La riuada mediàtica

La tragèdia va ser un fenomen de comunicació de masses acrítica, en què només la campanya solidària del radiofonista Soler Serrano va inquietar el control del règim

Jaume Valls i Vila (text)

Les esfereïdores imatges de dolor i desolació de la riuada del Vallès van alimentar els mitjans de comunicació d’arreu, especialment aquells que primaven l’espectacularitat en les seves edicions o que optaven decididament pel sensacionalisme. Cal recordar que Espanya es trobava sota la dictadura del general Franco, un règim que controlava i censurava tots els mitjans de comunicació, la majoria dels quals, amb algunes heroiques excepcions, constituïen l’aparell propagandístic governamental. Un jove Manuel Fraga Iribarne havia estat recentment nomenat per Franco ministre de Información y Turismo, en substitució de Gabriel Arias Salgado, el qual s’havia excedit en la desqualificació a l’anomenat contubernio de Munic, desfermant la protesta de les cancelleries dels països europeus.
En aquest context de franquisme i desinformació es va produir la catàstrofe de la riuada del Vallès. Aquella fatídica nit del 25 de setembre, i a banda del boca-orella, l’únic mitjà públic per alertar la població va ser el so de les campanes de les esglésies que van repicar tocant a somatent en localitats com Sabadell, Rubí i Ripollet.

Joana Biarnés, la fotoperiodista pionera
La notícia de la catàstrofe de les riuades del Vallès no es va poder transmetre amb la necessària immediatesa ni fluïdesa. La majoria de les poblacions afectades es van quedar aquella nit del 25 de setembre sense electricitat ni telèfon, amb moltes carreteres tallades i els ferrocarrils sense funcionar. En aquestes condicions d’aïllament, la tasca dels radioaficionats va ser clau des de primeres hores de la matinada del dia 26, almenys a Terrassa, perquè amb l’ajuda de generadors d’electricitat d’alguna fàbrica van poder demanar socors i connectar amb Barcelona. També es va disposar de les emissores d’ona curta de la Guardia Civil per emetre l’alarma.
La fotoperiodista terrassenca Joana Biarnés i el seu pare, dedicats ambdós al periodisme esportiu, van captar aquelles hores les primeres imatges del desastre. La Juanita Biarnés, que va ser considerada la primera fotoperiodista de l’Estat, va sortir a primera hora del matí de Terrassa a peu per la carretera de Martorell (l’única practicable) i tot fent auto-stop va arribar a Barcelona per fer revelar els rodets a l’estudi fotogràfic d’Antoni Campanyà. Aquest reconegut professional, veient la magnitud de la tragèdia, va trucar el seu amic Federico Gallo als estudis de Miramar de TVE. Va ser Federico Gallo qui, en l’informatiu del migdia que conduïa, va donar la notícia del desastre i va emetre les fotografies dels Biarnés. Sembla ser que aquest va ser el mitjà pel qual el govern de Madrid es va assabentar gràficament de la magnitud de la catàstrofe i es va mobilitzar per venir a Barcelona.
Televisió Espanyola tenia aleshores un abast limitat, perquè la majoria de llars no disposaven d’aparells pel seu alt cost. El gran mitjà del moment era la ràdio, seguida tant a les llars com en els establiments de treball i d’esbarjo, i l’emissora amb més audició era Ràdio Barcelona.

Trencar les normatives rígides de l’època
De fet, Ràdio Barcelona, que dirigia Manuel Tarín Iglesias, va trencar les rígides normes informatives de la ràdio espanyola que donava l’exclusiva de la informació a Radio Nacional de España, amb la qual totes les emissores tenien l’obligació de connectar al migdia i al vespre per emetre el Diario hablado, conegut popularment com el “parte”. L’emissora degana també va fer xarxa amb les altres quaranta-tres emissores de la cadena, arreu d’Espanya, difonent la magnitud de la tragèdia vallesana, i des de les ones de Radio Madrid, Alberto Oliveras, va conduir el dissabte dia 29 un programa especial d’ajuda.
Aquesta novetat de la ràdio, seguint els esdeveniments en directe, no va ser ben vista pel Govern Civil que va tractar de posar-hi impediments pel seu evident ressò popular. Soler Serrano va declarar anys després que “la capacitat de resposta popular va ser la demostració democràtica més poderosa del franquisme”. Llavors va posar en marxa la Operación dinero per recaptar donatius en metàl·lic, campanya que va recollir trenta milions de pessetes.
Soler Serrano, que havia rebut l’any 1961 Premio Nacional de Radiodifusión i en dues ocasions (1955 i 1959) va obtenir el Premio Ondas, va tornar a rebre aquest guardó en l’edició de 1962, precisament pel seu programa de les riuades. Després seria objecte de molts altres reconeixements.

