però, un pressentiment li va dir que no anés pel camí habitual i va decidir travessar el riu enfilant-se al pont del tren, que era més alt. Tot i que el camí fins a casa seria més llarg, semblava més segur. Aquella decisió probablement li va salvar la vida.
En la foscor de la nit, només els llamps mostraven breus imatges del paisatge que l’envoltava. L’aigua del riu passava per sobre del pont de la carretera i era a tocar dels seus peus mentre caminava al costat de les vies. No recorda què sentia en aquell moment. Només sap que caminava ràpid perquè intuïa que havia d’arribar a casa el més aviat possible. Els crits dels veïns demanant auxili el van acompanyar els últims metres. L’aigua havia envaït les cases properes a la riera i havia enderrocat algunes barraques. Entre elles, la seva. Alguns veïns s’havien refugiat a les teulades. En una d’elles hi va trobar la seva mare. Un veí l’havia salvat agafant-la pels cabells i aixecant-la fins a la teulada. Afortunadament, la Maria tenia una melena llarga. Mai més se la tallaria i, quan va morir, al cap de molts anys, el cabell blanc sempre recollit en un monyo li arribava més avall de la cintura.
L’Antonio es va afegir a les persones que ajudaven els veïns a lluitar contra la riuada. Amb l’aigua fins al coll i lligat amb cordes, es va endinsar en aquell pati on encara hi havia gent que demanava auxili. Van aconseguir salvar algunes persones més, però la filla petita d’una de les famílies va morir arrossegada pel corrent del riu.
Mentre l’Antonio ajudava els veïns, pensava en la seva germana Paz, que vivia a l’altra banda de Montcada, molt a prop del riu Besòs, en la seva promesa, l’Angelina, i la seva futura cunyada, la Núria. Quan va veure que la situació era més tranquil·la, travessaria dues vegades més el riu a les fosques, per arribar a casa de l’Angelina i avisar-la del desastre i per anar a buscar la Paz.

La Núria, amb el bressol i l’aigua que pujava
A menys de cent metres del riu Ripoll, al carrer de Torras i Bages, en una casa de planta baixa, vivia la Núria. Havia posat a dormir la Marta, la filla de tres anys, de seguida que havia marxat la llum. Ella i el Manolo, el seu marit, miraven amoïnats per la finestra. Sentien que la pluja era diferent d’altres vegades. Estaven preocupats i atemorits. Quan l’aigua va començar a entrar a casa, van decidir enfilar-se al fals sostre que hi havia sobre l’habitació de la Marta. El Manolo va pujar primer, però la Núria es va enganxar una mà a la porta i no es podia moure. El bressol on dormia la Marta surava, l’aigua era a tocar de la boca de la Núria. El Manolo, des del sostre, va aconseguir forçar la porta i la Núria es va poder enfilar dalt d’un armari que havia caigut. Al cap d’una estona, també va poder ser rescatada pel Manolo. Tots tres van esperar al fals sostre. Sentien els crits dels veïns i notaven com l’aigua continuava pujant. Afortunadament, un dels ponts sobre el riu va vèncer i l’aigua va poder buscar altres camins. La casa es va buidar i van poder sortir al carrer.
Alguns veïns els van proporcionar mantes i un camió va portar-los a casa de la mare de la Núria, que vivia amb l’Angelina en un barri de Montcada allunyat del riu. Era una casa de 70 metres quadrats on en els dies següents es van allotjar gairebé tots els afectats de la família, 14 persones.
La zona on vivia la Núria va ser la més afectada per la riuada. El riu es va emportar cases senceres i van morir moltes persones. La Núria va patir un trauma que li va impedir tornar a casa durant més d’un any. I només ho va fer amb una condició: que la casa havia de ser més alta. Així que hi van construir un pis més, que és on viu actualment.
La Núria pensa que una part del barri es va salvar pel trencament del pont, que va alliberar les aigües del Ripoll. Però el que va ajudar els uns, va castigar els altres: sense obstacles que l’aturessin, el riu va entrar amb violència en el barri on vivia la Paz.

La Paz, fugint amb els quatre fills petits
La Paz i la seva família vivien al carrer Baron de Güell, en una casa propietat de l’empresa cimentera Asland per a la qual treballava el seu marit, el Gabriel. Aquella nit, el Gabriel era a la fàbrica i la Paz s’estava a casa amb els seus quatre fills –la Tere, de nou anys, el Gabriel, de vuit, el José Antonio, de cinc, i la Montse, la petita, amb només onze mesos- i la seva sogra, la Teresa. Quan l’aigua va començar a entrar a casa, van sortir al carrer. La Paz duia en braços la nena petita i els altres tres fills s'agafaven a ella. La Tere ajudava l’àvia, que era gran i tenia problemes de mobilitat com a conseqüència d’una embòlia. Estaven espantats i no sabien cap a on anar. Algú va parlar d’allunyar-se del riu, d’anar a buscar les parts més altes de la ciutat, la plaça de l’envelat (actualment la plaça de Lluís Companys). Un veí es va oferir a ajudar-los, ocupant-se de la sogra. La Teresa, doncs, es va quedar amb ell i la resta va continuar en direcció a una zona més alta de la ciutat, on estarien més protegits. A mig camí, van trobar un refugi, però la Tere recorda que algú de l’Ajuntament va passar per allí i els va dir que no s’hi quedessin, que era perillós. Van tornar a aquell carrer costerut que s’havia convertit en part de la llera del riu. L’aigua baixava a una velocitat extraordinària i la lluita contra l'aigua va ser tan ferotge que, en arribar gairebé a una cantonada, el cos ja no els permetia donar un pas més. Els nens havien perdut les sabates, caminaven sense saber ben bé si tocaven de peus a terra. Pel carrer baixaven neveres, fustes, maons, arbres, de tot. Si cap objecte els hagués tocat, haurien caigut a terra, extenuats, i la força de l’aigua se'ls hauria endut. Enganxats a la paret, la Paz va demanar als seus fills que cridessin, que demanessin auxili. Ella també ho va fer: "socors, ajudeu-me a salvar els meus fills!!". I una veu llunyana, gairebé ensordida per l'intens bram de l'aigua, va respondre: "Quants sou?". "Els meus quatre fills i jo, no podem avançar més, ajudeu-nos!". Els homes venien de la part alta del carrer. Lligats amb cordes, un home va agafar els dos nens i un altre la nena gran i la Paz, que mantenia la petita als braços. Aquells homes els van salvar la vida. Uns altres veïns van acollir els nens i els van donar roba i un llit on dormir.
La Paz va tornar aleshores al carrer. Volia saber on era la seva sogra. Va trobar el veí que s’havia quedat amb ella. "No vaig poder fer res, la meva filla va caure en un forat de claveguera i, quan vaig estirar el braç per ajudar-la, la teva sogra se'm va escapar. Ho sento, però ho has d'entendre, l'aigua se m'emportava la filla". Ho va entendre. Si a ella se li hagués escapat un fill, segur que tots hi haurien anat al darrere perquè és una reacció instintiva. La Teresa va desaparèixer amb l’aigua. Mai van trobar-ne el cos, tot i que el van buscar dies i dies, allà on apareixia un cadàver, als dipòsits improvitzats, als hospitals, a la platja..

Un dia de més de 24 hores
Ningú no va dormir aquella nit. L’Antonio recorria Montcada buscant informació sobre la seva família. La Paz i el Gabriel buscaven la Teresa allà on els hi explicaven que havien trobat un cos. La Núria i el Manolo intentaven acomodar-se després de l’ensurt. I l’Angelina? L’Angelina no vivia a prop del riu, vivia a Mas Rampinyo, però estava a punt de casar-se amb l’Antonio i s’havien construït una caseta al carrer Lleida darrere mateix de casa de la Núria. No hi vivia ningú encara, perquè tenien previst casar-se l’octubre de 1962. Tot l’aixovar (llençols, roba de cuina, estris) era ja a la casa. L’aigua va rebentar la porta i s’ho va endur tot.
Sense haver dormit, el matí del 26 de setembre, però, encara hi havia feina a fer. Amb la proximitat de la boda, l’Antonio i l’Angelina havien comprat ja els mobles, que els havien de portar justament el 26 de setembre. L’Antonio tenia a casa de la seva mare tots els diners per pagar els mobles, unes 100.000 pessetes. L’aigua també se’ls va endur. Aquell matí, una part de la feina de neteja va ser buscar entre el fang els bitllets desapareguts. En van trobar una part, bruts, trencats, però recorden amb emoció com els van portar al banc i els hi van canviar. Era tot el que els quedava.
La solidaritat de la gent va ser fonamental per a la recuperació de la família. Gràcies als ajuts econòmics i a la construcció d’uns habitatges de fusta on van poder viure durant uns mesos, van començar una vida nova. Una vida diferent a la que tenien, però, perquè l’Antonio, l’Angelina, la Paz, el Gabriel i els seus fills no van voler tornar on hi havia hagut les seves cases. Van canviar de localitat i van preferir viure en pisos a la veïna Ripollet. Buscaven la protecció de l’alçada. Tots ells van rebre la solidaritat de persones desconegudes, gràcies a les campanyes de suport organitzades per tot Catalunya i a l’ajut dels veïns i els companys de feina. Per això, aquell 26 de desembre de 2004, quan la televisió els va ensenyar el mateix drama viscut per altres persones, les vacances van perdre part del seu sentit. L’únic interès era ja tornar a Catalunya per poder oferir el seu ajut. Desconec la quantitat aportada, però sí sé que l’emoció amb què van fer l’ingrés bancari era la mateixa amb la qual ells havien rebut, molts anys enrere, l’ajuda anònima d’altres persones.
Un malson impossible d'oblidar

Montcada, després de la catàstrofe. Foto: Arxiu de l’Ajuntament de Montcada i Reixac.

La família sencera, berenant, només setmanes abans de la riuada. Foto: EMA Publicacions.

Efectes de la riuada al carrer Torras i Bages. El Manolo, amb camisa blanca, buida la casa. Foto: Arxiu de l’Ajuntament de Montcada i Reixac.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara