Pepe Beunza

L'objector pioner que no deixa de revoltar consciències

Vicenç Relats (text i fotografies)

“Els més grans crims de la humanitat es van cometre no per maldat sinó per obediència”. Aquesta declaració del mestre de la no violència Giuseppe Lanza del Vasto (1901-1981) és ben vigent encara avui per a Pepe Beunza (Beas de Segura-Jaen, 1947), que la recorda sempre que en té ocasió.
Lamentablement, la cita no deixa de tenir actualitat. N'hi ha prou amb mirar la tragèdia de la guerra de Síria i la insolidaritat amb què Occident tracta els seus refugiats, els atemptats mortífers d'Estat Islàmic o tantes altres brutalitats que omplen els informatius... I no és debades que Beunza citi Lanza del Vasto, ja que va ser el seu gran inspirador a l’hora de descobrir les ensenyances de la no violència en conferències que feia als subversius campaments d'estiu de mitjans dels anys seixanta a l'ermita de Sant Julià de Castellterçol, quan un franquisme ben viu encara dictava penes de mort. Unes jornades il·luminadores, apadrinades per l'incombustible mossèn Josep Dalmau, de Gallifa, que els donava cobertura, on hi participaven figures com Lluís M. Xirinacs o Gonzalo Arias. “Allà va néixer tota la lluita no violenta, de l'objecció i de la insubmissió” que va “alimentar la convicció” que va portar Beunza a ser, el 1971, el primer objector de consciència per motius polítics a l'Estat espanyol. Un fet revolucionari pel qual va patir tres anys i dos mesos de reclusió en calabossos i presons militars i al batalló de càstig del Sàhara.
Viu a Caldes de Montbui des de 1982, quan va anar a treballar de professor a l'Escola de Formació Professional Agrària Torre Marimon, després que la Diputació va convocar places per a enginyers agrònoms. “Caldes, com molts pobles a trenta quilòmetres de Barcelona, té una gran qualitat de vida –en la relació amb la natura i en la relació social– perquè la gent ho ha defensat”, afirma. I recorda en aquest sentit les lluites del Grup de Debat, als anys 90, que s'oposava a projectes urbanístics “que volien fer créixer el poble més enllà de la carretera i de la riera”, o el grup Torre Marimon xxi (amb Salvador Codina i Toni Altaió al davant), que es va oposar al trasllat del zoo de Barcelona a aquella gran finca agrària pública.

Mai s’acaba la feina
Amb tot, aquest fill de pare navarrès i mare andalusa, que va passar la infància i joventut a València, es va establir al Vallès ja a finals dels anys setanta, quan va participar a l'ocupació ecologista de les masies abandonades de Gallecs, expropiades pels darrers espeternecs del desarrollismo franquista, que hi projectava una ciutat de més de 100.000 habitants. Ell i una vintena de persones més vivien a Can Maiol, a Palau Solità i Plegamans, un dels disset masos ocupats, que van resultar claus per a les mobilitzacions que van aturar el projecte.
Avui jubilat laboralment, Pepe Beunza no deixa de treballar per la pau i la no violència i recorda amb satisfacció els trenta anys de lluita per l'objecció de consciència a l'Estat espanyol, des del 1971 al 2001, que van culminar amb l'abolició de la mili, després d'haver-hi hagut un milió d'objectors i 300.000 insubmisos. Això li fa dir que “les lluites socials tenen sentit i fan aconseguir progressos”, encara que “mai s'acabi la feina, perquè es va acabar la mili però no la lluita pel desarmament”. I en aquest sentit no dubta que la guerra i invasió d'Iraq del 2003, liderada pels EUA i els seus aliats, té molt a veure amb l'escalada del terrorisme islamista que avui amenaça tots els racons del planeta.
“O al segle xxi hi ha desarmament o no arribarem a final de segle”, augura en Pepe, que constata que “els explosius que hi ha acumulats poden destruir quinze vegades tota la vida de la Terra i, per tant, cada infant que ve al món porta quinze condemnes a mort a sobre, en comptes d'arribar amb una inversió en salut, formació i futur”.
Sosté que “la Terra és un polvorí perquè la guerra és una gran negoci, fruit de la malaltia que és la cobdícia insaciable dels que dominen el món”. No dubta que “l'ONU és un fracàs”, i ho argumenta fent notar que “no pot ser que els cinc o sis països que venen més armes tinguin el dret a veto, perquè no els espatllin el negoci”. I no vol deixar de recordar Gandhi quan deia que “al món n'hi ha prou per a tothom, però no per a la cobdícia d'uns pocs”.

Diàleg i desarmament
En les múltiples xerrades que segueix fent, sempre porta al damunt una fulla de ginkgo, l'anomenat “arbre de l'esperança”, perquè un any després de l'explosió de la catastròfica bomba d'Hiroshima va rebrotar allà on havia explotat. Per a ell, la fulla de ginkgo expressa un gran missatge d'alerta: “vigileu, que nosaltres sobreviurem, però vosaltres els humans, no”.
L'il·lusiona el projecte de la independència de Catalunya per la lluita civil i no violenta que el mou i per la possibilitat de crear un nou país sense exèrcit. És membre de la fundació Estat de Pau que produeix documents “per no caure en la trampa del militarisme”. Està content de veure en el govern independentista actual amics seus, com Raül Romeva o Toni Comin, entre d'altres, que van participar d'aquell moviment d'objecció.
És partidari del desarmament i del diàleg a ultrança i sosté que “cap exèrcit no ens pot defensar d'una guerra atòmica, sinó al contrari” i que “el lliri a la mà el porta qui pensi que l'exèrcit el defensarà de res”. Potser per això li agrada tant recordar que, a la Primavera de Praga de 1968, van ser els soldats soviètics qui van desertar en veure que la gent els assaltava amb clavells a les mans
Pepe Beunza

Pepe Beunza, a la Torre Marimon de Caldes de Montbui, on va traballar divuit anys com a professor.

El crim social de Torre Marimon. Pepe Beunza té un record molt trist del final de la Torre Marimon com a escola d'agricultura, on va treballar de professor durant 18 anys. La lluita de sis anys contra el tancament, llavors li va fer perdre una salut, que ha anat recuperant. Recorda que als anys noranta l'Escola era un centre públic de Formació Professional de 1r i 2n grau amb les especialitats agropecuàries i d'indústries alimentàries ben viu. "Era una escola única a Catalunya, amb 180 alumnes i més demanda que places, amb moltes activitats i unes instal·lacions privilegiades i el major nombre de premis CIRIT", explica admirat. "La Diputació, de manera incomprensible i al·legant un tema de competències va decidir tancar-la mal­baratant tants diners que hi havia invertit i menyspreant la feina i esforç dels que havíem treballat per aconseguir aquella escola magnífica", afirma. I encara dolgut, diu que ell sempre ho va considerar "un delicte social del qual ningú no ha estat jutjat però potser ho expliqui el fet que llavors la Diputació era socialista, la Generalitat convergent i entre mig hi havia traspassos i moltes incompetències".

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara