Donzella

Carme Ballús (text) , Eduardo Abarca (il·lustració)

La Mireia Prat i en Roger Torres eren a punt de casar-se i ja tenien data posada: el vint de maig. Volien que els casés la regidora de cultura, amiga seva, i feia mesos que havien emparaulat el restaurant a Corró d’Amunt. Més de vuitanta convidats entre família, amics i companys de feina. Música en directe. Flors fresques.
Ara un clarinet toca un adagio de Mozart amb delicadesa i més d’un s’eixuga una llàgrima. Els taüts de la Mireia i en Roger, coberts de roses vermelles, són al centre de la sala, davant l’altar. El tanatori de Granollers és ple de gom a gom. Hi ha les famílies, desconsolades, la gent de la feina, tots els seus amics i amigues, veïns, coneguts, fins i tot algú mogut per la xafarderia. En sortir, tothom recull els dos recordatoris i es formen petits cercles de gent comentant en veu baixa:
-Ell no ho sé, però la Mireia no bevia pas –afirma una amiga.
-És ben estrany –fa la senyora Adela, sostenint-se en el seu bastó.
-Semblaven Romeu i Julieta, tan joves, pobres. –diu un home calb.
Tot i que els pares dels difunts haurien preferit que no s’escampés, al final, en secret i no ho diguis a ningú, tots els assistents saben que les autòpsies de la parella van donar el mateix resultat: intoxicació etílica.
En un altre grupet de gent que xiuxiueja, un noi explica que la setmana passada també va morir un veí seu de Bellavista per coma etílic. Tothom hi diu la seva.
-La gent jove no sap beure –conclou una àvia tenyida d’un ros llampant.
Al cap de poc, les famílies de la Mireia i d’en Roger enfilen cap al cementiri envoltats d’uns quants acompanyants i la resta de gent se’n va avall a peu o marxa a buscar els cotxes. Quan tot acaba, el pare de la Mireia, l’Armand Prat, demana als qui havien de ser els seus consogres que pugin una estona al seu pis. El pare d’en Roger s’excusa, capcot: ja quedaran un altre dia. Però la seva dona intueix que l’Armand Prat té alguna cosa important a dir-los i el convenç:
-No ens anirà malament estar junts una estoneta, anem-hi.
S’asseuen tots quatre al menjador de ca la Mireia, al carrer Girona, i la mare diu si volen prendre alguna cosa, un cafè, unes herbes. Ningú no vol res i el seu marit va al gra:
-Crec que hauríem de buscar un detectiu.
Els altres tres se sorprenen. Ja els ha costat molt tenir coll avall que els seus fills s’havien extralimitat amb l’alcohol i que aquest els havia passat una factura ben cara. Però un detectiu, per a què?
-La Mireia no bevia.
La seva dona es mira amb tristesa l’Armand:
-Potser no ho sabíem.
Però l’Armand persisteix, absolutament convençut. La seva filla es prenia mitja copa de cava o un cul de copa de vi en algun àpat important, però no en gaudia, saltava a la vista. Com a molt li agradava un gotet de vermut negre amb unes escopinyes, molt de tant en tant. Els pares d’en Roger no saben què dir, perquè al seu fill sí que li agradava beure, però és cert que sempre –suposaven– amb mesura. En el fons, ells també van quedar molt desconcertats en rebre l’informe de l’autòpsia. Accepten el cafè que els ofereix de nou la mare de la Mireia i es disposen a parlar de com aconseguir un bon detectiu que investigui el cas.
-Coneixeu l’Esteve Ribera? –Els altres fan cara de desconcert. Pot ser un detectiu, aquell homenet escanyolit i gris que viu a la plaça de can Sínia?
L’Armand els fa saber que el senyor Ribera és el millor: la seva empresa el va contractar per una qüestió enrevessada i en van quedar molt satisfets.
Pocs dies després, el detectiu Esteve Ribera mira de lligar caps en aquell cas insòlit, que està prenent proporcions inesperades: en poc temps hi ha hagut a Granollers i voltants catorze morts més per intoxicació etílica i l’alarma s’estén. Parla amb els forenses i amb les famílies dels morts. Després centra la seva atenció en bars i cellers, per saber si els ha arribat algun licor nou, si han notat res diferent en alguna remesa o han tingut alguna queixa, però no troba cap pista, està ben perdut. Aleshores comença a pensar en algun producte artesanal. Potser li caldrà recórrer fires, investigar qui fa licors casolans... Però el procés pot ser llarg i les morts augmenten.
Ja duu tres setmanes investigant i no troba res. Cansat, abans de pujar a casa a dinar s’asseu al sol en una taula del Casino per fer una darrera mirada als seus apunts sobre el cas i demana, com fa sovint, un vermut i unes olives. La noia li duu el got amb la beguda i les olives i ell, en anar a beure, nota una olor desacostumada. Alarmat, en fa un glop molt petit, menys d’una culleradeta de cafè, i sent com el líquid li crema la gola i cau, roent, cap a l’estómac. S’aixeca d’una revolada i demana l’ampolla:
-Quin vermut m’heu servit?
-Un de nou: el Donzella. Que no li agrada?
Ningú no sap dir-li d’on ha sortit, fins que no arriba l’encarregat i sota la pressió de ser denunciat als mossos d’esquadra, confessa que el compra a granel, baratet, a unes senyores grans. Es resisteix a donar noms, però acaba fent un tracte amb l’Esteve: li dirà a qui compra els licors però ell no farà sortir el nom del Casino enlloc. El detectiu accepta, ho recull tot, truca la dona per dir-li que hi anirà més tard a dinar i finalment, un pèl atabalat, s’encamina cap al carrer Josep Umbert, a l’adreça que li han donat.
El reben dues iaies repentinades, una tenyida d’un ros lluent, l’altra amb el cabell ben blanc i totes dues vestides amb roba de bon tall i colors suaus, gris i crema, la perfecta imatge de la polidesa. L’Esteve es presenta com a Julià Garcia, propietari d’un nou bar de copes a les Franqueses i molt interessat pels seus productes. Una de les senyores, l’Elvira, recela i demana qui li ha donat l’adreça. En saber que ha estat el noi del Casino dirigeix una llambregada còmplice a la seva germana Adela i aquesta comença a parlar-li ja de preus i licors. Però la seva insistència en els vermuts, que ell creu dissimulada, les posa en guàrdia.
Les àvies no esmenten en cap moment el vermut Donzella i l’Esteve se n’estranya, perquè creia que estava sobre la bona pista per resoldre el cas. Molt amable, la senyora Adela li diu si vol veure la petita destil·leria i el celler i a ell li sembla una bona ocasió per acabar d’esbrinar què passa, tot plegat fa pudor de clandestinitat. Baixen escales cap al soterrani, ella al davant, fent ressonar el bastó a cada esglaó. Davant una gran porta de fusta la iaia li cedeix el pas, amable. Amb un moviment àgil, li clava cop de bastó a la ronyonada i l’empeny amb una força que ell no hauria pogut sospitar: l’Esteve va a parar dins un cup de Donzella, 92 % d’alcohol, mortal com l’absenta negra. De fet, ho és.
L’Adela arriba a dalt ben lleugera, llença el bastó i quan s’asseu prop de l’Elvira la mira als ulls i es lamenta:
-Com ens hem de veure, oi, noia? Si és que la gent d’avui dia no aguanta res.
Riuen de gust una estona mentre senten, cada cop més ofegats, els crits del detectiu. Aleshores l’Adela omple dos gotets de licor de codony i l’Elvira fa una altra creu al calendari de la cuina:
-Llàstima, d’aquest no podrem anar a l’enterrament.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara