Una dona llegeix una carta d’algú que troba a faltar, per com s’agafa fort al paper amb les dues mans. Un home tahitià s’ha posat aquella camisa florejada que li recorda el seu país. Dos adolescents asseguts en un matalàs busquen les paraules per dir-se “m'agrades”. Un nen ajagut compta fins a deu abans d’anar a buscar algú que espera en el seu amagatall. Un noi llegeix el diari preocupat pel què hi diu. Una modista jove arregla una vora. Un altre noi espera una trucada que li pot canviar la vida. Dues àvies parlen del temps, fa massa que no plou. Una noia embarassada fa la migdiada amb les mans reposant sobre el ventre. Dos amics –un d’ells té un nen adormit a la falda– es demanen perdó. Una àvia, que s’assembla a Alice Munro, escriu una novel·la en un portàtil, Estimada vida? Un nen escriu un whatsup a una nena per quedar a la plaça. I tres gats que s’esmunyen entre els mobles.
Totes aquestes petites accions: tranquil·les i silencioses, és el que podria estar passant en un bloc de pisos on conviuen desenes de desconeguts que, malgrat que l'únic que els separa són els envans, no s’arribaran a trobar mai ni sabran els noms dels altres, però tant se val. En realitat, però, tot això és el que passa en un dels quadres de Cinta Vidal, una pintora cardedeuenca que pinta la vida des d'inacabables punts de vista.
Diu que va créixer en una casa on sempre hi havia papers i llapissos de colors, que el seu pare és inventor i que la seva família té una botiga de joguines. Tres trets que, sense escollir-los, probablement l’hagin convertit en l’artista creativa, enginyosa i divertida que traspua de la seva obra.
Malgrat el contrast dimensional entre els telons d'escenari i els seus quadres -de format mitjà- s’intueix l’experiència de la dimensió escenogràfica en els espais que pinta, on les perspectives, la llum i els punts de fuga són un repte que es mostra amb una naturalitat insòlita. Pinta amb acrílic i fa collage sobre fusta, un material noble que li agrada per la seva calidesa i fa joc amb l’estètica mediterrània dels seus temes: paisatges rocosos, cases empordaneses, interiors de pisos que podrien ser els dels nostres avis, escales que s’enfilen per totes bandes...
El més inquietant dels seus quadres, però, és la ingravidesa dels petits móns que explica. Mirar un quadre de la Cinta és tombar el cap d’un costat a l’altre i –si es pot– fer la vertical per poder-lo descobrir fins l'últim angle. Els personatges deambulen del dret i del revés amb seguretat i lleugeresa, asseguts al límit de l’abisme amb la mateixa calma que ho fem els humans en un món rodó, sense pensar si són els habitants de l’Àrtic o els de l’Antàrtida els que viuen cap per avall. La mateixa idea, portada en un marc més quotidià –m’explica ella– és la sensació que diàriament tots vivim en l’abís de la incertesa, mai saps què pot passar, però estem tranquils: dormim, passegem, mengem, estimem... com ho fan tots aquells que habiten plàcidament en els seus quadres.
Treballa amb colors càlids, traços petits i minuciosos. La llum no és casual, és càlida i casolana. Les ombres es vessen sobre les persones, els mobles i els objectes amb una espontaneïat delirant, tenint en compte la multiplicitat de perspectives existents.

Un fenomen viral planetari
La primera vegada que va mostrar aquesta sèrie, “Gravitant”, va ser a la galeria Miscelánea de Barcelona i, a continuació, l’atzar –en aquest cas, acompanyat del talent i la feina ben feta– va fer la resta. Un prestigiosa revista digital dels Estats Units dins els cercles artístics, Hi-Fructose, va publicar un post parlant de la seva obra i, a continuació, un altre blog de molta anomenada, Colossal, va compartir la informació. Tan senzill com aparèixer en aquests dos portals de referència va provocar que la seva obra comencés a estendre’s per la xarxa, convertint-se en un fenomen viral que, en qüestió de dies, va fer que els seus universos flotants comencessin a viatjar d’una punta a l’altra del planeta.
Sembla una feliç paradoxa, veient els quadres de la Cinta Vidal, que en un món on la soledat és tan comuna, les xarxes socials puguin connectar-nos d'una manera tan rotunda, sent capaces de provocar ones expansives d’informació que fan que coses locals, de la nit al dia, esdevinguin internacionals. Això és el que ha passat amb el cas dels quadres d'aquesta vallesana que, des d’aleshores, són fruïts des de racons inhospitats. "M’agrada que als meus amics els agradi el que faig, i és bonic rebre missatges de Taiwan dient que els agraden els meus quadres, estudiants que em segueixen i intenten dibuixar el mateix o saber que hi haurà un hotel amb totes les habitacions decorades amb prints meus", explica.

Los Angeles, Hawai, Hong Kong
A Los Angeles hi ha la galeria que la representa, Think Space. "El galerista veu la meva feina i m’encarrega quadres però no em diu què haig de pintar, sóc lliure de fer el que vull", indica. Aquest darrer any ha exposat a Miami, en una exposició col·lectiva a Londres i a Los Angeles i aquest 2016 alguns dels seus nous quadres viatjaran a Hawai, Nova York, San Francisco i també farà una exposició en solitari a Hong Kong i una altra a Los Ángeles. Comenta que li fa especial il·lusió l’encàrrec que li ha fet un museu de Berlin, que encara està en construcció, per formar part de l'exposició permanent. "Un lloc que em faria especial il·lusió poder exposar és a Tokyo, en algun lloc bonic. M’agradaria molt viatjar-hi".
Davant d’unes perspectives així, però, diu que la seva vida ha canviat poc. Segueix pintant al menjador de casa, acompanyada de les discretes protagonistes dels seus quadres, les seves dues gates. El seu dia a dia ha canviat perquè ja no treballa per encàrrec sinó que té la sort de poder-se dedicar exclusivament a la seva obra. "El millor de tot això és que ara la meva obra és un pont que em permet conèixer gent de tot el món, amb inquietuds similars", afirma.
I jo –que la conec– no puc evitar pensar que per molt que el seu món hagi explosionat, la Cinta segueix sent com un personatge dels seus quadres, contemplant l’abisme amb la mirada serena.