Ampli ressò, amb retard, a la premsa escrita
A banda de la immediatesa de la ràdio, la notícia de la catàstrofe del Vallès es va estendre arreu des de l’endemà mateix de la tragèdia per mitjà de la televisió (TVE) que, després de les fotografies dels Biarnés, va oferir les filmacions en moviment captades pel terrassenc Joan Bonastre. A les deu de la nit TVE va connectar amb Eurovisió per retransmetre imatges del fet a Europa. L’endemà de la tragèdia, la noticia de les riuades tan sols la van publicar els dos diaris de la tarda: El Noticiero Universal i La Prensa, aquest darrer, un dels òrgans de premsa escrita del Movimiento. No va ser fins el dijous dia 27 quan els diaris del matí van recollir més àmpliament les primeres notícies. Així, La Vanguardia española titulava a la portada: “La tormenta que anteanoche se abatió sobre la provincia de Barcelona puede calificarse de terrible catástrofe”. I a les pàgines interiors informava del rescat de vint-i-set cadàvers arrossegats al mar, nusos i, per tant, sense cap documentació i de difícil identificació. També explicava la sortida de forces militars vers els indrets afectats. Els altres diaris que es publicaven aleshores a Barcelona com eren Diario de Barcelona, Diario Femenino, Telexprés, i Solidaridad Nacional, es feien ressò de la tragèdia amb grans titulars i fotografies dels diferents escenaris sinistrats. La línia editorial de tots argumentava la fatalitat de la desgràcia, mitjançant la qual Déu ens posava a prova, sense la mínima referència a la falta de previsió de les autoritats que tan pèssimament havien gestionat l’urbanisme o la canalització de rius, rieres i torrents en trams urbans.
La premsa local de Sabadell i Terrassa, d’edició matutina i de tarda respectivament, no van publicar-se l’endemà de la tragèdia. Ambdós rotatius eren “órganos de prensa y propaganda del Movimiento” i lluïen a la capçalera l’emblema del “yugo y las flechas”.
El periòdic de tarda Tarrasa Información, no es va publicar el dimecres perquè el director, Ramon Mª Wenberg, era fora de la ciutat i el redactor en cap Francisco J. Lucio es va passar la nit ajudant a les Arenes. Va reaparèixer el dijous a la tarda amb una edició especial de quatre pàgines i sense publicitat. Titulava a la portada “El dolor y la consternación se ciernen sobre Tarrasa. La ciudad ha sufrido una de las mayores catástrofes que recuerda su historia”. L’editorial “Agradecimiento y consuelo”, redactat per Francisco J. Lucio, escrivia a primera pàgina: “Ni esperamos que Dios, en el futuro, nos vaya a probar con otra catástrofe semejante”, atribuint la desgràcia a la voluntat divina i no pas a la negligència de les autoritats. En una nota de l’alcaldia, publicada també a la portada, es comminava a reprendre l’activitat laboral: “La vuelta a la normalidad del trabajo, del comercio y de los servicios públicos, debe ser el afán de todos nosotros”. Aquest mot d’ordre es reproduïa en un destacat a la pàgina tres. La represa de la producció anava per davant de tot, perquè les autoritats temien que massa gent desenfeinada podes provocar problemes d’ordre públic. L’exemplar del periòdic local contenia la relació dels primers seixanta-sis cadàvers ja identificats en el dipòsit del cementiri i la de més d’un centenar de ferits.

Recel de las “jerarquías del Movimiento”
La lliçó de solidaritat manifestada per la ciutadania des de la mateixa nit de la catàstrofe, amb centenars de persones treballant voluntàriament per a la rehabilitació, va generar el recel de las jerarquías. Així, la pàgina quatre de Tarrasa Información inseria una nota de la Jefatura Provincial del Movimiento on es feia saber que “es a través de la misma que se canaliza ya (sic) cuanto se realiza en éstos momentos en amparo y socorro de las víctimas. En conexión permanente con el mando provincial las Jefaturas locales tienen la responsabilidad inmediata de los auxilios dentro del plan general de socorro centralizado en la Jefatura Provincial de Barcelona...” i continuava “...se han montado en los pueblos afectados equipos de ayuda integrados por visitadoras sociales y ayudantes técnicos sanitarios de la Sección Femenina, los cuales con las centurias de la Guardia de Franco y de la Organización Juvenil, implican la realidad práctica de la trascendental misión que a la Jefatura Provincial de Barcelona se ha confiado en éstas trágicas horas” . Una retòrica que poc tenia a veure amb la realitat dels fets viscuts, on la improvisació en l’ajuda del voluntariat havia superat qualsevol pla preconcebut, que, d’altra banda, s’havia manifestat inexistent. En qualsevol cas la participació activa de la gent del Movimiento, havia passat força desapercebuda. L’alcalde de Rubí, l’industrial Miquel Rufé, acabaria sent cessat del càrrec per la seva tebior falangista, en negar-se a fer vestir la camisa blava als molts voluntaris que treballaven en les tasques de desenrunament.
En la seva visita a Terrassa el ministre secretario general del Movimiento, l’andalús José Solís Ruiz, es va enfurismà per la visible presència a les zones afectades dels Minyons de Muntanya uniformats, que entre altres ocupacions ajudaven a regular la circulació de vehicles, en comptes de veure les camises blaves dels membres de la OJE. L’endemà va donar l’ordre tajante que alcaldes, regidors i jerarquías vestissin la camisa blava. També des d’aleshores TVE va oferir les imatges de les zones devastades situant sempre en un primer pla a membres uniformats del Movimiento.

