Sant Feliu de Codines cap al 1714

Una recerca en els arxius parroquials de Sant Feliu de Codines permet elaborar un mapa de la població que detalla els oficis i les cases dels veïns tres-cents anys enrere

Francesc Pineda i Fontserè (text)

El plànol que es reprodueix a continuació, elaborat en base a dades recercades a l'arxiu parroquial de Sant Feliu de Codines, representa fidelment la població de la localitat cap a l'any 1714, en plena Guerra de Successió, de manera que es pot detallar cadascuna de les famílies que vivien al poble durant aquella contesa bèl·lica, de moltes penúries.
Se'n desprèn que la població codinenca de més de deu anys la componien 939 persones, de 263 famílies, 37 de les quals estadantes, o sigui que vivien amb altres famílies, ja que per a molts cabalers o fadristerns els era prou difícil construir materialment una nova llar. El oficis per caps de casa es repartien de la següent manera: 170 eren pagesos o bracers; 24 es distribuïen entre paraires i teixidors de llana; quatre eren teixidors de lli; nou corders i espardenyers i vuit traginers. De sastres n’hi havia cinc, de fusters i rajolers n’hi havia quatre, i de mestres d'obra, tres. Al poble també hi havia un metge, un cirurgià i un apotecari.
Al plànol no hi són representades les masies del municipi, que suposaven una gran aportació a l’economia local, ja que molts pagesos i bracers del poble hi treballaven fent-hi jornals.
Per la seva part, moltes dones treballaven en la collita de pinyes i pinyons arreu del Vallès, en una activitat quasi de subsistència. Així ho reflectia el francès Nicollé de la Croix a la seva Geografia Moderna (Madrid, 1779) quan explicava el següent: “en San Feliu de Codines [...] lo más particular es, que las mugeres se expatrian á cierto tiempo para ir a descarcarar piñones en todo el Vallés y la costa de Levante de Barcelona, reduciéndose todo el equipage que llevan en su ruta, á solo dos guijarros.”
Aquestes feines amb les pinyes ja eren habituals a la primeria del segle xviii, com es constata en uns versos escrits pel predicador de la Quaresma de l’any 1711 que, queixant-se de la poca llenya per la llar de foc de la rectoria, escrivia: “Del que tenim abundància/(y és crech, nostra redemció),/ que.ls vehins nos provehèixan/ de escrofollas de pinyons”. Aquella economia minsa va quedar reflectida en la denominació de “Sant Feliu del Pinyó”, que va ser habitual al segle xviii.
El rector de Sant Feliu d'aquells anys va ser mossèn Agustí Santacruz, un capellà emparentat amb militars de gran notorietat en la defensa dels drets de Catalunya en aquella contesa bèl·lica, ja que era germà de Francesc Santacruz, qui va ser capità d’Enginyers combatent contra les tropes de Felip Vè de Castella i que, després de la caiguda de Barcelona, es va haver d'exiliar a Àustria. El pare del mossèn, també anomenat Francesc Santacruz, tenia el títol de sergent major de l'exèrcit català, subordinat al conseller en cap, i després de l'ocupació borbònica va ser acollit pel seu fill a la rectoria de Sant Feliu fins que hi va morir l’any 1730.
Als llibres de l'arxiu parroquial de Sant Feliu hi consta la seva defunció en aquests termes: “Al vint del mes de febrer del any mil set cents i trenta (20-02-1730), en lo cementiri de la Iglesia de Sant Feliu de Codines, bisbat de Barcelona, se ha donat Eclesiastica sepultura al cadáver de Dn. Francisco de Santa Cruz, Sargento Major. Rebé tots los Sagraments de la Santa Mare Iglesia. Se li celebraren oficis de enterro novena i Cap de any i Regonexensa, ab asistencia de deu preveres”.
El rector Agustí Santacruz (ell signava sempre Santa Cruz) va regir la parròquia des del 1708 fins a la seva mort l’any 1750. En aquests anys es van acabar les obres del temple parroquial i es va emprendre la construcció de l’Hospital pels pauperum infirmorum, els malalts pobres. En agraïment per la seva gran tasca i dedicació, la població li va dedicar un carrer i l'any 1950 es va commemorar el segon centenari de la seva mort, essent llavors rector mossèn Vicenç Salvà i Mas.
Sant Feliu de Codines  cap al 1714

De sermons i altres facècies

Un curiós poema satíric localitzat fa uns anys a la biblioteca pública Lambert Mata de Ripoll, atribuït al clergue Bernat Ribera, parlava àcidament de Sant Feliu i també de mossèn Agustí Santacruz, arran d'una visita que va fer-hi l'any 1711, quan va ser enviat a predicar-hi els sermons quaresmals. El text, en català de l’època, deia així:

Després que fuy passat Caldes,
me trobí, sens saber com,
entre penyas y montañas
de las més aspras del mon,
entre pins, rouras y alzinas,
entre cabras y bacons,
entre matas y argelagas,
en un terrenal racó,
lo més propi per las fieras
que vui il.lustra lo sol:
sense camí ni carrera
tot barrancs tot trencacolls
. . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Arribí, pués, en un poble
tant lleig, tan desgayadot
que segons ninguna lley
pot dir-se vila ni lloch.
Pués, atenent la postura
de las casas que és compost,
és del tot desconcertada,
que’l nivell no’y pot fer joch.
las renglas són tant distortas
que no’s míran poch ni molt,
sinó per una punteta;
posadas a la gayró, . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Si no me engaña ma vista,
és així mateix això:
dos fileras de casotas
tant lletjas, tant sens primor,
tant sens ordre, tant fumadas,
tant desiguals y tant poch
intel.ligible sa planta,
tant mal vistosas per tot;
y al mitx tenen un camí
tant costellut, tant montuós,
tant ple de despeñaderos
y tant carregat de grops
que, si per a dibuixar-ho
basta lo ingenier major
Don Francisco Santacruz
--- que és lo pare del rector---,
so content demà a les onse
que’m péguian dos-cents assots.
. . . . . . . . . . . . . . . . . .
Arribí a la rectoria,
y las primeras rahons
que vaig ohir molt endintre
de casa solamente fou
cridar: “Eudalt! ¿Què fa el matxo?”
Y habent ell respost: “Bo, bo!”,
Diu renyant: “Pués desalbarda’l.
Y enmantat, vaja a la cort.
Frega-li bé aqueixa esquena,
que’l matxo be com un xop
Y tu, ¿no tens més cuidado
que de roba de cabrons?”
Quant vaig ohir tant grans renys,
Jo diguí: “¿Què serà assò?
¿Encara no veus ningun
y ja escoltas tals rigors?
. . . . . . . . . . . . . . . . . .
Y volent jo pèndrer vistas
Y provar sí éran del humor
de la tia, no poguí,
pués baixaba lo rector
per dar-me la benvinguda
ab gesto magestuós.
Anaba est, baixant la escala,
tant grave y tant dret de cos
com un rave de diner
regat en lo Portal Nou;
ab cota y gorra a la inglesa,
ulls grossos, ample de front,
ab las mans a las butxacas
per fer-me demonstració
de las calsas, mitjas negras
y sebatas ab taló,
com solen ja en Barcelona
tots los capellanets nous.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara