Els accessos a Terrassa incorporen des de fa uns mesos una nova indicació, la que dirigeix al visitant fins al restaurant Capritx, distingit des del novembre del 2010 amb una estrella Michelin. Al número140 del carrer Pare Milan, s’erigeix aquest petit establiment amb cinc taules obert des de l’any 2002 en l’espai que ocupava un antic bar familiar: el de la nissaga Martínez, que tres generacions més tard ha posat Terrassa i la cuina vallesana en un lloc destacat del mapa gastronòmic mundial. Fa gairebé 60 anys, en la mateixa cantonada que ara visiten gourmets i curiosos d’arreu, Juan Martínez i Isabel Garrido van obrir el bar El Buen Gusto. Aleshores, en aquesta zona de la perifèria “no hi havia res”, recorda Arturo, fill de Juan i Isabel, i pare del xef del Capritx. Obrien els caps de setmana perquè, en aquella època, “la gent només es podia permetre el luxe d’anar al bar els dissabtes i diumenges a fer el vermut”. En poc temps van decidir ampliar una mica el negoci i van comprar una màquina de pollastres a l’ast, “la tercera de tota la ciutat”, explica Arturo. Pocs anys després, al local veí del bar, naixeria la rostisseria familiar batejada amb el mateix nom, El Buen Gusto.
Amb avis i pares entre fogons o despatxant cafès i pollastres a l’ast, no sorprèn que els germans Juanjo i Artur siguin la tercera generació dedicada al negoci de la restauració. Juanjo s’autodefineix com “el comercial” mentre que descriu l’Artur com “el creatiu”. Tots dos van tornar a l’any 2002 al barri del Poblenou de Terrassa i van decidir convertir el bar familiar en un restaurant de cuina d’autor. Durant els dos primers anys, el Capritx –batejat amb aquest nom perquè era la joguina amb què els germans donaven sortida a les inquietuds gastronòmiques que portaven a dins, i que compaginaven amb d’altres feines–, només obria tres nits per setmana, de dijous a dissabte. Però, el veritable punt d’inflexió, segons explica el xef Artur Martínez, arriba al 2009. “És quan neix el Capritx tal com és ara”, amb un ideari clar basat “en el producte de proximitat, el minimalisme dels plats i la independència creativa, entre d’altres”, subratlla. Treballar amb producte de proximitat i de mercat no els ve de nou. Durant 24 anys, els avis van compatibilitzar la fonda amb una botiga d’alimentació, ubicada també al Poblenou. La senyora Isabel anava cada dia a plaça i carregava “plàtans, ous, pebrots... tot el que havia de vendre a les veïnes del barri”. Però, si l’àvia comprava al mercat la mongeta més maca, la tercera generació dels Martínez també en pregunta la procedència.
Els ensenyaments familiars no es limiten aquí. “El nivell d’exigència que ens marquen des d’un principi en tots els negocis que impulsem és alt perquè és el que hem viscut, no estem acostumats que hi hagi queixes”, explica Juanjo. També el valor del treball exemplificat per uns pares i uns avis que feien jornades maratonianes de 15 hores i que només descansaven els diumenges a la tarda. Juanjo recorda com l’edifici que ara acull el Capritx el va aixecar l’avi Juan, que a les nits treballava en una de les indústries de més renom de Terrassa, la Bòbila Almirall, i li pagaven amb el producte que fabricaven, els totxos que ell tant necessitava per construir el bar.
La tercera generació tampoc no ho ha tingut fàcil. Tot i cuidar al màxim l’oferta del restaurant i gaudir del reconeixement de la crítica especialitzada, fins a l’obtenció de l’estrella Michelin, el públic no respon. Les raons són diverses, segons reflexiona el xef Artur, des de la ubicació en un emplaçament que ni és cèntric ni és turístic fins que, tot i portar molts anys dedicant-se a la restauració, el cognom Martínez no tenia un renom gastronòmic. Lluny de deixar-se envair pel desànim, els dos germans impulsen camins paral·lels al Capritx. “La gran sort és que el local és de propietat i que mai hem crescut per sobre de les nostres possibilitats: en els moments més difícils hem pogut mantenir la qualitat ja que amb quatre taules diàries ja cobríem despeses”, detalla Artur.
Juanjo va deixar el restaurant el 2008 per obrir una proposta més comercial al centre de Terrassa: el Colmado 1917, una petita taverna que es va convertir en tot un esdeveniment a la ciutat gràcies al boca orella. A mig camí entre el Colmado i el Capritx, Juanjo impulsa el restaurant La Picoteca, inaugurat a la mateixa plaça de l’Ajuntament al març del 2011. Pel que fa a l’Artur, a banda de participar activament en les cartes dels locals que dirigeix el seu germà, el 2010 es fa càrrec de la restauració a l’Hotel La Mola amb dues propostes diferenciades però amb el segell Martínez: el restaurant de cuina saludable L’Obac i el gastrobar Sòfora, amb una carta de tapes d’autor. Tot això, sense oblidar l’elaboració de productes com la botifarra terregada, l’oli l’Oblit o el vi Martialis, tots dos d’Ullastrell.
De cara al futur de projectes no els en falten, però el pare Artur els demana prudència a l’hora de parlar-ne fins que no estigui tot al sac i ben lligat. “Artur és el creatiu, jo el comercial i el meu pare el conservador”, comenta rient Juanjo. El pare se’l mira per després afegir: “Treballar en família és complicat perquè de vegades costa diferenciar la feina, de la relació personal”. A ells, de moment, però, no els passa factura.