“No em semblava que mereixés cap reconeixement”, diu la Joana, una mica aclaparada per la intensa agenda que la porta amunt i avall. Se n’acaba de fer un documental, Una entre tots, dirigit pel periodista Jordi Rovira, que ha estat itinerant arreu, posant al descobert una narradora fulgurant que, amb humor i emoció, explica tota la seva trajectòria amb murrieria. Acaba de rebre el premi a una “trajectòria professional” en la Nit de les Revistes i la Premsa en Català 2016. L’any 2014 també va rebre la Creu de Sant Jordi i Terrassa, la seva ciutat natal, va programar l’exposició Joana Biarnés: pionera del fotoperiodisme. Fotografies (1960-1970).
La Joana dispara, quan parla, potser amb aquest mateix instint que tenia rere una càmera, t’explica les peripècies pel boc gros, salta d’un capítol a l’altre, es recolza en el negatiu de les sèries fotogràfiques que deu tenir al cap, no es recorda dels anys, sí de les anècdotes, dels recursos que va fer servir per alçar la mirada en un món masclista, conservador, ple d’homes que l’enviaven a casa o la despatxaven amb un “ja ens entenem” per dir-li que ser dona l’inhabilitava per la feina que es proposava de fer. El Jean Michel, l’escolta i, de tant en tant, puntualitza amb un castellà afrancesat, que traspua una intensa complicitat, un amor profund, un enamorament sostingut, perdurable. Es van conèixer a Madrid i es van casar l’any 1970 a Versalles, França. Jean Michel Bamberger era periodista i va viatjar de París per col·laborar amb el programa de la SER Ustedes son formidables, va ser l’encarregat dels Premis Ondas i el representant de les relacions exteriors de la mateixa cadena. “No m’hagués pogut casar pas amb un espanyol!”, ironitza ella. Amb ell va trobar la comprensió, el suport, l’entesa per moure's en la seva professió sense la cotilla d’un marit enutjat per la projecció de la seva dona.
Però abans d’anar a Madrid, abans de ser la primera fotògrafa amb credencial de reportera gràfica, tot i que ella sempre es va reivindicar com a fotògraf, la Joana va desenvolupar el seu ofici a Terrassa, fent d’ajudant del seu pare. Havia estat tan mala estudiant, se sentia tan agreujada pels disgustos que havia donat a casa amb el seu nul interès per l’estudi, que s’hi sentia en deute. Vivia només perquè ell la reconegués, perquè se’n sentís orgullós. En Joan Biarnés, fotògraf d’esports, corresponsal d’El Mundo Deportivo pel Vallès, bregat en partits de futbol i d’hoquei, un habitual de les carreres de bicicletes, es va començar a endur la Joana.
Ella trastejava amb les càmeres, s’encuriosia amb el laboratori que tenien muntat en una cambra de casa, al carrer Pitàgores, 29, on, de tant en tant, hi passaven altres fotògrafs com Ramon Massats –Premi Nacional de Fotografia 2004– amb qui va aprendre a retratar a l’aire lliure. Un dia, que uns espeleòlegs havien descobert l’avenc del Llest, al massís de Sant Llorenç, van anar a cercar en Biarnés perquè els fes fotos. Però ell tenia compromisos, no podia ser. Hi va anar ella. Tenia 16 anys, s’hi va endinsar despenjada d’una corda i va fer unes fotos magnífiques que, en veure el seu pare, va enviar a El Mundo Deportivo i li van publicar.

Rere la porteria
L’experiència d’acompanyar el pare va començar a bregar-la. En una ocasió, al camp de Les Corts, l’àrbitre va interrompre el partit en adonar-se que en una de les porteries i era ella per fer fotos. Els crits del públic ressonaven com una olla a pressió: vés-te’n a casa, vés a fregar plats! Però ella no se’n movia. Ensenyava el seu carnet expedit per la federació espanyola i reclamava que la miressin com un fotògraf, no com una dona. No va ser fins la intervenció del delegat de camp que va corroborar la seva autorització i va prosseguir el partit. Son pare la va advertir que hauria d’aprendre a defensar-se tota sola si volia fer camí.
En l’examen d’ingrés a l’Escola de Periodisme de Barcelona, el periodista Manolo del Arco li va preguntar si volia ser reportera. Ella digué que sí. Li preguntà si li agradaven els toros, va dir que no; que no podia sofrir la sang. “Ya hemos terminado”, li va dir. Estava convençuda que no l’haurien admès. Però, en canvi, la van acceptar. El primer dia de classe, el mateix del Arco, li va encarregar un treball: un reportatge sobre l’escorxador de Barcelona, preferentment els dimecres, quan s’hi matava més bestiar. La Joana se n’hi va anar; son pare no la creia capaç de fer-ho. Hi va disparar entre 90 i 100 fotos, un material extraordinari. Quan el va portar de nou a l’escola, el professor li va reconèixer el mèrit, li va dir que un veterinari li comprava i va afegir: “usted será muy buena reportera”. L’altra experiència colpidora va ser la riuada. A la matinada del 26 de setembre de 1962, després d’un aiguat furibund, van sortir amb el seu pare a fer fotos. Es van separar. Li va demanar que, quan considerés que tenia un bon material, se n’anés cap a Barcelona. Va fer fotos i fotos, i ja al matí, se'n va anar cap a la carretera de Martorell, va fer autoestop i va demanar ajuda a un camioner, que la va portar. A casa del fotògraf Antonio Campañá va revelar les fotos i, aquest, davant la proporció de la catàstrofe, va avisar RTVE que va obrir els informatius amb aquelles imatges. Va ser un factor detonant: les fotos de la Joan Biarnés, que encara avui fan estremir. Aquell mateix any, una mica per casualitat, el diario Pueblo –una capçalera de tarda, impulsada pel Sindicato Vertical– li va encarregar un reportatge. En quedaren tan sorpresos que li enviaren un bitllet per anar a Madrid. El director, Emilio Romero, li va donar una oportunitat, a foto publicada, però al cap de dos anys ja estava en plantilla. Pueblo va ser una veritable escola de periodistes. La Joana n’era l'única reportera, però tenia un talent innat. Ho feia sempre amb una indumentària femenina, coqueta, bellíssima. No s’amagava, rere la dona que era, es reivindicava.
Una de les recomanacions que no va oblidar mai del seu pare va ser que cada reportatge havia de tenir “la foto”. Aquella imatge única. Amb aquest propòsit, es va colar al jet privat dels Beatles i a la suite de l’Hotel Avenida Palace per firmar un reportatge que va ser una exclusiva mundial, tot i que no volgueren publicar-la. Va acabar enviant unes quantes fotos a la revista Ondas i algunes a Rolling Stones, però no en va cobrar res. Aquells anys, va fotografiar també Dalí, Lola Flores, Sara Montiel, Roman Polanski, Orson Welles... Va ser la fotògrafa oficial de Raphael i va fer gires amb ell arreu. Però també va signar temes que enfurismaren el règim com un reportatge amb José Luis Navas al Colegio San Fernando on havia transcendit que s’hi maltractaven nens: “Son hijos de soltera”, va ser el titular que els va posar a l’ull de mira de l’extrema dreta.
Després es va incorporar a la revista Blanco y negro, on feia tàndem amb Natalia Figueroa, y a l’ABC. Va treballar a les agències Cosmopress, va dirigir l’equip de fotografia de Contifoto i Heliopress, i va fundar la seva pròpia agència, Sincro Press International. Va viatjà per tot el món. Va cobrir els Òscars, els festivals més importants. Però, llavors, l’any 1985 es va sentir fora de joc, quan el periodisme va començar a ser més sensacionalista. Va volar. Amb en Jean Michel. Es van instal·lar a Eivissa i van muntar-hi un restaurant, Ca na Joana que, aviat, entre la cuina i els amics distingits que la visitaven, va ser un dels llocs de més anomenada. 22 anys va durar aquella altra aventura que, de cop, posava en valor tota una altra herència: la de la mare, una cuinera imaginativa que, en temps de postguerra, menjant cada dia el mateix, feia que sempre tingués un gust diferent.

Retorn al Vallès
Fins a jubilar-se. La vida en tres temps: Terrassa–Madrid–Eivissa. El retorn no podia ser a una gran capital, els havia imbuït l’illa de la calma. Van instal·lar-se a Viladecavalls, prop de tot arreu, al costat de la Montserrat, la germana petita de la Joana. Avui són una parella feliç en una casa confortable i plena de records. Cap foto penjada. Una dedicatòria d’en Dalí, llibres, un jardí ple d’herbes aromàtiques. La Joana hi veu poc i torna a disparar fotos. Se sap feliç. Pateix una maculopatia degenerativa que li deixa només un 30% de visió, però això corrobora el que ja sabia: les fotografies es fan amb el cor.