Josep Maria Espinàs

“La crítica quedava emmascarada per la tragèdia”

Als seus 85 anys i en una plena forma que encara no el deixa jubilar d’escriure, el prolífic escriptor Josep Maria Espinàs ens parla de la seva vivència de les riuades de 1962 al Vallès i del reportatge que va fer per a la revista liberal Destino, que Vallesos reprodueix cinquanta anys després traduït al català.

Vicenç Relats (text i fotografies)

Al seu reportatge que reproduïm de la revista Destino, de l’any 1962, explica la vivència del moment en el seu estil observador, que deixa anar alguna punta de crítica. Quin record té de la tragèdia al cap dels anys?
El meu record el vaig deixar escrit, és la gràcia dels articles. Al reportatge explico que em vaig trobar amb el temporal, perquè jo aquella nit anava de Barcelona a Sant Cugat per la carretera de l’Arrabassada a un sopar. L’organitzava en Frederic Roda, un home de teatre, per alguna cosa de cançons... La idea d’anar dos dies després a Rubí i a Terrassa a fer la crònica de la tragèdia suposo que la devia parlar amb en Vergés, l’editor de Destino, i no sé de qui va ser la iniciativa.

La mena de crònica que va fer, situant-se al lloc i recreant-hi el que hi veia, és molt característica dels seus viatges a peu, llavors ja iniciats.
Certament, he fet cròniques molt semblants en una vintena de viatges a peu en els quals vaig a un lloc que no conec –de Catalunya, Castella, Galícia, el País Basc...–, camino pels camins que porten a un poble, trobo la gent, hi parlo... i a veure què passa. En aquella crònica vaig seguir la mateixa manera de procedir. En aquell cas hi havia l’afegit d’una situació dramàtica, que als viatges a peu no hi acostuma a ser, perquè parlo amb l’home que juga al dòmino al cafè o la dona que hi ha a l’entrada... No sé dir si aquest va ser el primer, el segon o el tercer reportatge d’aquest estil, però que era dels primers és evident. Després en vaig fer molts d’altres, per Àsia i diversos països. O un altre de molt singular que vaig fer per iniciativa pròpia l’any 1961 que era seguir tot l’Ebre en un ciclomotor de tercera mà, vingut de França, que no funcionava. Més que portar-me el ciclomotor a mi, jo l’havia d’arrossegar a ell. És un document realment curiós, recollit en un llibre: Seguint tot l’Ebre en un primitiu veloslex. Des del naixement de l’Ebre a Fontibre, on una nena s’hi acostava per omplir un càntir –mira si duia poca aigua al naixement!– fins a l’illa de Buda, travessant tots els territoris corresponents.

L’any 1962 s’estava en ple franquisme. Recorda dificultats d’haver d’escriure el reportatge sobre les riuades una mica entre línies?
No, en aquell cas, no. Jo em vaig moure amb llibertat absoluta per allà; per un carrer, per l’altre, per on hi havia els afectats refugiats... Vaig fer el que em va semblar i després ho vaig escriure. Si hagués fet una informació més de detall, més de diari, potser sí que el franquisme hauria exercit una vigilància més gran. Això era un reportatge que quedava com una cosa gairebé literària, més fora del corrent... La crítica a la situació hi era, evidentment, però no hi havia cap acusació explícita sinó implícita: no es deia que el govern no havia fet res, sinó que hi havia hagut molts desastres urbanístics i que no s’havien tingut en compte una sèrie de prevencions.

També destacava el paper d’auxili dels Minyons escoltes, una cosa que al règim no li agradava gaire, perquè no portaven la camisa blava falangista...
Entenc que, vist des d’ara, segons què del que vaig escriure en aquell moment, es pugui veure com una mica provocatiu, però llavors tot plegat quedava una mica emmascarat pel fet de la tragèdia. Com que la pressió era tan forta i la desgràcia era tan gran, em sembla que no s’hi van fixar gaire en tot això.

La crítica més explícita la va fer a la revista Serra d’Or, editada per l’Abadia de Montserrat, en un número que va sortir més tard, al novembre. Hi deia que “les pèrdues humanes de la riuada no s’havien produït per tanta casualitat, sinó per trista lògica, perquè la inconsciència i la cobdícia s’havien aliat en el mateix bàndol dels poderosos”. Això ho hauria pogut escriure a Destino?
Home... Destino estava molt perseguit i censurat i els feia molta por perquè tirava molt més que Serra d’Or. De cara a una censura i a un estat dictatorial, Destino era molt més perillós, perquè era el setmanari que tenia més lectors en aquell temps, mentre que Serra d’Or era una publicació per a un minoria de catalans molt conscienciada. Recordo que quan es va morir Churchill, a qui el règim franquista no li tenia cap simpatia, a Destino vam fer una informació de pàgina, a quatre columnes, que la censura ens va fer reduir a dues columnes...

L’impacte d’una riuada com aquella seria avui gaire diferent?
Hi ha productes de la naturalesa, avui dia, que deixen esgarrifat. S’ha de preveure la possibilitat que passi una desgràcia, però em sembla que no es pot preveure gairebé tot, com s’hauria de fer, perquè la força de la naturalesa salta per damunt dels tòpics i de les preparacions del que es pugui preveure. Els Estats Units és un país molt previsor i té unes catàstrofes considerables: ciclons, huracans... Voler domesticar-ho tot és en part una mania dels que governen i de la gent que creu que tot és domesticable. Si a la vida particular passen unes coses no previsibles, que et deixen parat, imagina’t en la vida col·lectiva.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara