De les barraques als polígons

Amb les inundacions, el franquisme va consolidar de forma propagandística un desenvolupament urbanístic que ja havia planificat anys abans

Josep Milà (text)

Molt sovint parlem d’un abans i un després de les inundacions al Vallès de l’any 1962. Molts estan convençuts que aquella catàstrofe va generar un punt d’inflexió en el desenvolupament urbanístic de la nostra comarca, però no és exactament així, si més no, en part. Hem d’analitzar quins eren els objectius i mètodes d’aquell govern per adonar-nos que simplement va ser un pas més –i potser una acceleració– en l’execució de la seva manera de desenvolupar urbanísticament el territori.
Als anys 50, el Vallès rebia part de la gran quantitat d’immigrants que venien de les zones d’Espanya més pobres. La major part s’ubicava a Barcelona ciutat, però va costar poc que s’estengués a les poblacions del seu voltant.
El Vallès, per la seva proximitat a la gran ciutat i per la generació pròpia de llocs de treball, va atraure bona part d’aquella gent que arribava a Catalunya a la recerca d’un futur més pròsper del que els donaven les zones d’on procedien. Era un fenomen natural davant de les poques perspectives que oferia l’Espanya rural de la postguerra.
A l’any 1956 s’havia aprovat la llei del sol que podia significar l’inici d’uns planejaments amb un cert mètode, però només la van entendre els tècnics que la van redactar i no es va aplicar amb gens de rigor. El 1959 es va aprovar el Plan Provincial de Barcelona que ja apuntava un creixement important a la zona del Vallès.

Autoconstrucció espontània
El creixement que s’havia produït a la dècada dels cinquanta s’estava resolent de forma poc regulada i molt sovint de forma espontània per un sistema de barraquisme d’autoconstrucció. Els propietaris de terrenys, parcel·laven les seves finques sense cap urbanització prèvia, ni els mínims serveis (clavegueram, aigua, llum,..) i els venien molt barats, sobretot si eren a prop de les rieres. Els compradors, amb pocs mitjans i molta voluntat, van anar generant teixits urbans, que resolien l’escassetat d’habitatges.
L’ocupació dels terrenys a prop de les rieres va ser normal en la dècada dels 50. La memòria de possibles crescudes es va perdre massa ràpid. L’última que es recordava era dels anys quaranta, però llavors les lleres estaven desocupades, i la baixa intensitat de l’aigua no va representar cap amenaça. Força persones, des del coneixement popular, havien alertat que ocupar els terrenys era un gran risc. Però no era pas un bon moment per poder expressar cap mena d’opinió.
Tot i que es coneixien les grans avingudes d’aigua de torrents i rieres del Vallès, mai es va tenir en compte com a cosa urgent la seva canalització. Si hi sumem els ponts amb ulls petits, que es van fer de presa, i l’ocupació de les lleres, el resultat va ser la gran desgràcia que tots coneixem.
En un moment de govern dictatorial, on no es podien demanar responsabilitats, ningú va poder fer cap gest envers la deixadesa d’aquelles autoritats. L’atribució a un mal sobrenatural va ser l’únic argument vàlid a l’hora de donar explicacions.

III Plan Nacional de la Vivienda
El 23 de desembre de l’any 1961 s’havia aprovat el III Plan Nacional de la Vivienda i ja preveia resoldre la problemàtica del barraquisme, mitjançant la construcció de polígons de vivendes arreu de tot l’Estat i sobretot al voltant de les grans ciutats. Es copiava el que es feia a altres països d’Europa (encara que només en part), alhora que incentivar la construcció també era una forma de generar activitat econòmica. El succés de les riuades va servir al Vallès perquè es visualitzés de forma propagandística una acció suposadament solidària que ja s’havia iniciat molt abans.
De fet, sí que es van accelerar les inversions, sobretot en les infraestructures de canalitzacions i en els permisos d’alguns dels projectes d’habitatges que estaven al calaix esperant, alhora que en va néixer algun de nou. Però no ens penséssim que la rierada els va provocar. En tot cas, els va reubicar. De la mateixa manera que a Sabadell (barri Arrahona, 1958-1961) i Terrassa (barris Ègara i Montserrat, 1959-1961) ja disposaven d’accions de l’Obra Sindical del Hogar (OSH), a Rubí no. Possiblement el barri del 25 de Setembre d’aquesta població sigui el que es genera de forma expressa per als seus damnificats.
L’Obra Sindical del Hogar, que actuava com a promotora i constructora, entre els anys 1960 i 1974 va desenvolupar al Vallès divuit polígons que significaven unes 14.000 vivendes, entre els quals cal fer esment del polígon de Badia (1971-1974) que ja en significava 5.372.


El polígon resolia el problema de la rapidesa, ja que podia fer que els habitatges es projectessin, es construïssin i s’ocupessin en molt poc temps. Tot i que després s’han convertit en barris dignes, quan van néixer, ho van fer de forma artificial, normalment no integrats, apartats dels nuclis poblacionals i amb mancances d’equipaments escolars, sanitaris, culturals, esportius.
Els polígons a Espanya van significar la realització d’un objectiu clarament polític i van ser el paradigma del canvi de mentalitat en l’accés a l’habitatge. Era el moment de forçar que la gent deixés el lloguer i passés a ser propietària: “fer de cada operari un propietari, encara que no sigui solvent, és un objectiu de la política social del règim per tal de controlar la tensió social”, tal com fa notar Ramón Bertran al llibre De aquellos barros estos lodos. La política de vivienda en la España franquista y postfranquista. Es quan es va confondre voluntàriament el dret a l’accés a l’habitatge amb el dret a la propietat, reforçat per la llei de propietat horitzontal (de 21 de juliol de 1960), que naixia de la necessitat de provocar que els propietaris es fessin càrrec del manteniment dels seus edificis.
De les barraques als polígons

Cases fetes amb molta voluntat i pocs recursos al barri de Poble Nou, a Terrassa. Foto: Carles Duran. Ajuntament de Terrassa, Arxiu Municipal de Terrassa. Reg: 10-F91-057621

Estralls causats per la riuada als habitatges de Sant Llorenç, a Terrassa. Foto: Carles Duran. Ajuntament de Terrassa, Arxiu Municipal de Terrassa. Reg: 10-104-000128

Adjudicacions per fer addictes

Com que els polígons continuaven sent insuficients, va ser el moment per fer que l’accés a aquelles propietats subvencionades, que seguien una metodologia d’adjudicació poc clara i molt dirigista, servís per convertir cada propietari en un addicte al règim. El sistema d’accés a aquella tómbola era el que explica Joan Jubert a Quadernos de arquitectura y Urbanismo. Indica que la Jefatura Nacional, a proposta de les Ponencias de Utilización de los Patronatos Sindicales Provinciales, determinava anualment els habitatges que s’havien de distribuir. Després que l’OSH reservés algunes vivendes per a organismes oficials, n’adjudicava un nombre determinat a l’Organización Sindical i als Montepíos y Mutualidades Laborales, que les distribuïen por sorteig després de formar la llista de sol·licituds entre els beneficiaris. Era condició indispensable estar sindicat i acreditar la falta d’habitació. En les primeres promocions dels anys 50 la quota que corresponia a l’OS es distribuïa de la manera següent: 20% de funcionaris sindicals i del Movimiento; 10% d’excombatents, expresos, mutilats, Vieja Guardia, militants de FET, i vídues de caídos; 10% de casats en l’any d’adjudicació; 30% de famílies nombroses i 30% a afiliats a entitats sindicals.
Després d’omplir el model de sol·licitud de sindicats i enviat l’informe de les Juntas Sindicales al corresponent Patronato les vivendes s’adjudicaven per sorteig per cada grup, excepte en el de funcionaris que es concedien per escalafó, sense permetre permutes o cessions.
Aquella forma d’accedir al futur sorteig era clara i descaradament dirigista i només es va introduir una única excepció pels damnificats de les rierades del Vallès. Si ens hi fixem, allò era un avanç dels futurs habitatges de Protecció Oficial on, si les condicions d’accés s’han democratitzat, no han perdut, degut a la seva escassetat, la metodologia del sorteig.
Després de la promoció pública de l’Obra sindical del Hogar, es va donar entrada immediata al sector privat per tal de solucionar la gran demanda que encara continuava latent. Es quan van néixer les futures lleis de protecció Oficial (llei de 24 juliol de 1963 i decret 24 juliol de 1968) per reforçar aquella voluntat d’accés a la propietat en la qual s’ajudava fins i tot les classes mitges i altes, que després es corregirien en l’època de la democràcia, però només en part i sense perdre, inexplicablement, l’esperit d’inici.
De la revisió de la història es pot entendre alguns dels problemes que tenim a dia d’avui, des de la bombolla immobiliària fins a la pròpia política d’habitatge, perquè va calar tan fort la voluntat de ser propietari i perquè l’Estat espanyol és el país d’Europa que menys lloguers té.

Els barracons de fusta per als damnificats, a Terrassa. Foto: Autor esconegut. Ajuntament de Terrassa, Arxiu Municipal de Terrassa. Reg: 01-A49-035117

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara