Situat a l’Espluga de Francolí, el poble natal de Carulla i de la seva família –la qual va regentar-hi, durant moltes dècades, una històrica farmàcia–, a només dos quilòmetres de distància del monestir de Poblet, es tracta d’una obra molt ambiciosa, que desborda els límits de l’etnografia, per tal com es planteja des de múltiples punts de vista que demanen, del visitant, un paper actiu: no n’hi ha prou que aquest hi faci un paper d’espectador dels diversos continguts, sinó que ell mateix, el visitant, haurà d’anar responent(-se) algunes preguntes, tal vegada se’n farà ell mateix unes quantes més... I, tot plegat, per entendre l’evolució del nostre país, i de tants altres de l’arc mediterrani, que han passat de ser països eminentment agrícoles a desenvolupar una economia basada en la indústria i en els serveis, en la productivitat a gran escala i, aquests últims lustres, en les relacions globals, en què el mercat és el món sencer.
En el fonament de la nostra civilització, però, hi ha —i hi continua sent— l’agricultura, el sector primari, sense els quals no podríem sobreviure. És per això que el Museu de la Vida Rural esdevé un escenari privilegiat per entendre quina ha estat l’evolució de tantes societats occidentals fins avui dia. I no només això: el discurs museogràfic formula una gran quantitat de preguntes que entronquen amb preocupacions bategants del nostre temps: com ens les enginyarem per preservar els recursos naturals; què en farem, dels residus que es multipliquen; quin desenvolupament tindran les energies netes... Aquestes preguntes, i tantes altres que sorgeixen d’un món tan dinàmic, canviant, líquid com el que ens ha tocat de viure!

El Museu
El Museu va ser inaugurat l’any 1988, però vint-i-un anys més tard, a final del 2009, es podria ben dir que va tornar a néixer. El discurs museogràfic exigia una revisió radical perquè es pogués adequar a uns temps que havien evolucionat enormement des de final dels vuitanta. En aquestes últimes dècades, la feina al camp, la productivitat, però també la visió del món rural, han canviat substancialment. I el Museu, com és natural, s’havia de fer ressò de tots aquests canvis, i havia de mirar de preveure cap on poden anar els trets en els pròxims decennis.
Dani Freixes, arquitecte molt reconegut i museòleg, va ser l’encarregat de construir els dos edificis nous del museu, però també la persona que va dotar les seves diverses dependències d’un nou sentit. Es podria dir que, d’ençà de l’obra d’aquest arquitecte, el MVR ha passat de ser una referència estrictament etnogràfica a erigir-se en una institució molt més dinàmica, que, partint certament de l’etnografia, abraça terrenys com és ara l’economia, la sociologia, la història... i, fins i tot, la filosofia.

El Museu de la Vida Rural ha donat un pas endavant i ja no s’atura al món tradicional de la ruralia sinó que allarga el seu discurs fins als nostres dies

La visita
En l’antiga casa pairal de la família Carulla, que és on s’havia ubicat enterament i exclusiva el museu fins a l’any 2009, continuem disposant de quatre plantes i del mateix nombre de sales, que mostren, a grans trets, el passat del món agrícola. La sala de l’agricultura exhibeix, per mitjà d’un magnífic audiovisual que segueix el cicle de l’any, els tres grans conreus de la costa Mediterrània: vinya, cereals i oliveres, i ens il·lustra sobre el procés que du de la sembra a la collita. Aquí hi podrem entendre el cultiu de la vinya, els cereals i les oliveres, però també, un cop culminat aquest procés, el d’elaboració del vi, l’oli i la farina. La sala anomenada Els destins de la collita ens fa conèixer com era un mas quan no hi havia neveres i la conservació dels aliments seguia unes pautes ben diferents, que en alguns casos han perviscut, però que, sovint, mirem com si fossin romanalles del temps antic. En una altra sala, la dels Oficis complementaris, podem admirar la feina de ferrers, basters, corders, esclopers, llenyataires... I, en la darrera de les plantes d’aquest edifici antic, farem una immersió en la Vida del poble: aquí conviurem, durant uns quants minuts, amb persones que formen el teixit associatiu d’un poble; ens farem conscients d’altres oficis que concorren en els seus carrers, i també del cicle divers de les estacions i de la manera com aquest cicle –però també el calendari litúrgic, posem per cas– repercuteix (o, sobretot, repercutia) en la vida humana.
En el corredor que comunica l’edifici antic amb el principal dels edificis nous, a la planta baixa de l’edifici central, annex, trobem la Sala dels carros, on podrem admirar-ne de diverses menes: el de trabuc, el de bocois o de torn, la tartana... Fins i tot un carro de morts i un dels primers exemplars de tractors que van arribar al nostre país.
La visita acaba en un dels dos edificis nous, en què s’analitza la modernització i industrialització del camp. Abans, però, d’endinsar-nos en el domini de la màquina i del motor d’explosió, podrem contemplar diverses col·leccions de gran valor, que segueixen l’exemple de tota una vida de col·leccionista del fundador del museu. En aquest mateix edifici, en la planta 1, la col·lecció Tota una vida: una formidable sèrie d’un centenar de figures fetes de fang –cada una de les quals, peça única–, del cèlebre pessebrista olotí Josep Traité, que contenen l’esperit de la vida a pagès per mitjà de diverses escenes temàtiques. Igualment, una bellíssima col·lecció de diorames de temàtica principalment nadalenca, producte de les grans escoles pessebristes del nostre país. En la quarta planta d’aquest mateix edifici, i poc abans de conèixer la gran revolució que van representar els motors d’explosió en la feina agrícola, quatre altres grans col·leccions: una de bolets, una d’ocells, una de mamífers i, finalment, un herbari completíssim.
Acabarem la visita entenent els canvis majúsculs que han operat en el primer sector en els últims quaranta anys: les dues plantes dedicades a aquest assumpte analitzen pros i contres d’aquest procés complex, a nivell mundial, i, sobretot, projecten la mirada del visitant, del visitant crític, futur enllà. És evident que el món, des d’aquest punt de vista, canvia de pressa, i cal que en siguem ben conscients i que, en matèries tan sensibles com és la del medi ambient, per esmentar-ne una, cada un de nosaltres prengui un paper actiu i compromès. En el cop d’efecte final, l’anomenat calidoscopi, la part més ideològica del conjunt, el visitant no podrà deixar de fer-se moltes preguntes, i, tal vegada, d’assajar-ne una resposta.
El Museu de la Vida Rural es completa –i es complementa– amb dues grans sales per a exposicions temporals. I, finalment, cal esmentar l’última innovació de la institució: un hort ecològic plenament actiu, que forneix els visitants –i, de manera molt especial, la mainada– de raons molt poderoses per saber d’on vénen bona part dels aliments que consumim. És, per tot això, un museu que combina tradició i modernitat, i que es planteja com un gran espai de debat i de confrontació d’idees sobre una matèria tan pròxima i, a la vegada, tan sensible.