La culpa, de les forces incontenibles
En resum podem dir que en un país sotmès a una fèrria dictadura, on els mitjans de comunicació o bé eren directament òrgans de propaganda del règim franquista o bé estaven sotmesos a un severíssim control, la informació, precisament, no va brillar. L’excepció la trobem en Joaquin Soler Serrano que, des de la ràdio, amb el seu directe, va poder donar veu a la gent i burlar l’encotillament normatiu.
Ningú va poder demanar responsabilitats a les autoritats responsables dels estralls, responsabilitats que es van repartir entre Déu i les forces incontenibles de la natura, com si el desori urbà del franquisme no tingués uns responsables ben coneguts.
Tots els mitjans de comunicació, seguint les directrius imposades, van deixar de parlar molt ràpidament de la tragèdia humana de la riuada: de les víctimes i de les persones que van perdre casa seva, els anomenats damnificados. A partir de la visita de Franco i el repartiment generós d’indemnitzacions i préstecs als industrials, els mitjans es van dedicar a noticiar la recuperació de la indústria i a glossar les ajudes internacionals, silenciant les que no procedien de països i entitats ben vistes pel règim.
La riuada mediàtica

Una de les primeres fotografies de la catàstrofe, fetes per Juanita Biarnés: el pont de la RENFE sobre la riera de les Arenes. Foto: Juanita Biarnés. Ajuntament de Terrassa, Arxiu Municipal de Terrassa. Reg: 00-A49-024003

La veu de la solidaritat: Joaquin Soler Serrano

Immediatament després de conèixer la tragèdia, després del butlletí informatiu de les 9 del matí, el radiofonista Joaquin Soler Serrano va intentar posar-se en contacte amb el governador civil i amb l’alcalde de Barcelona, que eren a Madrid, per obtenir informació de la catàstrofe. També va intentar endebades la connexió telefònica amb l’alcaldia de Terrassa, però les línies no funcionaven. Davant d’això va decidir enviar els seus col·laboradors dels magazines de Ràdio Barcelona a les zones afectades a presenciar sobre el terreny els efectes del temporal de la vigília. Quan van retornar al carrer de Casp, amb l’horror reflectit al rostre i amb informació directa, Soler Serrano va suspendre el magazine que conduïa a partir de les dues de la tarda i va iniciar, a través de Ràdio Barcelona de la cadena SER, un programa especial on donava detalls de la catàstrofe, difonia informació de les persones desaparegudes i feia una crida a la solidaritat, amb la petició d’ajudes pels damnificats per la riuada. Soler Serrano es va passar moltes hores ininterrompudes a micròfon obert, donant veu als afectats per la tragèdia i movent la solidaritat. L’aportació solidària dels barcelonins en aquelles primeres hores va ser esplèndida. A les sis de la tarda una gentada col·lapsava el carrer de Casp amb llargues corrues de vehicles i persones que volien fer efectiva la seva aportació.
La primera caravana de socors, amb camions i automòbils curulls de material d’ajuda, un comboi format per trenta-sis unitats, va sortir a les nou de la nit del carrer de Casp, amb destí a Terrassa, Sabadell i Rubí. Davant l’allau d’ajudes materials però sobretot, tement que aquella mobilització de solidaritat ciutadana es desbordés, les autoritats governatives van intentar recuperar el control de la situació i suspendre l’acció, però finalment, es va decidir habilitar el Palau Municipal d’Esports de Montjuïc per a rebre les donacions en espècie, sobretot de roba i menjar, i els oferiments de materials, transport i logística d’algunes empreses, continuant des de Ràdio Barcelona la recollida de les aportacions en metàl·lic en l’anomenada Operación dinero.
Aquell programa radiofònic no es va interrompre fins a les 2.30 de la matinada del dilluns 1 d’octubre, posant punt i final a cinc jornades d’entrega tensa, gairebé sense descans, al servei de la informació i la solidaritat.

Joaquin Soler Serrano visitant els estralls de la rierada. Foto: Autor desconegut. Ajuntament de Terrassa, Arxiu Municipal de Terrassa. Reg: 00-A47-014101

Imatges impactants als setmanaris, amb notable ressò internacional

Els setmanaris de més circulació de l’Estat, La Gaceta Ilustrada, La Actualidad Española, i una incipient revista Triunfo, van editar números i suplements especials dedicats a la catàstrofe vallesana, amb un notable contingut fotogràfic, que va utilitzar fins i tot en el cas de La Gaceta Ilustrada fotografies aèries de l’entorn de la riera de Les Arenes. La revista Destino, la més llegida a Catalunya, publicava a portada un sacerdot celebrant missa en un entorn desolat. La informació principal era a càrrec de Josep Maria Espinàs, en un relat analític i frapant que es resprodueix en aquestes planes. Josep Pla, per la seva part, amb els seus circumloquis característics apuntava alguna de les causes i, sobretot, els danys irreparables a la indústria tèxtil. Els setmanaris de sucessos, El Caso i Por qué rivalitzaven en explicar històries personals escruixidores, i van tenir matèria per unes quantes setmanes. El Por qué, de paper més bo, va publicar nombroses fotografies dels diferents escenaris de la tragèdia. La revista Serra d’or, editada per l’Abadia de Montserrat, va ser la més incisiva a l’hora d’analitzar els fets i les causes. Tant un punyent Josep Maria Espinàs que posa l’accent en les pèrdues humanes de la riuada –i que escriuria que “no s’havien produït per trista casualitat sinó per trista lògica” perquè “la inconsciència i la cobdícia s’havien aliat (a Terrassa) en el mateix bàndol dels poderosos”–, com altres articulistes, van fer la millor anàlisi de la tragèdia, encara que amb retard –el novembre, per la seva periodicitat més laxa.
La riuada va tenir un notable ressò als mitjans de comunicació de tot el món, però en algun cas, la informació de la tragèdia era molt exagerada. Es parlava, per exemple, que Terrassa havia quedat totalment arrasada, fins al punt que el govern de Suècia es va interessar per l’estat en què havien quedat les esglésies d’Ègara. Al marge dels errors i les exageracions, la majoria dels diaris europeus van destinar amplis espais a la riuada, un dels grans desastres de l’Espanya franquista.
L’historiador Xavier Marcet va oferir tres exemples del tractament de la informació a la premsa italiana. Així el rotatiu conservador Corriere della sera titulava “Un apocalípitic desastre a Espanya” i exposava que “la ciutat més afectada per la tragèdia és Terrassa, centre industrial de la llana i del cotó de seixanta mil habitants”. Seguia: “Al centre de la ciutat l’aigua va assolir un nivell de dos metres i mig sobre el carrer”. El diari de tendència socialista Avanti oferia unes xifres inicials molt alarmants: “es pot dir que el triangle tèxtil entre Barcelona, Terrassa i Sabadell ja no existeix”. En la segona crònica comentava que “a la zona de Terrassa, una de les més tràgicament colpides, els estralls són de l’ordre de diversos milions de pessetes. Terrassa compta setanta mil habitants els quals tenen la principal font d’ingressos en el treball a les fàbriques tèxtils. Ara aquestes fàbriques ja no existeixen, sumides en un mar de fang, esventrades, desfetes”.
Per la seva banda L’Unità, l’òrgan del Partit Comunista Italià, parlava així de Terrassa: “Un poble de prop de noranta mil habitants, centre tèxtil situat uns trenta quilòmetres a l’interior de la Costa Brava”. L’articulista escrivia: “Recorro carrers sense asfaltar rere columnes de gent, que, a peu, va al lloc del desastre per portar una ajuda, o per trobar els seus familiars i amics”.
Finalment constatem com la revista francesa Paris Match, molt seguida a Catalunya per la seva acurada edició, va publicar un ampli reportatge amb fotografies patètiques de Terrassa i Rubí dins la línea d’espectacularitat de la publicació.
Quan el món era més petit i els europeus pràcticament no sabien de grans fenòmens devastadors fora del continent, l'aiguat català va ser la catàstrofe més gran que podien relatar els mitjans d'aleshores donant-li la proximitat afectiva necessària per esdevenir espectacle. Només cal comparar-ho amb la cobertura, molt més minsa, que va tenir a la mateixa època el terratrèmol de Valdivia (Xile) de 1960, un sisme de 9,5 graus Richter i un dels més devastadors de la història documentada.

Destino va dedicar un reportatge especial que s’iniciava amb la crònica de Josep M. Espinàs.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara