El jaciment de ca l'Estrada, a Canovelles, un assentament Neolític de primer ordre

La construcció d'una escola ha posat al descobert dues cabanes amb solera de pedres, estructures de combustió i dos enterraments de fa 6000 anys

Gemma Hernández (text) , Ajuntament de Canovelles (fotografies)

Els treballs de construcció d'una escola pública a Canovelles –el centre Quatre Vents– han posat al descobert –en diferents campanyes d’intervenció arqueològica dutes a terme el 2014 i el 2015– un assentament Neolític de primer ordre que destaca pel seu bon estat de conservació i per l’antiguitat d'unes restes de fa uns 6.000 anys. Es tracta d'un conjunt que ha estat interpretat com a dues cabanes amb solera de pedres, estructures de combustió i una part funerària on s’hi han trobat dos enterraments. És, sens dubte, un dels assentaments a l’aire lliure del Neolític Antic més ben conservats de Catalunya.
A més de l'assentament Neolític també s'han excavat les restes d'unes sitges per l’emmagatzematge del gra localitzades en una primera fase d'excavacions i que podrien correspondre a un petit assentament d’època alt medieval, dels segles xi–xii. Actualment totes aquestes restes estan en estudi per part dels arqueòlegs directors dels treballs, Pablo Martínez de l’empresa Fragments i Jordi Roig de l’empresa Arrago.
Donada la importància del jaciment i de les restes exhumades, l’Ajuntament de Canovelles, els departaments de la Generalitat de Catalunya de Cultura i Ensenyament i l’empresa pública Infraestructures, han arribat a un acord per tal que les restes siguin conservades i accessibles al soterrani de l’escola. Els arquitectes Josep Camps i Olga Felip han adaptat el projecte de l’escola a la nova realitat per tal d’albergar les restes prehistòriques potenciant el programa arquitectònic previst. L’Ajuntament de Canovelles ha jugat un paper imprescindible per fer compatibles les diferents sensibilitats pel que fa a les necessitats, amb una aposta decidida pel coneixement, la identitat i el progrés i per l’equipament urgent i necessari de l’escola Quatre Vents, ara dotada d’un valor afegit indescriptible.

Un llarg procés
El camí recorregut fins a aquestes troballes es remunta fa més de quinze anys. L’estiu del 1999 el Servei d’Arqueologia de la Generalitat va informar a l’enginyeria que redactava l’estudi d’impacte ambiental de la Ronda Nord de Granollers que, tot i que cap jaciment arqueològic conegut aleshores restava afectat pel traçat de l’obra, al terme municipal de Canovelles es coneixien els jaciments d’època romana de l’Església de Sant Fèlix, Belulla i can Duran, documentats com a possibles vil·les d’època romana, fet que feia que l’expectativa arqueològica fos important. Aquesta circumstància obligava a fer prospeccions arqueològiques prèvies a l’inici de les obres i a controlar l'execució de les obres, obligatorietat que va ser incorporada a la Declaració d’Impacte Ambiental com a mesura constructiva addicional.
El control arqueològic de les obres del segon tram, l’any 2004, va posar al descobert un paratge arqueològic al sector de Ca l’Estrada, concretament entre la carretera de Canovelles i el Molí d’en Marc, entre els punts quilomètrics 3,500 i 3,580 de la nova carretera C-352. La intervenció arqueològica, dirigida per Abel Fortó i Pablo Martínez, va tenir una durada d’uns vuit mesos.
Els treballs van posar al descobert diverses estructures i altres testimonis materials de varies fases d'ocupació del lloc. Segons les conclusions dels directors de la intervenció citats, és evident l’ocupació humana en època prehistòrica a diversos punts del jaciment, totes de caràcter diferent. La més antiga correspon a dues inhumacions, una dona i un infant, que van ser datades amb la tècnica del Carboni 14. La dona va ser datada radiocarbònicament a l'any 5740 abans de la nostra era, i com a únic element d’aixovar tenia una làmina de 10 cm de sílex blanc, fet que indica que segurament correspon al Neolític Antic.
Més de mil anys més tard, en el que entre els arqueòlegs es coneix com a Neolític Final, es documenta l’existència de tres estructures de combustió excavades al subsòl, datades dins el Neolític Final-Veraza. Es tracta de fosses de planta quadrangular i cantonades arrodonides, que mesuraven a l’eix màxim entre 6 i 2 metres i a l’eix mínim entre 1,80 i 1,20 metres, amb una fondària conservada entre 25 i 35 centímetres. Les parets presentaven rubefaccions de diferents intensitats i de manera irregular. Totes tres estructures tenien un primer nivell més o menys regular format per pedres i còdols que presentaven fractures per termoalteracions (alteració per escalfor o augment de la temperatura) i un segon nivell format per troncs cremats, col·locats intencionadament de manera paral·lela a l’eix màxim de la fossa.

Estàtua menhir
Una troballa de gran importància dins aquest jaciment va ser la d'una estàtua-menhir. La peça no es va localitzar in situ, sinó dins del paleocanal PC-418, arrossegada per l’aigua juntament amb una gran quantitat de blocs i còdols de mida gran, i amb 14 fragments de ceràmica campaniforme marítim i pirinenc i altre material ceràmic atribuïble a una cronologia de bronze inicial. Es tracta d’una figura antropomorfa esculpida sobre un bloc de gres de 93 centímetres d’alçada i que, malauradament, no s´ha conservat en la seva totalitat. La peça es troba fracturada per la cara frontal, que seria la més treballada a nivell decoratiu i la més interessant.
Amb la dificultat que aquesta peça no es trobés in situ cal recórrer a les similituds amb les estàtues-menhirs del grup de la Rouergue (regió històrica d'Occitània) per establir una cronologia, que l'assimila amb el grup de Treilles, entre 3300 i 2200 abans de Crist.
Directament ja a la fase històrica, trobem aquesta àrea ocupada per un edifici de grans dimensions, aproximadament uns 600 m2, format per vuit àmbits ubicats perimetralment, segurament al voltant d’un espai obert. Possiblement es tracta d’un centre d’explotació agrari, relacionat sobretot amb la viticultura, conreu que experimenta un gran creixement al primer quart del segle i aC, substituint d’aquesta manera la producció agrícola de base cerealística propi de la tradició indígena al nord-est peninsular. Aquest nou enfocament requereix un canvi en les estratègies productives, que es reflecteix en la substitució progressiva de les sitges per les dolia, i l’aparició d’edificis de certa complexitat, possiblement precedents de les villae d’època imperial, com per exemple can Rossell (Llinars del Vallès) o can Balençó (Argentona) entre els quals caldria afegir, doncs, el de ca l’Estrada. La vida d’aquest assentament queda truncada al segon quart del segle I aC i no es troben indicis arqueològics fins a època tardo-antiga, on es constata la recurrència en la utilització d’aquest espai com a zona d’explotació agrícola, ara amb un caire molt més rural i autàrquic i relacionada estretament amb l’aprofitament dels recursos aqüífers mitjançant un complex sistema de canalitzacions i recs, que remeten als cultius de regadiu.
Finalment, i mostrant aquesta continuïtat en el caràcter agrícola d’aquest indret, es documenten a l'època medieval diverses estructures d’emmagatzematge, així com fosses relacionades amb elements de sosteniment vertical, que possiblement devien funcionar com a coberts o elements subsidiaris de l’hàbitat. Aquests elements deurien pertànyer a una petita comunitat pagesa que entroncaria amb les fases anteriors en el sentit agrícola, però no en el tipus d’explotació, ja que es retorna al conreu cerealístic, que molt probablement ha tingut continuïtat fins als nostres dies.
El jaciment de ca l'Estrada,  a Canovelles, un assentament Neolític de primer ordre

A la imatge, pedres i còdols que cobreixen les fosses i que presenten els efectes de l’escalfor.

El menhir trobat l’any 2004 dins d’aquest jaciment mostra una figura antropomorfa esculpida sobre un bloc de gres de 93 centímetres d’alçada i està datat entre 3300 i 2200 abans de Crist.

L’ocupació humana més antiga correspon a dues inhumacions, una dona i un infant datada radiocarbònicament a l'any 5740 abans de la nostra era.

Un inventari de jaciments que partia de Josep Estrada i Emili Ramon

Una de les primeres tasques del Servei d'Arqueologia de la Generalitat, creat el desembre de 1980, quan l'autogovern de Catalunya s'acabava de recuperar, va ser la realització d’un inventari de jaciments arqueològics, ja que difícilment es podia protegir el que no es coneixia. Entre les diverses fonts que es varen fer servir per elaborar-lo –a més del treball de camp d'arqueòlegs especialitzats– destaquen les recerques d'estudiosos locals, entre els quals al Vallès Oriental excel·lien Josep Estrada i Emili Ramon.
Amb el pas del temps, diverses normatives i nous procediments han augmentat la cura en la protecció d’aquest patrimoni –que cal no oblidar té la consideració de domini públic- i així a les lleis sectorials pròpies -com la Ley del Patrimonio Histórico Español de 1985 o la Llei del Patrimoni Cultural Català de 1993- s’hi han afegit les que regulen l’urbanisme i l’impacte ambiental.
La voluntat d'atorgar als béns arqueològics una protecció especial i superior a la que reben altres béns del patrimoni històric respon a la realitat que els béns arqueològics són molt fràgils, estan exposats a agressions múltiples i a espoliacions senzilles de practicar.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara