El casino de la Garriga, l’esplendor de l’estiueig

Els “casinos dels senyors” van néixer com a lloc de trobada i esbarjo per a les famílies burgeses que buscaven relacionar-se durant els llargs estius fora de casa

Yvette Moya-Angeler (text)

Per als estiuejants de Barcelona que la nit del 15 de juliol de 1925 inauguren el casino de la Garriga la vida és quelcom meravellós, que balla, salta, vola, riu, passa. La situació econòmica del casino és del tot precària però aquella nit els socis celebren una Fiesta Andaluza sota l’aparença de la felicitat i la lleugeresa. Han llogat una pianola, el jardí està il.luminat i les dones es passegen amb mantó. Tot i que el món està canviant i s’estremeix amb convulsions socials, allà els Uriach, els Shillings i la senyora Sallent ballen.
Arreu del país, els senyors es diverteixen mentre dura la calor. Han deixat els seus pisos i cases de Barcelona carregats de baguls i s’han instal·lat amb les minyones vora el mar o prop dels eixos ferroviaris, sovint atrets per la fama d’un balneari.

Entrada restringida
Des de finals del segle xix que la classe benestant pren els banys i canvia d’aires buscant un entorn més saludable que el de la Barcelona fabril, però ara també aprofita l’estiu per gaudir de noves formes de lleure. Fa anys que se’ls veu sortir de les torres de Cerdanyola cap a can Domènec, el casino-teatre on juguen a cartes i es fan confidències, potser amb expectatives d’aliances o de negocis. També a Rubí són habituals els estiuejants, vestits de gala per a una sarsuela o una pel.lícula a la Sociedad del Círculo (rebatejada en temps de Franco com a Casino Español). Aquests centres de reunió a la manera dels clubs anglesos, on només està permesa l’entrada de socis, fa lluir les poblacions, que poden presumir d’una colònia d’estiuejants ben selecta a diferència d’altres municipis on s’han d’acontentar, com a molt, amb una pista de tennis i uns quants barcelonins vestits de blanc.
La Garriga és des del canvi de segle una població de referència per als estiuejants, que reposen als salons del balneari Blancafort i passen les tardes asseguts als bancs del Passeig, aleshores encara passeig Wilson. A mesura que creix el nombre de torres al municipi, es va fent evident que a la colònia li cal un lloc de trobada on les famílies puguin relacionar-se còmodament i passar-s’ho bé, una entitat que centri la seva vida social i els permeti la nova pràctica de l’esport. No deixa de ser significatiu que el casino de la Garriga es constitueixi en una sala de l’Ateneu Barcelonès.

L’assenyada disbauxa
El 6 de març del 1924 s’aprova per unanimitat el nou projecte, que compta amb un pressupost de 97.800 pessetes per comprar un terreny al final del Passeig i construir-hi un edifici. El dissenyarà l’arquitecte Xavier Turull, el mateix que després construirà a Barcelona les cases barates d’Horta (1928). Al terreny es fan també dues pistes de tennis. La Junta no sap encara que trigarà sis anys a eixugar el deute que deixa aquesta inversió.
Els primers anys del casino se succeeixen entre festes exòtiques (en fan una de cubana el 1928, amb cotilló), partides de tresillo i pòquer, i sessions de cinema, primer mut i després sonor. El 1929 planten vint-i-cinc eucaliptus i el vicepresident fa una conferència sobre el seu viatge al nord d’Europa. De mica en mica es van aconseguint millores urbanístiques (l’ajuntament construeix el clavegueram que la Junta li demana) i se supera una campanya de desprestigi que acusa el casino de fer política.
Sembla que tot comença a rutllar. Les anotacions al llibre d’actes parlen de festes del faquir, revetlles, talonaris de billar i copes de vidre. Però el 1936, amb la portada per al programa de festes a punt, s’acaba la música, i els maldecaps de pocs anys enrere, com l’anarquia a les sessions de cinema, semblen de sobte ridículs. Ha esclatat la guerra.

Silenci de guerra a la pista de ball
El casino tancarà les portes i no reprendrà l’activitat fins els anys quaranta, encara orientat a reunir els estiuejants al voltant de les taules de marbre i la terra batuda. L’any 1951 la premsa de Barcelona glossa el casino com “una fábrica de noviazgos”.
Mentre duri l’estiueig clàssic de tres mesos, el casino congregarà la burgesia i els professionals lliberals de la capital. Després, a mesura que evolucionin els costums socials, anirà llanguint. Però, així com altres casinos acabaran abandonats o cedits a l’ajuntament, el de la Garriga sabrà reconvertir-se i esdevindrà una associació esportiva oberta a tothom a partir del 1988.
El casino de la Garriga,  l’esplendor de l’estiueig

Una imatge actual del Casino de la Garriga.

Portada del programa de les festes que s’havien de celebrar l’estiu del 1936 però que ja no es van poder fer. Foto: Yvette Moya-Angeler

El primer llibre d’actes del casino de la Garriga (1924-1936).

Una fotografia de l’època daurada del Casino de la Garriga, d’inicis dels anys trenta. Foto: Imatge cedida per Albert Benzekry. Arxiu Fundació Maurí de la Garriga.

El pàdel n’evita el tancament

A Joan Maria Moregó i Sala, conegut com en “Meige”, li ha tocat comandar el casino de la Garriga en anys de crisi. És de Barcelona, on viu entre setmana, però va començar a freqüentar el casino els anys vuitanta perquè els pares de la noia amb qui festejava tenien una casa tot just davant, a l’altra banda del Passeig. El 1987 es van casar i van celebrar el convit al casino, cosa que a partir d’aleshores va esdevenir habitual entre els estiuejants.
Presideix l’entitat del des del 2010 i acabarà el seu mandat el desembre, sense que tingui previst tornar-s’hi a presentar. L’any 2008, explica, va ser molt dur, amb moltes baixes de socis, i el casino hauria hagut de tancar si la construcció de dues pistes de pàdel no hagués reconduït la situació. Avui n’és encara el principal reclam.
El casino compta amb gairebé dos-cents socis, ha obert un nou bar-restaurant, organitza concerts i algunes sales es lloguen per a classes de tai-txi, teatre musical o dansa. També hi té la seu la Penya Barcelonista de la Garriga. L’entitat s’actualitza així gairebé un segle després de l’esplendor de l’època dels senyors.

Una vista de les pistes de pàdel. Foto: Joan Lesan.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara