Ara fa cinc anys apadrinaves el naixement de Vallesos, en la presentació en societat a la Fonda Europa de Granollers. Cinc anys i 11 números... Sorprès que encara hi siguem?
No, perquè sabia qui hi havia al darrera i em semblava un producte ben pensat. Però llavors hi veia algunes dificultats. La principal era la indefinició del propi espai, perquè la premsa territorialitzada ha de respondre a territoris que tinguin una forta consciència d'ells mateixos. Per exemple, El 9 Nou va néixer a Osona, que és un espai amb una consciència d'ell mateix molt gran, i quan baixa al Vallès Occidental i fa una edició conjunta Terrassa-Sabadell, que no és un espai comunicatiu unificat per fer un diari, no li surt bé. I jo tenia els meus dubtes que el Vallès sencer, els vallesos, poguessin actuar com un espai autoconscient. Vallesos ha endevinat que hi havia una certa consciència de Vallès, però també l'ha creada. Els mitjans recullen i creen a la vegada espais de comunicació, com el setmanari El Temps ho fa amb els Països Catalans, que recull una consciència i alhora en crea. Si és una cosa totalment inventada, l'experiment no funciona però, si funciona, fa créixer la consciència del propi territori. I podem dir que Vallesos ha fet i fa Vallès.

“Anem a realitats noves que no van gens contra el Vallès, però sí de la divisòria entre Oriental i Occidental."

De fet, fins i tot ens vam mig inventar la paraula Vallesos –que vol descriure un espai comú i de pluralitat alhora– i ara cada vegada se sent a dir més.
Sí, sí, es una manera de parlar globalment del Vallès, sense particularitzar si és occidental o oriental... L'altre encert és que Vallesos ha trobat un espai com a tipologia de publicació. Hi ha revistes d'actualitat, de temes de profunditat, etc, i quan engegàveu no sabíem si aquí hi havia una via del mig. Aquesta via del mig l'assaja Sapiens en l'àmbit de la historiografia i d'altres publicacions en el del turisme i la geografia –com ara Descobrir Catalunya– o en àmbits més territorials. Vallesos ajuda a construir aquesta via del mig que no és l'actualitat quotidiana ni aquella revista erudita que es consulta només a la biblioteca. És, per tant, una revista de consum, però d'onada llarga, i això no era evident que trobés el seu espai.

A nosaltres ens agrada dir que és una revista-llibre, que surt dos cops a l'any i que, per tant, s'ha d'assaborir a poc a poc i col·leccionar, per remirar-la quan calgui. No és d'actualitat estricta, però no la defuig, com quan entrevista segons qui o tracta temes –com ara les riuades del 1962 o el final de la Guerra Civil el 1939– quan en son efemèrides sonades.
Certament, el producte és nou i singular, perquè aconsegueix que sigui una revista que no caduca, encara que no sigui mai el mateix agafar l'última que la de fa cinc anys. Perquè si t'hi trobes una entrevista a la Muriel Casals i a la Carme Forcadell, cinc anys abans no hauria estat possible. En canvi, segons quina publicació trobis al dentista, de fa dos anys, ja no s'aguanta per enlloc. Vallesos és una revista que no és igual que la de fa cinc anys, però cinc anys després encara resulta interessant i això és el que em sembla més nou. I que per molts anys!

I això que vam néixer en els moments més crus de la crisi...
Sí, i aquesta és una dificultat doble, perquè el gran sistema de finançament de la premsa, que és la publicitat, s'ha desinflat d'una manera extraordinària, però també perquè els hàbits de consum s'han modificat, fet que ha viscut la indústria del llibre i de la informació. Per contra, gràcies al seu format i tipologia singulars, Vallesos rep menys aquest impacte del canvi tecnològic. Els diaris l'han rebut molt, perquè gairebé ningú no sap res de nou a través d'un diari de paper, ningú sap pel diari si el Barça va perdre o va guanyar. Té milions de maneres de saber-ho abans. Aquesta revista, el canvi tecnològic no la fa anacrònica i hi pot sobreviure.

Parlem del Vallès, que és un espai que dius que veus difusament identificat. Els darrers anys, a banda de Vallesos, s'hi han mogut altres coses. Hi ha qui –com l'associació Via Vallès– proposa que, per ser més eficient com a territori, hauria de funcionar com una sola comarca...
Això té a veure amb un debat més general que és la distribució comarcal de Catalunya. Es va fer en un moment i en un món en què tot era més petit i fragmentat. Pot ser que als anys trenta Catalunya tingués quaranta o cinquanta comarques, però en la realitat actual, aquests espais tan fragmentats són ficticis. Avui, el sistema català, més que un sistema de comarques és un sistema de ciutats intermèdies, amb la seva pròpia zona d'influència. El Vallès és un cas interessant de les zones d'influència de les grans ciutats, molt marcades en Terrassa, Sabadell i Granollers i d'altres d'emergents com ara Sant Cugat, amb vida pròpia. Tot això ha canviat i aquest canvi dóna més pes a les ciutats intermèdies, si el volen exercir, i unifica espais que en el dibuix de Pau Vila eren fragmentats, que avui no existeixen.

Pau Vila fixava les capitals comarcals en base a on s'anava al mercat.
Sí, i això avui està depassat. Hi ha setmanes que he fet una conferència cada dia, mai a la meva comarca, i he tornat cada dia a casa, a Matadepera. I per mi no és rellevant si eren a Barcelona, el Masnou o Mataró. Quan era petit, a casa, estiuejàvem a Canet de Mar. I anar de Terrassa a Canet era una cosa que calia planificar amb un mes... Ara, el dia que vaig a Canet a fer una conferència, dic que tornaré d'hora, perquè ha canviat la relació amb l'espai. Els espais s'han engrandit i per aquest país el sistema de ciutats és molt important. És un sistema molt català i molt significatiu perquè la nostra història, cultura i política són fruit de tenir un sistema de ciutats intermitges i una gran capital.

“En Muriel Casals s‘ajuntaven coses que rarament van juntes: una enorme intel·ligència interpretativa, una enorme solidesa en les conviccions i una enorme empatia amable per connectar amb tothom.”

Les ciutats intermitges vallesanes estan al gran corredor que és la plana, que també els permetria cooperar més...
Efectivament, però l'home també modifica la geografia i els espais físics s'amplien. En aquests moments existeix un eix Granollers-Mataró, perquè són dues ciutats ben comunicades, com també existeix l'eix Vic-Olot, que fins no fa gaire eren dos móns allunyats i ara són un eix natural. Sabadell, Terrassa i Granollers formen part d'un eix molt més gran, que comença a Mataró i acaba a Vilanova. Anem a realitats noves, que no van gens en contra del Vallès, però sí de la divisòria entre Oriental i Occidental. Les comarques de Pau Vila han estat transformades per nous eixos de comunicació. De fet, en el fons, aquest país –i això potser és més Pierre Vilar que Pau Vila– és tres coses: muntanya, litoral i corredor. I això té importància perquè la geografia marca la història i la història la política. Això tan estrany que és Catalunya, que no s'assembla a la resta de la península ibèrica ni ben bé a tot el sud d'Europa, s'explica perquè s'hi produeix la confluència d'una muntanya –on hi ha les essències–, però també el mar –que l'obre al cosmopolitisme– i també un rerepaís que ha construït coses i un corredor central –que és un lloc de pas per on la gent connecta i on s'acaba quedant, venint d'amunt o d'avall. El Vallès és la Catalunya corredor i probablement allò que ens dóna més identitat com a territori és el fet de ser terra de barreja, que ho som més que altres zones del propi país, perquè el corredor és el lloc per on la gent passa i on també es queda.

Vicenç Villatoro, terrassenc amb una branca familiar vinguda d'un poble de Córdoba els anys cinquanta, és un clar exponent d'aquesta barreja vallesana...
Sí, les ciutats de Terrassa, Sabadell i Granollers són plenes d'aquests exponents de barreja, on hi ha hagut una gran sedimentació de gent arribada de fora en nuclis que ja eren molt potents. Altres ciutats com Rubí, Cerdanyola o Mollet –o d'altres del Baix Llobregat– són més d'al·luvió que no pas de barreja.

“El Vallès és la Catalunya corredor i probablement allò que ens dóna més identitat com a territori és el fet de ser terra de barreja."

Resideixes de fa anys a Matadepera –considerat el poble més ric de Catalunya–, com molts terrassencs i sabadellencs... Com expliques aquest fenomen de diguem-ne colonització?
De fet, Matadepera és a la vegada un poble complet, amb tots els ets i uts, i una part d’un sistema urbà que el relaciona sobretot amb Terrassa, en part amb Sabadell i ara fins i tot amb Barcelona. Vull dir que en certes coses actua com un barri residencial d’aquest sistema. Però té una personalitat pròpia com a poble, més enllà d’això de la renda per càpita... per exemple, ha revifat alguns trets de la seva cultura tradicional –l’arbre de sant Sebastià, posem per cas– per crear una cohesió entorn d’una idea de poble, de comunitat amb unes arrels rurals profundes...

En qualsevol cas, el Vallès ha estat sempre el teu espai vital. No n'has marxat mai, tot i treballar gairebé sempre a Barcelona. T'ho has plantejat?
En pocs moments, molt concrets, i he acabat decidint quedar-me. Quan ets més jove, pels fills. Quan ets més gran, pels néts i per mantenir una mena de constel·lació familiar molt densa: vivim cadascú a casa seva, però a pocs minuts els uns dels altres i això permet uns vincles constants. Sempre he treballat a Barcelona i de vegades m’ha fet molta mandra aquesta hora de camí, sovint amb cues. Però també és una hora de descompressió. Em fa mandra a les anades. Ho agraeixo en les tornades. I d’altra banda, Barcelona, i totes les seves moltes coses bones, és ben a prop!

Ets periodista de llarga trajectòria (Tarrassa Información, El Correo Catalán, TV3, AVUI, CCRTV, ARA) escriptor (amb una trentena de llibres, de novel·la, assaig i poesia), però també has fet política (diputat al Parlament per CDC) i gestió cultural (director de l'Institut Ramon Llull, ara del CCCB). Després de tocar tantes tecles, ja saps què és el que més et defineix?
No són tantes tecles, en el fons. Jo començo volent ser escriptor, de molt jove. Llavors, com que a casa anàvem més aviat justos i el meu pare és un home molt pràctic, em va portar al diari, a Terrassa, per si m’agafaven per fer-hi articles: ho veia com una manera de ser escriptor i poder-se guanyar la vida. Llavors vaig descobrir que el periodisme era una cosa fantàstica, que m’agradava moltíssim, però que no era el mateix ofici. Per tant, vaig decidir que en tindria dos, semblants però diferents: la literatura i el periodisme. A partir d’aquí, l’entrada en el món de la gestió o de la política ha vingut sempre per aquests dos camins. He fet gestió i direcció en mitjans de comunicació i en institucions culturals, només. Vull dir que té a veure directament amb el que feia abans, amb el que continuava fent mentrestant i amb el que faria després. No vaig anar al departament d’Agricultura! I n’estic content. La presència a l’espai públic és la intersecció entre l’interès per la cultura, la tafaneria periodística i el que em sembla una responsabilitat com a ciutadà que veu el món d’una determinada manera.

I què et queda encara per fer?
No ho sé, perquè mai he tingut un pla: intentaràs ser això o fer allò. He fet coses que m’han anat sortint (i també n’he deixat de fer, de les que m‘anaven sortint). L’única cosa relativament segura és que continuaré escrivint, perquè això no depèn de ningú més. I tinc projectes al cap. Per la resta, no ho sé. I a més, ja tinc una edat...

Ui, sí, cap a seixanta...! La teva literatura és molt experiencial: A La ciutat del fum expliques la teva Terrassa industrial; Moon river, l'escrius quan la teva primera dona estava molt malalta de càncer; rastreges la vida del teu avi a Un Home que se'n va... La pròpia vivència és sempre la més gran inspiració?
Jo crec sobretot en un concepte de literatura –com a escriptor, i també com a lector, tot i que en això sóc més eclèctic– en què allò que escrius neix de la teva pròpia vida. No expliques la teva vida. Però el que expliques, ho expliques per raons que tenen a veure amb la teva vida. En aquest sentit, totes les novel·les són autobiogràfiques en allò més important –que a més és inicial–, el motiu d’escriure-les. Llavors, a més, de vegades, els materials, els llocs, les situacions, les circumstàncies, fins i tot les històries, les agafes també de la teva vida, a vegades més o menys cuinades... Però el més autobiogràfic no és la circumstància, sinó la motivació. I la motivació autobiogràfica es pot donar en una novel·la que passi a Praga o al segle xiv!

La teva darrera obra resseguint la història del teu avi Vicente Villatoro, que va venir de Castro del Rio, ja gran, represaliat pel franquisme pel seu compromís republicà, et va dur set anys de feina i de recerca de dades. Ha estat la teva obra més magna? És molt més que un exercici literari, eh?
Per mi és una obra de literatura, per damunt de tot. I això és molt, va més enllà de l’exercici. Certament, hi ha una implicació personal, una feina, una documentació. Però això m’ha passat també en altres obres. Acabes fent servir per valorar o jerarquitzar les teves obres el criteri de quanta transformació vital han comportat, quanta aposta biogràfica, quins canvis de vida. Això em va passar també amb La claror de juliol, posem per cas. I després hi ha una altra cosa: un cop feta, la satisfacció pel resultat, la sensació que has fet més o menys allò que volies fer. I en aquest sentit, és cert que Un home que se’n va –però també La claror de juliol o Memòria del traïdor– és de les obres de les que estic més satisfet.

En algun moment, quan comences a buscar la part del teus orígens a Castro, sembla que retreguis que tampoc et sents ben bé d'aquí, com si en determinats cercles encara et consideressin un nouvingut...
És complicat... En el fons del llibre, Un home que se’n va, hi ha dues preguntes que m’he fet de tota la vida, des del temps d’Evangeli gris, a començaments dels vuitanta, quan ja tenia vint-i-pocs anys: el llibre ja començava llavors dient “I si marxessis?”. Les preguntes són: qui sóc jo? i, per què la gent se’n va?. I són preguntes meves. Qui sóc, perquè sóc moltes coses a la vegada, algunes en aparença contradictòries. Però també per què la gent se’n vol anar. La resposta natural, i certa, és que la gent se’n va perquè no té feina, perquè no viu bé, i vol anar a un lloc on hi hagi feina i visqui millor. És cert, però no és tota la veritat. També se’n vol anar per altres coses: per esperança, per por, per engavanyament, buscant l’anonimat, intentant tornar a néixer... Jo de vegades tinc aquest impuls de marxar. I aquí estic bé, en tots els sentits. Però, per entendre aquest impuls, fan falta algunes consideracions. Una, potser molt terrassenca, és que hi ha en alguns sectors de la societat catalana un cert menystenint de la mesocràcia, dels del mig, que són els meus. A Terrassa els mites han estat els senyors de Terrassa i l’anarquista de Terrassa. Els de baix i els de dalt. Els que explotaven de ressentiment i els qui miraven a la resta de la humanitat per damunt de l’espatlla. I això encara existeix. Més que una incomoditat d’origen hi hauria llavors, per a mi, en el país, sobretot en la ciutat, una incomoditat de classe. Un rebuig a aquesta mena de cognoms de tota la vida que et miren per damunt de l’espatlla i que creuen que tenen més dret que tu. I a la mesocràcia que s’encaterina davant d’això...

“Jo crec sobretot en un concepte de literatura en què allò que escrius neix de la teva pròpia vida."

La teva mare, Teresa Lamolla, era una terrassenca filla d'un militant d'Estat Català, l'avi Artur, també exiliat i empresonat a França...
Mesocràcia! Tant com l’avi andalús. Un botiguer de Castro del Río, una dona de casa seva de Castro, un manyà de Canet, una filadora de Terrassa... Els del mig. Un home que se’n va, però també La ciutat del fum o Tenim un nom (un llibre que sembla que vagi del Barça, però que de fet va de tot això) són en el fons elogis de la mesocràcia, un intent de narrar la mesocràcia. Hi ha èpica de la classe obrera, èpica de l’aristocràcia, però poca narrativa empàtica amb la mesocràcia... I curiosament són aquests els llibres que passen precisament a Terrassa... Tinc un article sobre Xavi Hernández en un llibre sobre el Barça, un Elogi del mig del camp, que també va d’això. Esclar, en Xavi és de la Plaça del Progrés, jo del carrer de Volta, la meva àvia del carrer Salvà... Gent del mig. Villatoro, Hernández o Lamolla, però del mig. També ideològicament. Gent d’Esquerra Republicana dels trenta, republicans moderats a Castro, catalanistes els d’aquí, comprensius amb el fet català els qui van venir d’allà... Hi ha una coherència, diria, en tot plegat...

La mena de barreja dels Villatoro-Lamolla és comparable a la que es dóna amb les incorporacions migratòries d'ara al Vallès, molt més diverses?
No ho sé. No ho conec prou. En tot cas és significativa del país, després de les grans migracions posteriors a la Guerra. Vull dir que si les persones arribades de fora s’haguessin volgut tancar en un ghetto o haguessin estat rebutjades i tancades en un ghetto pels autòctons de l’època, ara tindríem dues comunitats impermeables, en perjudici de totes dues. Això no ha passat. No dic que tot hagi anat plusquamperfet, però ha anat molt bé. I les barreges familiars en són una de les claus. I la voluntat de quedar-se aquí de molts dels que van arribar i la convicció que aquesta seria la terra dels seus fills. Com ho és també el fet que el catalanisme s’hagi definit per la llengua i la cultura: una cosa que es pot aprendre i assumir i que no obliga a oblidar la que tenies, és compatible. No s’ha basat en l’origen, els cognoms o la sang. És de les coses importants i en un cert sentit exemplars que han passat a aquest país.

Vas quedar vidu als 53 anys, molt jove i molt avi, perquè ja tenies dos néts i ara ja en tens cinc. Com s'afronta una vivència així?
Malament, esclar Una mort pròxima és sempre dolorosa. Però la mort prematura, el desordre, el tràngol de la malaltia, saber les expectatives, les esperances, els projectes d’algú que tens al costat i que mor molt abans d’hora, deixa una sensació d’injustícia tràgica. El temps ho va modulant, perquè el temps ho canvia sempre tot, però no ho esborra ni ho resol. Simplement, t’ofereix més mecanismes per conviure-hi.

En els cinc anys de Vallesos, el país ha fet un gran salt endavant cap a l'emancipació nacional. Ho preveies?
No, aquestes coses mai es preveuen abans que passin, però s’entenen un cop han passat. Durant com a mínim tres-cents anys, molt especialment en l’últim segle, el tronc central del catalanisme creia que Espanya, convenientment reformulada, podia acabar sent l’Estat dels catalans, el que podia assumir i defensar la seva identitat i els seus interessos. Certament, hi havia qui pensava que Espanya no ho seria mai, com també hi havia qui pensava que Espanya ja ho era, sense necessitat de reformar-se. Però el tronc central se sentia capaç de ser espanyol d’una altra Espanya radicalment diferent. L’acceleració es produeix quan aquest tronc central es desenganya. Canvien els governs de Madrid, canvien els governs de Catalunya, s’intenta un nou estatut, i Espanya no es reformula ni mínimament per tal de poder ser l’Estat dels catalans. Llavors aquest tronc central acaba decantant. Molts pensen que si Espanya no ho vol ser, cal crear el propi Estat. Altres, menys, que com que Espanya és el nostre Estat l’hem de comprar encara que no es reformuli. I aquí estem. Pendents de comptar-nos de veritat. I amb la certesa que això només es pot solucionar de veritat a les urnes.

Vas escriure –fent-ne un llibre i tot– que el segon tripartit desnacionalitzava Catalunya. No la vas errar veient tot el que ha vingut després?
Deia una obvietat: els tripartits eren una confluència de les forces d’esquerres, tinguessin la posició que tinguessin sobre la qüestió nacional. No pensaven el mateix sobre Catalunya i la seva relació amb Espanya el president Montilla, Carod, Joaquim Nadal o Joan Saura. Però governaven junts perquè tots eren d’esquerres i per tant es confrontaven en bloc contra, diguem-ne, la dreta. Encara que la dreta tingués també al seu interior visions absolutament contràries sobre la qüestió nacional. Per tant, el tripartit es fonamentava, com a concepte, en la força de l’eix ideològic i en deixar en segon terme l’eix nacional. Si el tripartit es consolidava, l’eix nacional perdia pes en el debat català. Però va passar exactament al contrari: l’eix nacional pesa tant, de manera natural, en el debat català, que era sovint més fort que l’ideològic. I aquest fet és en el fonament del pitjor problema del tripartit: els recels entre els tres partits, el fet de no funcionar com un govern a tres sinó com a tres governs. En qualsevol cas, el fet que el pes del fet nacional a Catalunya no s’acabés amb el pas del pujolisme a l’oposició, el fet que sobretot el president Maragall signifiqués un manteniment de la tradició catalanista –per sorpresa del PSOE a Madrid i d’alguns dels seus votants a Catalunya, que van acabar creant Ciutadans davant de la decepció–, és clau en el que ha passat en els últims anys. Com ho és la transformació que el món convergent va haver de fer a l’oposició, per tal de poder reconquerir el poder amb un discurs nou, més explícitament sobiranista.

I què ha suposat la caiguda de Jordi Pujol, tu que n'havies assessorat el seu Centre d'Estudis? La seva confessió i tot el cas familiar que l'ha acompanyat...
Ha estat un fet molt important, sens dubte. Pujol és moltes coses a la vegada. Amb el temps, algunes d’aquestes coses aniran sent més autònomes de la seva biografia i de les obres que pugui presentar. Per exemple, les seves idees, el seu pensament: la validesa d’unes idees és independent de la biografia o de la valoració moral d’una persona. O l’obra de govern: és el que és, per bé i per mal. Però a hores d’ara, el conjunt, la figura de Jordi Pujol, ha perdut el seu caràcter de referència. I això és molt important perquè entorn de Pujol es va vertebrar un espai polític molt ampli, i per tant molt divers, que només estava junt perquè remetia a Pujol. Si no pot remetre a Pujol, què passarà amb aquest espai? La valoració judicial i la moral ja la farà qui l’hagi de fer. Però en la valoració política de les idees i de l’obra de govern, i sobretot en la valoració política dels efectes de la seva confessió i del que ha vingut darrera, el més rellevant és que tot de coses que se sustentaven en una referència personal han perdut la possibilitat de fer servir aquesta referència. I això és molt gros.

I com veus ara la singladura cap al procés constituent d'un nou Estat, la República catalana, amb la renúncia de Mas, l'arribada de Puigdemont, la complexitat del govern de JxS amb la CUP...
El camí sempre ha estat molt difícil, i de vegades l’hem volgut fer més difícil encara. Només es pot arribar a la destinació que s’ha marcat l’independentisme amb una unitat d’acció que no sempre hem tingut ni tenim i amb una majoria social que no està clara del tot. Però el que està clar és que no hi ha una majoria social favorable a l’statu quo, a quedar-nos com estem. Cal tenir una base ampla, que vol dir sumar gent i impedir que se’n resti: no podem construir el discurs només per atreure als externs, sinó també per representar bé als que ja són dins. Jo crec que l'única sortida possible a tot plegat serà inevitablement un referèndum. Pactat, legal i vinculant. No hi ha altra sortida. No hi ha prou força i prou suport per fer un gest unilateral. Però Espanya tampoc no té prou força per fer veure eternament que sent ploure. Cal forçar el referèndum, i al meu parer l’objectiu del full de ruta és aquest. I després, caldrà guanyar el referèndum, que no és tan evident. I acceptar el resultat, sigui quin sigui.

Abans has esmentat la Muriel Casals, sabadellenca, el somriure de la revolta catalana, que ens ha deixat fatalment. Què significa la seva pèrdua?
Per als seus amics ha estat un cop vital, una sorpresa, una injustícia, una mena d’amputació. En Muriel Casals s‘ajuntaven coses que rarament van juntes: una enorme intel·ligència interpretativa, una enorme solidesa en les conviccions i una enorme empatia amable per connectar amb tothom. No podem renunciar a cap de les tres coses. Quan es donen en una sola persona i aquesta persona desapareix, tot es fa una mica més petit i més difícil.