El Casino de Caldes, esplai, cultura i ball de gala

L'entitat amb més de 150 anys d'història es fa seu el sobrenom de “Petit Liceu del Vallès” per les dimensions i majestuositat d'alguns dels seus espais

Raquel Puig Alasa (text) , Edilbert Comas (fotografies)

Els orígens documentats del Casino situat al carrer del Forns de Caldes es remunten a l'any 1864 quan dos industrials calderins, Joquim Mumbrú, fabricant de sabó, i Joaquim Delger, fabricant d'aiguardents, van crear un espai de trobada social al bell-mig de la vila termal. Tot i la minsa documentació d'aquests inicis, sí que hi ha referències al Casino en publicacions on es posa èmfasi en les característiques del l'edifici que tenia «un vasto primer piso sostenido sobre sólidas columnas de hierro». Ens rescata el text en Pere Puigdomènech, un membre actiu de l'actual junta, que ha redactat una breu història de l'entitat.
El Casino estava gestionat per una societat recreativa i s'hi programaven balls de societat, alternats amb alguna funció teatral. Cap al tombant de segle, es començaria a crear una petita biblioteca amb donacions públiques i privades de les quals se'n conserva encara algun exemplar. Ja a l'any 1920 van començar les sessions de cinema, en un espai annex, que es van mantenir fins a l'arribada de l'actual crisi de les multisales.
Així, des dels seus inicis fins l'any 1932, el Casino Caldense va anar adquirint vitalitat, fet que va permetre la societat tirar endavant reformes que serien l'embrió de l'ara anomenat «petit liceu», com ara les llotges de la sala i, tres anys més tard, el gran cafè, un altre dels símbols de l'entitat fins a l'entrada dels anys setanta del segle passat.
Durant la Guerra Civil, el Casino va ser intervingut per la UGT i el PSUC que en farien la seva seu central fins el 1939. Amb la victòria franquista l'alcalde del moment, designat per les autoritats, atorgava a dit la presidència de l'entitat que recauria sobre Joan Pagès. No va ser fins l'any 1946 que els socis van recuperar el dret d'escollir la junta. En plena postguerra, s'inicia un nou camí de millores estructurals, amb ampliació d'espais i una programació creixent d'activitats. Una de les més recordades va ser el concert benèfic de la soprano Mercè Capcir, juntament amb les sarsueles.
Els estralls de la guerra i la posterior dictadura van fer que “al Casino, problemes per causes polítiques no n'hi haguessin ja que era l'únic lloc que hi havia i on hi acudia tothom, especialment per la Festa Major, quan es formaven unes llargues cues per fer-se el carnet de soci i poder gaudir de les sessions de ball”. Així ho recorda el nonagenari Genís Pujol, qui va ser també president de l'entitat en dues etapes diferents (1965-1973 i 1982-2006). En Genís fa referència a l'antagonisme entre el Casino i el Centre, abans de la guerra, “quan hi havia un grup més pròxim a ERC i altres persones que, representa, volien figurar una mica més s'acostaven al Casino”.

Retirar cadires i ballar
S'oloraven ja els nous temps i el Casino va decidir que calia renovar-se. Mentrestant, s'havien succeït les contínues sessions dobles, avui encara molt recordades, de cinema i ball. A la primera part es veia la pel·lícula, i després es retiraven les cadires i començava el ball, a la sala gran.
Entre el final del franquisme i la Transició, Genís Pujol era l'alcalde de Caldes i també el president de l'entitat. Llavors «hi vam barrejar més la política i deixàvem la sala per a celebrar mítings de diferents partits (UCD, AP, CiU...) En aquella època aperturista va tenir força empenta el Club Juvenil, que no va dubtar a donar impuls al nous temps democràtics. Imprescindible és també esmentar l'embrió de la que seria l'Escola de Municipal de Música Joan Valls i que s'havia format en aquelles parets.
La darrera etapa del Casino s'inicia l'any 2006, arran d'una ordre de tancament de sales al poble, per part de l'ajuntament. Lluny d'abandonar el projecte, el Casino va contactar amb altres ateneus i experts -d'aquí ve el nom de “petit liceu”- i van decidir embrancar-se en un ambiciós projecte de renovació tècnica dels espais, un dels més destacats, la caixa escènica del teatre, a banda de millores en accessibilitat. Una important operació econòmica que va comptar amb l'aval dels socis.
En el camp jurídic es crea la Fundació Casino de Caldes, de la qual n'és president, Pere Barrios i vicepresidenta Vicenta Pallarès, a més de l'Associació Cultural i Esplai Casino, amb Jaume Balaguer al capdavant. Finalment, Genís Pujol ocupa el càrrec de president honorífic després de molts anys de servei. També es forma la comissió executiva responsable d'oferir una programació “que faci del Casino un cap i casal de la cultura adaptat als nous temps però sense perdre el segell distintiu que sempre l'ha caracteritzat”, conclou Pallarès. Actualment, l'activitat del Casino gira al voltant de tres eixos: el teatre del Grup Escènic Casino, autèntic baluard de la casa, l'espai coordinat per l'ARTSGRUP -col·lectiu a la recerca d'experiències artístiques- i el Cicle Parlem de Catalunya pel qual han passat recentment personalitats rellevants diverses com Jordi Pujol, Irene Rigau, Francesc Homs, Oriol Junqueras, Josep M. Solé i Sabaté, entre altres. El Casino també treballa de forma estable amb algunes entitats del poble, en actes de caràcter benèfic.
El Casino de Caldes, esplai, cultura i ball de gala

L'entrada principal del Casino situat al carrer de Forns. Foto: Edilbert Comas.

L’espai d’art del Casino i, al costat Espai contiguu al Foyer.

La Sala Gran vestit amb cartells originals del GEC, el grup de teatre.

L'entrada principal del Casino situat al carrer de Forns. Foto: Edilbert Comas.

Panoràmica de la sala gran de teatre del Casino amb capacitat per 500 espectadors.

Aromes de cafè i nous temps

Un dels espais entranyables que recorden els socis és el cafè que va existir a la planta baixa de l'edifici fins l'entrada dels anys setanta. Per a molta gent el Cafè va ser l'ànima del Casino. Com ho van ser els seus cafeters, en Quimet Balada o l'Alfred Barceló, en diferents etapes. Avui, Vicenta Pallarès, recorda també amb afecte aquella època. El seu pare, en Manel, va ser un conegut picapedrer que per tirar la família endavant es va posar al capdavant del cafè. La família -dona i quatre fills- es van traslladar al petit habitatge que hi havia al pis superior del Casino i “tots hi vam posar el coll”, explica.
Al llarg d'uns deu anys, el cafè va funcionar amb l'empenta d'en Manel, gran torrador de cafè i inventor de tapes. Era cèlebre l'aroma que impregnava els carrers del casc antic a l'hora de torrar les fins a cinc espècies diferents de cafè, un procés en el qual hi prenien part els més joves de la família. “Durant una festa major n'arribàvem a torrar fins a 100 kg” recorda la seva filla. Eren també els temps dels suaus, la salsa secreta de les escopinyes, l'entrepà de la mitja part del teatre, el dòmino, les cartes i les tertúlies d'amics. Un capítol feliç dels anys seixanta que per a en Manel s'hauria estroncat amb l'aposta de l'entitat per obrir un espai de discoteca, i en què el cafè no hi tenia tant protagonisme.

Instantània d'una colla fent la mitja part a l'antic cafè, als inicis dels anys seixanta.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara